El procés de trasllat del Clínic està endegat. La decisió sobre el nou emplaçament s’ha pres i és excel·lent. Ara convindria que el trasllat efectiu es fes a bon ritme. A part que a mi m’agradaria veure-ho, penseu que els retards no imprescindibles són una pèrdua neta per a la qualitat de l’assistència a pacients i també per a la competitivitat de Catalunya.
Un bon ritme no és el de La Sagrera o el de la línia 9. És el que veiem en el seu futur veí: el Barça. És impressionant la velocitat a què es construeix. Hi ajuda que l’alentiment té un cost evident –l’equip ha de jugar a Montjuïc– mentre que el cost de perdre un any més en el cas del Clínic és més difús.
Però això no és tot.
Una vegada s'ha arribat a la conclusió que cal un cert projecte públic, convé que l’autoritat responsable abordi dues qüestions: la de la viabilitat econòmica –¿es poden generar fluxos d’ingressos suficients per cobrir el cost de la inversió?– i la del mètode d’execució –que determina també el període d’execució–. La bona gestió pública haurà de ser curosa i exigent en totes dues dimensions.
Viabilitat econòmica vol dir que el cost del projecte s’ha de poder cobrir amb ingressos, possiblement distribuïts en un període llarg de vint o trenta anys. El projecte del Barça es recolza en els ingressos nous que generarà. En el cas del Clínic actual van ser els pressupostos públics. Per al nou Clínic hi pot haver alguna generació de diner privat, o de compensacions pel sòl alliberat, però el més realista és suposar que a la base hi haurà partides pressupostàries que s’encabiran en un pla global d’inversions sanitàries i d’infraestructures.
El tema del mètode d’execució és, en canvi, més complex. Una vegada confegit un projecte executiu i establert que es pot costejar, no hi guanyem res, ans al contrari, de no tenir pressa. El més lògic seria procedir com ho està fent el Barça, o gairebé. Com en el cas del Barça, els diners per finançar aniran arribant en el futur i, per tant, caldrà executar el projecte amb un préstec. I per això són necessàries dues coses: que l’autoritat pública responsable pugui o vulgui promoure un préstec i que hi hagi prestadors disponibles.
Més enllà de preveure les partides pressupostàries, un promotor públic s’enfronta a una limitació seriosa: unes regles comptables europees que apunten que, si es disposa d’un préstec, això comptabilitza com a despesa pública el que es gasta del préstec aquell any. Si l’obra s’executa amb rapidesa, hi pot haver una incidència forta sobre el dèficit dels anys de construcció. Conseqüència: molts projectes públics s’eternitzen perquè s’executen sense préstec i al ritme que permeten les assignacions directes del pressupost –que, a sobre, sovint no s’executen del tot–. És a dir, es fan xino-xano, a l’estil de La Sagrera.
La via del préstec és encara possible si el promotor no és el sector públic. Podria ser una entitat privada sense ànim de lucre, una fundació per exemple, que, quan l’obra estigui acabada, concertarà un acord de lloguer –operatiu– amb el Clínic, de manera que els lloguers i la periodificació de retorns del préstec encaixin. Per la solidesa d’aquest mètode convindria que aquest acord no estigui fortament formalitzat des del principi, que hi hagi un marge tàcit i que, per tant, el risc del privat no quedi completament eliminat.
Els bancs que donin suport al promotor privat amb un préstec hauran de disposar, doncs, de garanties o avals. En el cas del Barça s’han assegurat contractualment una part de l'increment previst d’ingressos. Creuen que hi serà. Quedar-se l’estadi si les coses anessin malament no fora interessant per a ells. En una situació similar el valor immobiliari d’un hospital no seria escàs. Però com a garantia hipotecària seria insuficient. Potser aquesta garantia es podria potenciar si s'incloguessin avals del següent estil: en cas que el promotor es trobés sense llogater, la qualificació urbanística del sòl s’ajustaria en una direcció que generi el valor necessari per cobrir el cost –però no més.
En tot cas: en el cas del Clínic actual, des del moment de la primera pedra fins a la inauguració van passar 11 anys. Procurem aquesta vegada que en siguin menys.
