Elles

En Rafa Nadal guanyava diumenge passat el seu 21è Grand Slam i desempatava amb Djokovic i el gran Federer en la seva lluita per passar a la història de l’esport mundial. Els elogis li arribaven de tot arreu i fins i tot el prestigiós L’Équipe obria l’endemà amb un títol eloqüent: “Le martien” (el marcià).

Ningú se’n va adonar, però tres persones ja havien guanyat més Grand Slams. L’australiana Margaret Court, vint-i-quatre; la nord-americana Serena Williams, un menys; i l’alemanya Steffi Graf, que es va plantar amb vint-i-dos, un més que Nadal. La directora del Programa Dona i Esport del CSD, Natalia Flores, ho recordava tot demanant que es posessin en valor els èxits esportius independentment del gènere dels guanyadors.

El mateix cap de setmana, al Benidorm Fest, s’escollia la cançó que representarà Espanya a Eurovisió. La catalana Paula Ribó (artísticament Rigoberta Bandini) hi cantava la cançó Ay, mamá, un petit homenatge a totes les mares i dones d’aquest món. Tot i ser la gran favorita, no va guanyar perquè el jurat va preferir Slomo : “Apenas hago dun dun, con mi bum bum, y les tengo dando zoom zoom ”. Aquesta és la lletra de la cançó guanyadora. Aquest és el nivell del jurat.

El 2021 només un 18,8% dels llocs de direcció a les empreses eren ocupats per dones. Són dos punts més que l’any anterior, però ben lluny de la paritat.

Ens queda molt camí per saber-nos de memòria que Court, Williams i Graf tenen més Grand Slams que Nadal. Molt camí perquè els jurats facin guanyar les cançons feministes als festivals, i potser encara més perquè les dones accedeixin finalment a les posicions directives de les empreses. La bona notícia és que amb dones que ens fan memòria, com Flores, i que escriuen lletres, com Bandini, cada dia en som més conscients i més a prop.

“Sacando un pecho fuera al puro estilo Delacroix ”.