El diumege 13 de maig del 2007, damunt un escenari descomunal i mig amagat rere un voluminós faristol blanc, Gaspar Llamazares trenava una frase rere l’altra. “Hem de fer-ho possible, cal lluitar per aconseguir que el nostre missatge arribi a més gent”, assegurava d’allò més convençut l’aleshores coordinador general d’Esquerra Unida (IU). Ho feia davant una audiència ben especial, tan sols de 90 persones que se’l miraven inexpressivament, sense moure ni un dit. Tenien la cara exageradament pixelada. De fet, Llamazares no feia el míting al món real. Per a sorpresa dels mitjans de comunicació, aquell dia havia decidit convertir-se en el primer polític espanyol que s’atrevia a fer un discurs a través del seu avatar de Second Life, un món virtual en 3D que permetia a l’usuari viure una autèntica vida paral·lela.
S’acostaven les eleccions generals del 2008 i Llamazares sabia que, si volia arribar al votant més jove, havia d’optar per noves plataformes. Per fer-ho, havia triat Second Life, un projecte impulsat el 2003 per l’empresa de San Francisco Linden Lab i que semblava cridat a revolucionar el món de cap a peus. Amb el suport financer de magnats com Pierre Omidyar, creador d’eBay, i Jeff Bezos, d’Amazon, l’empresa havia creat una ciutat virtual de 1.800 quilòmetres quadrats. Tenia el seu propi sistema econòmic i ràpidament es va omplir amb milers d’avatars d’arreu del món, que s’hi connectaven per fer un munt d’activitats: des d’assistir a classes virtuals fins a anar a veure exposicions, concerts i debats. Realment, Linden Lab havia donat l’oportunitat de tenir una vida paral·lela a internet.
Però si fins al 2007 la iniciativa havia acaparat totes les mirades, el fenomen de les xarxes socials va deixar-lo en segon pla. Els usuaris van començar a abandonar la plataforma i, actualment, Second Life s’ha convertit en un món postapocalíptic on pots caminar durant hores sense trobar-t’hi ningú. “El que va passar amb Second Life va ser un cas paradigmàtic del cicle de sobreexpectació”, assegura Xavier Amores, director del màster en direcció i gestió d’empreses de la Universitat de Girona i professor associat d’Eada. Per a Amores, quan Linden Lab va anunciar el naixement del món virtual, la idea de poder-hi viure una segona vida va generar unes expectatives desmesurades. Les grans marques no volien quedar-ne fora i anaven desesperades comprant zones de terreny virtual on edificar les seves botigues i els seus hotels. “Fins que es van adonar que gairebé ningú vivia a Second Life, i que les seves botigues no tenien gairebé cap client”, conclou. I amb l’arrelament de Facebook, tot va canviar.
“Les xarxes socials van ser una autèntica innovació rupturista que va canviar la manera d’interrelacionar-nos; Second Life mai ha sabut adaptar-s’hi, si bé ha aconseguit sobreviure”, explica Amores. De fet, Linden Lab ja fa cinc anys que lluita per ressuscitar amb el projecte Sansar, que pretén crear un món virtual pensat per a ulleres de realitat augmentada. “Pot anar-los bé: però, de fet, qui els diu que el pas següent de les xarxes socials no serà combinar-se amb la realitat virtual i no els tornarà a passar el mateix?”, adverteix Amores.
La lliçó
“Second Life no va ser capaç de satisfer les grans expectatives que havia generat -assegura Xavier Amores, director de l’MBA de la UdG-. De fet, no van saber com adaptar-se ni al naixement de les xarxes socials ni a la irrupció dels dispositius mòbils. La dinàmica de la innovació és constant i cal saber-s’hi emmotllar”.
