Erradicar la desigualtat de gènere és també una qüestió d’eficiència econòmica
Erradicar la desigualtat de gènere no és només una qüestió de justícia social sinó també d’eficiència econòmica. Les importants bretxes de gènere que continuen persistint en molts àmbits de la nostra societat simbolitzen el desaprofitament del talent femení, i tenen importants costos per al conjunt de l’economia.
Un estudi publicat en una prestigiosa revista econòmica (Hsieh et al. 2019) conclou que els canvis en la distribució ocupacional de les dones i les minories ètniques expliquen entre el 20% i el 40% del creixement del PIB nord-americà entre 1960 i 2010. A tall d’exemple, els investigadors indiquen que l’any 1960 als Estats Units, el 94% dels metges i advocats eren homes de raça blanca, i que l’any 2010 aquest percentatge s’havia reduït al 62%. Els autors argumenten que si el talent innat per desenvolupar determinades ocupacions està distribuït de manera similar entre els homes i les dones, la segregació ocupacional impedeix que els individus puguin aprofitar de manera òptima el seu talent, limitant així també el creixement del conjunt de l’economia.
La segregació ocupacional, tant horitzontal (per sectors) com vertical (per càrrecs), és ben present en la nostra societat. Segons les últimes dades publicades per l’Enquesta de Població Activa (EPA), les dones continuen concentrades en els sectors menys remunerats: un 73% de les persones que treballen en educació, sanitat i serveis socials són dones. També s’observen desequilibris importants en les posicions de lideratge, on només el 31% de les posicions als consells de direcció i el 12% de les presidències al sector privat estan ocupades per dones.
Què hi ha darrere de la segregació ocupacional? La presència de normes socials i estereotips, que atribueixen a les dones el paper de cuidadora principal dins la llar, serien una de les causes del desaprofitament del talent femení. Aquestes convencions socials fan que moltes dones s’especialitzin en la criança, limitant així el seu desenvolupament professional i condicionant què estudiar, i quant i on treballar.
Caldria, doncs, canviar les normes socials. Però això és una tasca lenta i feixuga. En un estudi (Farré et al. 2021) demostrem que la introducció del permís de paternitat contribueix a canviar les dinàmiques familiars i fomenta la participació dels homes en la criança. Aquests canvis promouen actituds més progressistes entre els infants exposats a models familiars més igualitaris.
Però fins que aquests canvis tinguin efectes reals sobre el mercat de treball, calen mesures efectives per avançar cap a la igualtat de gènere. Cal reforçar les polítiques familiars que faciliten ser un progenitor (sovint dona) treballador. En aquest sentit, els permisos de paternitat (remunerats, d’igual durada que els de maternitat, no transferibles i obligatoris) són una eina clau per involucrar els homes en la criança, disminuir l’especialització de les dones en les tasques de la llar i, de retruc, reduir les bretxes de gènere al mercat de treball. La universalització i gratuïtat del primer cicle de l’educació infantil (entre els 0 i els 3 anys) també facilita l'externalització de la criança en mans de professionals, cosa que contribueix de manera positiva al desenvolupament cognitiu dels infants, sobretot entre els procedents d’entorns menys afavorits.
Les polítiques familiars han d’anar acompanyades de mesures efectives per promoure el talent i el lideratge femení al mercat de treball. D’una banda, les quotes de gènere, potser de caràcter temporal, per accedir als càrrecs de poder i lideratge serien una solució efectiva per reduir els desequilibris sense comprometre l’eficiència, ja que molt probablement les candidates escollides tindrien tant o més talent que els homes que en quedarien exclosos. La presència de dones en càrrecs de lideratge no només és una mesura per reduir les desigualtats salarials sinó que també podria afavorir l’adopció de pràctiques laborals més flexibles i entorns laborals més segurs. Per exemple, un estudi recent (Adams-Prassl et al. 2024) revela que les sancions cap als assetjadors en l’entorn laboral són més severes quan hi ha una dona al capdavant de la institució on es produeix l’assetjament.
D’altra banda, caldrien intervencions dins del sistema educatiu per potenciar l’empoderament matemàtic de les nenes i les adolescents, afavorint així la seva participació en els estudis i les ocupacions STEM. També es podria endarrerir l’edat de prendre decisions irreversibles sobre inversions en capital humà. Actualment, amb 14 o 15 anys han de decidir la branca d’especialització al batxillerat, sovint sense tenir prou informació sobre les seves pròpies capacitats i les oportunitats laborals.
Sense polítiques decidides per erradicar la desigualtat de gènere, les bretxes persistiran, el talent femení es continuarà malbaratat i us ho continuarem explicant cada 8 de març.
