Homenots i Donasses

El rellotger alemany que va poblar el món d'acadèmies d'idiomes

L’emprenedor Maximilian Berlitz va emigrar als Estats Units i va acabar fundant una xarxa d'aprenentatge de llengües

4 min
HOMENOT web

El 1974 el món editorial va ser sacsejat per l’aparició d’un llibre que va batre rècords de vendes. L’obra en qüestió es deia The Bermuda triangle, l’autor era un tal Charles Berlitz i s'hi s’explicava l’existència d’una franja de mar, a l’Oceà Atlàntic, on els avions i els vaixells desapareixien en circumstàncies estranyes. L’autor no va ser el primer a parlar del tema, però sí que va ser qui el va popularitzar fins a l’extrem arreu del món. Anys més tard, Berlitz va publicar altres llibres on parlava de misteris canònics en el món de l’estranyologia, com l’Experiment Filadèlfia o el Cas Roswell. Sense entrar en detalls, el que es pot dir de l’obra de Berlitz és que, en general, hi ha més pa que formatge. Si aquest novaiorquès es va poder dedicar a fer aquest tipus de recerca i de literatura és perquè tenia la vida solucionada gràcies al seu avi, l’emprenedor alemany Maximilian Berlitz.

La història del Berlitz primigeni arrenca en un petit llogarret de Baden-Württemberg, actualment a Alemanya però aleshores un regne independent. Com que el seu pare va morir quan ell només tenia 13 anys, les dificultats financeres a la família van aparèixer ben aviat. Gràcies al suport de la comunitat jueva es va poder formar com a rellotger, però les expectatives professionals eren realment minses en aquella època i en aquell lloc. El 1870, amb 18 anys, va decidir emigrar als Estats Units, com ja havia fet el seu germà gran. Es va instal·lar a Nova York i des d'un bon començament es va dedicar al que sabia fer, que era treballar de rellotger. Però el seu domini del francès, el llatí i el grec li va obrir unes portes ben diferents.

Després de sis anys al país i ja casat i amb un fill, va començar a treballar com a professor en un centre d’estudis. Poc després, aprofitant un canvi en la propietat, va ser ascendit a cap del departament de llengües. Segons algunes fonts, Berlitz va prendre el control del centre quan el propietari va fugir amb els diners de les matrícules, però aquests fets no semblen gaire contrastats. El que sí que s'ha constatat és que el 1878 va obrir la seva pròpia acadèmia d’idiomes. I allà va començar tot.

Fins aleshores, Berlitz havia fet servir sempre el mètode tradicional per a l’ensenyament dels idiomes, que es basava en traduccions i gramàtiques, però el seu èxit mundial vindria precisament per fer un canvi disruptiu en aquest sistema. Segons expliquen algunes biografies, el naixement del mètode Berlitz va ser fruit d’un problema: la mà dreta de l’alemany, a qui havia contractat per donar classes de francès als alumnes nord-americans, no parlava ni una paraula d’anglès, de manera que les seves sessions es van convertir, per necessitat, en immersions en llengua francesa. O sigui que acabava de néixer un mètode que es basava en la conversa contínua entre mestre i alumnes.

Segons altres fonts més prosaiques, el sistema que va començar a utilitzar Berlitz era el que havien inventat Gottlieb Henness i Lambert Sauveur, al qual anomenaven mètode natural perquè intentava replicar les condicions amb les quals un nadó aprèn la llengua dels seus pares. Amb unes petites modificacions va passar a ser el mètode Berlitz que constituiria els fonaments sobre els quals l’emprenedor alemany edificaria el seu imperi.

Llibres i reconeixements

Només quatre anys després d’obrir la primera de les acadèmies va ampliar el negoci publicant llibres que servien per seguir les classes. El primer va ser de francès, però ràpidament en van arribar en sis llengües més. També va innovar oferint classes fora de les seves pròpies aules, en escoles o fins i tot en domicilis. Després de crear una xarxa d’acadèmies pels Estats Units, just abans d’acabar el segle va posar el peu a Europa, el seu continent natal. A partir d’aquell moment la seva fama i el seu prestigi van créixer com l’escuma per tots els racons del món, fet que li va valdre nombroses condecoracions, com la que va rebre a Espanya de mans del rei Alfons XIII com a Comendador de l’Orde Civil d’Alfons XII.

Enmig d’un ascens imparable, un atac de cor ho va aturar tot, perquè va posar fi a la vida de Berlitz. Era la primavera del 1921. El patrimoni acumulat en el moment del seu traspàs era ingent, tant pel valor del negoci com per les altres inversions que havia fet, especialment les immobiliàries. Qui va treballar durant molts anys a Berlitz Schools of Languages of America va ser el seu net Charles, amb qui obríem aquest text.

El 1921, any de la mort del nostre protagonista, el seu mètode d’ensenyar llengües s'havia empeltat tant en la cultura popular que la publicació satírica Papitu emprava l’expressió “Barcelona sembla una mena d’escola Berlitz” per queixar-se de la quantitat de llengües foranes que se sentien pels carrers de la capital catalana. Per cert, la peça és una meravella, i ben bé seria aplicable a aquesta època que vivim: “Arreu sents diàlegs en llengües de fora. Aquí, un fill de la rossa Albió se les heu amb una femella de la mateixa raça; més enllà, un francès xamulla l’idioma d’en Millerand [president de la República Francesa en aquell moment] amb una senyoreta [...]; vas al cine i [...] llegeixes títols en anglès [...] o en italià o redactats en un castellà que sembla el llenguatge oficial de la República dels madrugues [...]. Barcelona, que era la ciutat catalaníssima per excel·lència, la Barcelona del tortell petritxolesc, la pitarresca ciutat dels Tres Dragons i del Niu Guerrer, i de la barretina encesa d’amor localista, la ciutat més auca i més senyor Esteve de tot Catalunya, ara es troba sotmoguda per la influència insospitada de gent de les quatre parts del món i per moments perd el seu betes-i-filisme racial”. No hi ha dubte que vivim en una espiral.

stats