El banquer català que va provar el 'possibilisme' durant el franquisme

Ara fa quatre anys i mig vam dedicar aquest mateix espai a glossar la figura de Josep Suñol Garriga (1898-1936), personatge fonamental de la història del país en la seva qualitat d’empresari de premsa, diputat d’Esquerra Republicana i president del Barça, que va acabar els seus dies afusellat pels colpistes durant els primers dies de la Guerra Civil. La fortuna familiar dels Suñol procedia de les explotacions de sucre de remolatxa, producte estrella des de la pèrdua de les colònies el 1898. Com que les elits catalanes estan molt entrellaçades entre elles, es dona la circumstància que al despatx d’advocat d’Ildefons Suñol Casanovas (1866-1913), oncle de Josep Suñol, hi va treballar un jove anomenat Fèlix Escalas Chamení, que amb els anys seria un personatge clau del món empresarial i polític del país.

El protagonista d’avui havia nascut a la ciutat de Palma i durant la seva joventut va dedicar-se a escriure col·laboracions periodístiques en alguns mitjans locals, com La Almudaina, La Veu de Mallorca i El Correo de Mallorca. Més tard es va traslladar a Barcelona per estudiar dret i va ser durant l’època de passant quan va posar els peus al despatx dels Suñol. Al cap de tres anys, el 1905, el van nomenar sotssecretari de la Cambra de Comerç de Barcelona, en el que seria el començament d’una carrera professional plena d’èxits i en què es va amarar del món de la navegació (en aquell moment, com ara, la Cambra era també d’indústria i navegació). En els catorze anys que va ocupar el càrrec sovint va ser el representant de l’entitat en els congressos i les assemblees internacionals, fet que li va procurar una agenda de contactes de molt de pes.

L’anomenada que va aconseguir a la Cambra li va obrir de bat a bat, el 1919, les portes del Banco Urquijo, que li va oferir la presidència de la divisió catalana que s’acabava de fundar (a la pràctica, era una entitat separada i autònoma de la matriu). Per a aquest nomenament també van ser claus els vuit mesos que va passar a Madrid al costat de Francesc Cambó, que havia estat nomenat ministre. Al capital d’aquesta divisió catalana de l’Urquijo trobem personatges habituals d’aquesta sèrie, com Lluís Sedó Guixart, Santiago Trias Romeu o Ignacio Coll Portabella. La presència d’Escalas al banc es va perllongar fins al 1944 i va arribar a ser-ne el conseller delegat. En paral·lel a l’activitat bancària, es va dedicar amb intensitat a la docència: va fer classes a la Facultat de Dret i a l’Escola d’Alts Estudis Comercials, en un temps en què les facultats d’economia encara no havien nascut. En aquesta època també va ser vicepresident de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona (avui, de Catalunya). El salt al món de l’empresa industrial va venir de la mà de les participades de l’Urquijo, de manera que va poder intervenir en els òrgans de gestió de grans empreses catalanes on el banc havia invertit, com la Maquinista Terrestre i Marítima, la Catalana de Gas i Electricitat, i Hidroelèctrica de Catalunya.

En el terreny polític, ben aviat es va vincular a la Lliga Regionalista, i per això tenia la relació estreta amb Cambó que hem comentat abans. Aquesta connexió el va dur a publicar articles a La Veu de Catalunya i a la revista Economia i Finances. Totes dues publicacions estaven relacionades amb la Lliga: el diari com a òrgan de comunicació i la revista perquè pertanyia a Editorial Catalana, l’empresa que havia fundat Francesc Cambó l’any 1917. El 1919 va aconseguir ser diputat provincial a la Diputació de Barcelona, un càrrec que va ocupar quatre anys, per després ser designat vicepresident de la Mancomunitat durant el procés de dissolució de l’entitat durant la dictadura. No va tornar a la política fins als temps de la República, quan va ocupar diversos càrrecs a la Generalitat immediatament posterior als fets del 6 d’octubre del 1934. També en aquell temps va exercir com a president de la Cambra de Comerç (1934-1938), una posició que reeditaria molts anys després (1954-1963). El 1960 va ser escollit membre de la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras, i el seu discurs d’ingrés es va titular El torbellino económico universal, un enunciat inspirat en el llibre Confusió de confusions de Joseph de la Vega, publicat el 1688 i considerat el primer manual de borsa de la història. En virtut de les seves bones relacions amb el franquisme, va intentar trobar escletxes perquè la burgesia catalana tingués veu en les decisions de la dictadura, allò que se’n deia “possibilisme”. En algunes ocasions li va funcionar.