Candela Figueras: “Tinc pànic a les hipoteques, et lliguen per sempre”

BarcelonaLa periodista i comunicadora Candela Figueras (Montblanc, 1984) ha crescut al camp ajudant el seu pare a la granja i darrere del taulell de la carnisseria de la mare. “Vaig aprendre a comptar i tornar els diners amb les senyores de la botiga. Quan va entrar l'euro jo encara pensava en pessetes, perquè era molt petita i calculava amb pessetes". Amb l’exemple dels seus pares, va entendre ràpidament que les coses costaven de guanyar, que “els diners no cauen del cel”. “Volia la típica minicadena pels CD, els cassets i la ràdio. I els pares em van dir: «Si ho vols, estalvia». Vaig anar recopilant diners i m’ho vaig comprar al cap de dos anys i mig, que recordo que valia 60.000 pessetes”.

La periodista es va traslladar a Barcelona per estudiar comunicació audiovisual. I va començar treballant en un Decathlon. “Hi vaig atendre la infanta Cristina, perquè va venir a comprar”, recorda. Durant l’etapa universitària va fer pràctiques voluntàries en diferents mitjans fins que va entrar a Ràdio Flaixbac. “Sortia corrent del matinal, dinava de camí i me n’anava directa a la universitat, que entrava a les tres i no sortia fins a les nou del vespre”. Per fer vuit hores, però, admet que guanyava poc. “Devia cobrar uns 800 euros. Però era la noia més feliç del món. No tenia ni la carrera i ja treballava, per a mi era un premi”.

Des de llavors, Figueras ha tingut la sort d'anar encadenant diferents projectes en un sector que destaca per la seva incertesa. “Molt aviat vaig veure que es podia acabar la feina de sobte; el programa s’acaba i tu et quedes allà”, explica. Això és el que li va passar quan estava treballant per a un projecte que feia sis mesos que estava fent: un mes abans la van avisar que s’acabava per causes externes. “Vivia sola a Gràcia, no havia pogut estalviar gaire i vaig pensar: «I ara, què?» Recordo trucar al propietari i explicar-li”, diu. Finalment, van acordar que utilitzaria la fiança del pis per pagar el lloguer mentre buscava una altra feina.

Pel que fa a la remuneració, la presentadora de Batalla Monumental de TV3 afirma que no cobren sous “estratosfèrics”; per tant, la inestabilitat porta a la precarietat. Amb el temps, però, ha après a respectar i a donar valor a la feina que fa. Així doncs, ella se sent ben pagada. “A la televisió es cobra més que a la ràdio, suposo perquè són projectes més curts i són més inestables”, destaca.

En els darrers mesos, ha presentat Cita Bestial, un programa que va idear i codirigir ella mateixa. “Ha sigut una de les millors etapes professionals. Crec molt en el projecte i crec que es pot fer entreteniment amb valor social”, reconeix. Arran de fer aquest programa, ha intentat ser més selectiva. “Centrar-me a agafar projectes en els quals cregui, que em ressonin. I per això, ara no tinc un projecte fix en el qual dediqui les meves vuit hores al dia. Estic desenvolupant projectes personals, fent guions i col·laborant amb mitjans. Mai m'imagino el meu futur a sis mesos vista”, diu.

Estalviar per "una emergència"

A més, el fet de no tenir una feina fixa, l’ha obligat a ser estalviadora. “No sé què passarà amb el projecte, i per això a vegades no em puc permetre vacances, perquè si aquest projecte s'acabés, potser necessitaria aquests diners. I em fa pànic deure diners, no vull estar en números vermells. He estalviat alguna cosa per si tinc una emergència”. Sempre ha anat guardant diners en un raconet. “Intentava que fos un mínim, des de 50 euros al mes —una cosa simbòlica—, fins a xifres més altes quan tenia dos projectes alhora".

“Ara, per primera vegada, amb quaranta anys he pogut estalviar perquè els últims tres anys han sigut bons laboralment i visc amb una parella que té el pis pagat i no paguem ni hipoteca ni lloguer, i és un regal”, recalca Figueras. De fet, ella sempre havia viscut de lloguer a Barcelona. “Tinc pànic a les hipoteques, et lliguen per sempre i et demanen molta estabilitat econòmica”, diu. I de moment, descarta comprar-se un habitatge.

Pel que fa a les finances personals, la seva afició més costosa és esquiar i cuidar els gossos. I, tot i que també li agrada anar de restaurant, només ho fa quan va bé de diners. "No es pot estirar més el braç que la màniga”, diu. I la millor compra que ha fet mai és el cotxe que té de segona mà. “Em va costar 3.000 euros fa gairebé quinze anys, i encara em funciona, i espero que pugui continuar funcionant”, explica.