De banquer precoç a editor prolífic: la història del català que va vendre el seu imperi a Berlusconi
Exiliat a França i després a Mèxic, Joan Grijalbo va editar grans obres, com la sèrie de còmics 'Astèrix' i la novel·la 'El Padrino'
Durant la primavera d’aquest any vam parlar de Josep Zendrera Fecha, propietari de l’editorial Juventud, de qui vam destacar que va ser qui va portar el llegendari Tintín a les llibreries peninsulars. Si hi ha altres còmics que es poden considerar a prop del reporter belga quant a popularitat al continent, segur que un d’aquest és Astèrix i el seu amic Obèlix. En aquest segon cas els drets de l’època fonamental de la seva difusió també van estar en mans d’una empresa catalana com era l’editorial Grijalbo. Però quan Joan Grijalbo va fundar la seva editorial, cap al 1939, no pensava pas en el públic infantil i juvenil, sinó que es va enfocar de seguida en traduir bestsellers americans i obres cabdals de la Unió Soviètica. Això passava a Mèxic, on s’havia exiliat després de la Guerra Civil Espanyola.
Nascut a les Terres de l'Ebre, amb quinze anys ja treballava a la banca, al desaparegut Banc de Reus, una entitat que va operar amb normalitat fins al 1931, moment en què es va veure en dificultats serioses conseqüència de la fallida del Banc de Catalunya durant l’afer Campsa. Al quedar-se sense feina va viatjar a Saragossa, on es va enrolar al Banco Zaragozano. Poc després va ser escollit pels aragonesos per estrenar l’oficina de Barcelona, atès que necessitaven algú que dominés la llengua catalana.
Ben aviat va començar la seva progressió en l’àmbit professional, perquè amb poc més de vint anys va entrar a formar part de la directiva del Sindicat de Banca i just en l’any en què esclatava la guerra, va entrar al PSUC, procedent de la Federació Catalana del PSOE. Durant el trienni bèl·lic, va presidir el Montepio de Banca de Barcelona, a més de ser director general de Comerç de la Generalitat i delegat del govern català en entitats com la Junta d’Obres del Port i la Cambra del Llibre. Aquest últim nomenament va ser el seu primer contacte amb l’univers editorial. Amb aquesta activitat tan significada des del punt de vista polític no resulta gens estrany que just en acabat de la Guerra Civil optés per exiliar-se, primer a França i després a Mèxic. Va abandonar la capital catalana quan ja s’albiraven les forces terrestres dels feixistes italians entrant a Sant Just Desvern.
Poc després de posar els peus al continent americà ja va tenir la iniciativa –conjuntament amb altres exiliats– de fundar una editorial, que inicialment es va dir Atlante i més tard prendria com a marca el seu mateix cognom. En paral·lel va prestar els seus serveis a l’agència de publicitat ITP. Després que el segell que havia fundat el 1939 es fes gran a Llatinoamèrica, va aconseguir posar un peu a l’estat espanyol primer com a simple distribuïdor (1951) i després ja com a editorial a dreta llei (1965). Aquest últim pas va ser quatre anys després del seu retorn definitiu a la Península després de més dues dècades d’exili, tot i que va mantenir el passaport mexicà per sempre més. Des del punt de vista editorial, Grijalbo va tenir grans èxits, però destaca amb llum pròpia l’edició d’una novel·la sobre la màfia que havia publicat un autor italoamericà encara desconegut: es tractava de l’obra The Godfather, escrita per Mario Puzo.
A la dècada dels setanta va crear una altra editorial, Crítica, molt centrada a difondre història i política, i més tard va arribar a un acord amb el segell Dargaud per, com dèiem de bon començament, editar la gran estrella del còmic francès, Astèrix. També va fer una breu incursió al còmic d’humor per mirar d’agafar part del pastís quan la mítica editorial Bruguera va patir una profunda crisi que la va dur a la fallida. D’aquesta aventura va sorgir la revista Guai!, on col·laboraven diversos dibuixants que prèviament havien estat estrelles de Bruguera, com el mateix Francisco Ibáñez.
A finals del 1988, i prop de la vuitantena, Grijalbo va decidir vendre un paquet significatiu (70%) del seu grup editorial, format en aquell moment per quatre segells i dues distribuïdores. El comprador va ser un consorci italià format per l’editorial Mondadori (controlada per Carlo De Benedetti) i el grup inversor Cofir. A la societat de cartera Cofir el principal accionista era també De Benedetti, acompanyat del Banco Bilbao Vizcaya i de Construcciones y Contratas, la firma constructora de les germanes Koplowitz. Cinc anys després, i amb Silvio Berlusconi com a propietari de Mondadori, es faria la transacció pel 30% que encara no havia estat venut. Encara abans de morir tindria temps de crear un nou segell editorial, en aquest cas batejat amb el seu segon cognom, Serres, avui en mans del grup RBA.
