Alèxia Pascual: "Ma mare em diu que soc una mica rata"

BarcelonaDes de petita, l’actriu i cantant Alèxia Pascual (Constantí, 2001) ha buscat la manera de fer teatre, cantar, ballar i pujar a un escenari. “Recordo que un professor de teatre musical li va dir a la meva mare: «Si l'Alèxia en algun moment es planteja aquest camí, doneu-li suport»”. Això va empènyer l’artista a dedicar-s’hi professionalment. “A l'escola, fas física, matemàtiques, llengua i plàstica, però ningú et diu que pots ser artista”, defensa en declaracions a l’Empreses.

Pascual assegura que la seva és una feina “sacrificada”: “He de treballar la jornada laboral normal sense parar de moure’m dins del sector buscant feina perquè el contracte és temporal”. “A més, treballo amb el meu cos i he d’estar amb formació constant i cuidant-me la veu”, explica la protagonista de Mar i cel en l’última edició de Dagoll Dagom.

“En l’àmbit vital i social, ho sacrifico tot perquè tinc uns horaris completament diferents de la resta del món”, diu. Ara actua a Madrid: “Són vacances de Nadal i jo estic sola a casa, perquè estic treballant. [...] Tinc la meva àvia, que té 93 anys, i aquestes festes no la veuré”. Fins i tot, s’ha plantejat la vida personal entorn de la feina: “M’he preguntat «vull ser mare?». No ho sé i, no em toca encara, però seria capaç de sacrificar les coses convencionals de la vida per dedicar-me a la meva professió.” “És fort dir-ho, però jo sé que estic malalta de la meva professió, tinc un punt d’obsessió”, confessa l’artista.

“És per totes les coses que se sacrifiquen que penso que ser actor no està ben remunerat. I parlo des del privilegi”, remarca Pascual. “Però jo sento que he vingut amb aquesta missió, no podria ser feliç fent cap altra cosa. És com una veritat pesant i universal”, assenyala l’actriu. De fet, se sent molt agraïda de poder-s’hi dedicar: “Aquesta motivació, aquesta força, aquesta passió que tinc és el que compensa qualsevol sacrifici que pugui fer”.

Pel que fa a les finances personals, mai ha patit per arribar a final de mes: “He sigut sempre molt treballadora i no he tingut llagues a les mans per fer qualsevol cosa. Per exemple, quan he hagut de cuidar nens ho he fet”. Les dificultats financeres dels artistes sempre les ha tingut present i, per això, sempre ha intentat tenir una font d’ingressos: “He fet classes de cant particulars i classes de teatre a l’escola. No et donen un gran sou, però són feines que m’han permès no patir”. “A més, tinc una família a darrere que si mai em falta un plat a taula sé que me’l donaran”, agraeix l’actriu.

Estalviadora i llogatera

La finalista de l’edició del 2022 d’Eufòria es considera estalviadora: “Ma mare em diu que soc una mica rata”. “De fet, crec que a vegades tinc un punt de maduresa superior del que em toca per l’edat, perquè tinc 24 anys i tinc preocupacions com si en tingués 40 en el tema financer”, assenyala. I afegeix: “Vull, en un moment de la meva vida, no patir per si en un càsting m'agafen o no. I sé que això també passa, en part, per no malbaratar coses ara”.

Actualment, treballa fent el musical Els Miserables, on seguirà fins a l’agost, quan se li acaba el contracte: “Si jo sabés que el sou que tinc m’ha de durar molts anys potser me n’aniria de vacances o em permetria comprar un dia una dessuadora una mica més cara”. Però com que viu en la incertesa prefereix ser prudent. La seva principal despesa és l’alimentació: “M'encanta descobrir restaurants i, tal com estan les coses, sortir un dia a sopar ja són vint euros”.

Pel que fa a l’habitatge, Pascual ho té clar: “Idealment m’agradaria comprar-me un pis. Però l’habitatge està cada vegada pitjor i, jo ho estic vivint. El lloguer és insostenible, és molt car”. Actualment, la propietat queda lluny, sobretot pagar una hipoteca: "Puc fer un personatge protagonista, que té un sou o un personatge secundari, que té un altre sou. Mai sé amb quants diners puc comptar i he d’estar molt segura de poder-ho pagar".

L’actriu està contenta amb el seu projecte actual: “Ha sigut un començament molt intens perquè Els Miserables és un musical molt important, llavors hi ha hagut molta pressió externa i sobretot interna”. En el futur, li agradaria explorar nous formats: “Coses que fins ara no he tingut l'oportunitat o el temps de fer, com l'audiovisual, el cinema o la televisió, que m’agrada molt”.