El fabricant de llumins que va descobrir el formigó armat

Primavera del 1932. Dins d’un pis ubicat al número 5 de l’avinguda de Victor Emmanuel III, al 8è districte de París, se sent un tret. Quan la policia hi arriba, descobreix el cos sense vida d’Ivar Kreuger, un dels magnats més coneguts de l’època tant a Europa com als Estats Units. Tot sembla indicar que s’ha suïcidat.

El periple de Kreuger havia començat molts anys abans, quan aquest enginyer suec, fill d’un empresari que fabricava llumins, va descobrir el formigó armat. Treballant com a enginyer als Estats Units, Mèxic i Sud-àfrica, va veure aquesta nova tècnica de construcció i va pensar en introduir-la al seu país (el fet de reforçar les edificacions de formigó amb barres d’acer feia dècades que s’havia inventat, però la seva popularització va necessitar temps). Amb aquesta idea sota el braç va tornar al seu país, i el 1908 va fundar la constructora Kreuger & Toll juntament amb Paul Toll. L'atractiu principal que tenia l’empresa era la possibilitat d’escurçar terminis d’obra i, en conseqüència, poder oferir dates de finalització molt precises. La proposta va ser un èxit i van aconseguir encàrrecs realment emblemàtics, com ara la construcció de l’estadi olímpic d’Estocolm, que el 1912 seria la seu dels Jocs.

L’elevada rendibilitat que proporcionava el negoci va permetre a Kreuger crear un hòlding per invertir en altres companyies fora del sector de la construcció. Així és com a la dècada dels anys vint va entrar en bancs, empreses mineres, ferrocarrils, fusta, paper, distribució cinematogràfica, immobiliàries... I fins i tot el 1925 va aconseguir un paquet de control d’Ericsson, el principal fabricant de telèfons del país. Va arribar a dominar el 50% del mercat del ferro i de la cel·lulosa. La majoria d’inversions les feia a partir del bescanvi d’accions, més que no pas desemborsant diners, amb la intenció d’accelerar el creixement.

Un dels negocis que va crear durant aquest procés de diversificació va ser Svenska Tändsticks AB (STAB), que es dedicava al que havia fet sempre la seva família, o sigui, a fabricar llumins. Amb una política de compres molt agressiva, l’any 1930 havia aconseguit aglutinar entre el 50% i el 70% de la producció mundial de llumins (anys més tard la companyia evolucionaria cap al tabac, i el 2022 va ser adquirida per Philip Morris). Sembla que va ser l’inventor de les accions de classe B, sense drets polítics, per tal de finançar-se sense perdre el control de les seves empreses.

En el moment de més auge dels seus negocis, la fama de Kreuger era immensa. Tant, que el president dels Estats Units (va ser amic personal de Herbert Hoover) i molts polítics europeus d’alt nivell li demanaven consell. També era algú que es movia amb comoditat entre les estrelles del Hollywood de l’època daurada del cinema (la sueca Greta Garbo, per exemple, tenia una gran amistat amb ell). Una de les estratègies que va emprar per poder penetrar comercialment en diferents països va ser la compra de deute públic; va arribar a fer emprèstits amb França, Alemanya, Hongria, Turquia, Grècia i un bon grapat més de nacions d’arreu del món.

Cap al 1931, l’imperi de Kreuger estava format per més de 200 companyies i suposava el 60% de la capitalització de la borsa sueca. Havia aconseguit aixecar un gran imperi, però d’ençà del Crac del 29 es van començar a fer evidents les costures del model. La primera alarma la va donar ITT, companyia de telefonia que havia comprat Ericsson a Kreuger. Al revisar la situació financera del negoci, es van sentir enganyats pel magnat suec i van reclamar-li els diners de la venda. La comptabilitat creativa que emprava de manera sistemàtica demostrava que tot plegat era un castell de cartes que no va trigar a ensorrar-se. Inicialment, la manca de liquiditat per fer front als nombrosos deutes va ser compensada pel govern de Suècia i pel banc central del país, però a canvi de posar llum a la foscor de la comptabilitat de l’entramat empresarial. La seva imatge, fins feia poc mitificada, es va fer miques en temps rècord. El cèlebre economista John Kenneth Galbraith va definir Kreuger com el Leonardo da Vinci de les pràctiques financeres fraudulentes.

I en aquesta situació límit arribem a aquell 12 de març del 1932, moment en què Kreuger no va poder digerir la seva caiguda als inferns i va posar fi a tot. O no, perquè a la dècada dels seixanta una sèrie de llibres i documents desclassificats va posar sobre la taula una tesi segons la qual Kreuger havia sigut assassinat.