El capità de vaixell que va ser clau en la victòria franquista

Fa poques setmanes, vam parlar de l’empresari suec Olof Aschberg, que va destacar pel seu suport financer al bàndol republicà durant la Guerra Civil Espanyola. Per trobar un exemple semblant, però a l’altra banda de la trinxera, no cal viatjar gaire lluny, perquè a la mateixa Escandinàvia trobem Torkild Rieber, màxim responsable de la Texaco i gran finançador del bàndol franquista a través del subministrament de petroli.

Quan l’exdirectiu de Campsa José Antonio Álvarez Alonso va rebre un telegrama de Rieber amb la frase “Don’t worry about the payments” va saber que el seu bàndol, el revoltat, tenia moltes possibilitats de guanyar la guerra. L’empresa gestora del monopoli havia cessat Álvarez poc després del cop d'estat. Es va instal·lar a Burgos, al costat del govern franquista, i va buscar a la seva agenda algú que els pogués ajudar a aconseguir combustible: l’home clau seria Rieber, a qui havia conegut uns anys enrere durant una visita a la refineria de la Texaco a Port Arthur (Texas). El suport de Rieber als franquistes no era qüestió de diners, sinó d’ideologia, perquè el magnat d’origen noruec tenia pulsions feixistes molt accentuades, fins al punt que després de la Guerra Civil també va fer negocis amb els nazis alemanys, producte de la seva relació personal amb Hermann Göring, el mariscal del Reich.

Amb només catorze anys, Rieber es va enrolar en un vaixell que navegava fins a Amèrica en una ruta de mig any. Tan interessant li va semblar l’experiència, que al tornar a casa es va matricular a l’acadèmia de mariners. Amb vint-i-un anys ja va comandar un petrolier, en el que seria el seu primer contacte amb l’or negre i amb la Texaco, atès que aquesta companyia va acabar adquirint el petrolier que Rieber capitanejava. De fet, des d’aleshores va ser conegut com a Capità Rieber. Durant quatre anys va navegar per a la Texaco i després va entrar a treballar a l'American Republics Corporation, una petroliera que havia nascut d’una escissió de la mateixa Texaco, i on va arribar al rang de vicepresident (1926). Després de vuit anys, va tornar a la seva companyia d’origen, on va ocupar el càrrec de màxim responsable d’exportacions i també del departament marítim. Només un any més tard, ja formava part del comitè executiu de Texaco i el 1935 va aconseguir ascendir fins a la presidència.

El 1936, pocs mesos abans de les escenes que relatàvem de la Guerra Civil, la Texaco dirigida per ell va aconseguir una concessió a la selva colombiana, en territori dels indis motilones. Un cop adquirida l’explotació, Rieber va revendre’n la meitat a la Socony (Standard Oil Company of New York). La perillositat del projecte en aquella zona es comprèn de cop quan se sap que vuit treballadors de la companyia americana van ser víctimes de les fletxes dels indígenes. Un dels geòlegs que treballaven en aquesta complicada però lucrativa concessió era Vinton Arthur Bray, que després de la Guerra Civil es va instal·lar a Espanya i va dirigir les prospeccions fetes a Oliana (Alt Urgell) en la joint venture entre la Socony i la Cepsa.

Mentre brollava sense fi el petroli colombià, Rieber es va traslladar a Alemanya i va reunir-se amb el mariscal Göring. No només feia negocis amb els nazis (els venia petroli a canvi de vaixells), sinó que també els facilitava informació militar sobre la marina dels Estats Units. Aquestes relacions amb els alemanys van ser la gota que va fer vessar el got, després que prèviament ja s’hagués saltat la llei americana de neutralitat subministrant petroli a les tropes de Franco. L’estiu del 1940 el consell d’administració de la Texaco el va obligar a dimitir del seu càrrec de president. Tot seguit va declarar que plegava "en vista del perjudici que podria provocar a la companyia a causa de les crítiques injustes i gens motivades" que havien aparegut "recentment a la premsa".

Però la seva inactivitat va durar poc, perquè només un parell d’anys més tard va ser contractat per dirigir la Barber Asphalt Company, una empresa fundada el 1883, que es dedicava a les roques bituminoses i que estava permanentment en pèrdues. La va sotmetre a una reconversió profunda, per acabar dedicant-se al petroli i a la construcció de vaixells, cosa que li va permetre capgirar el compte de resultats. El 1951, quan el Parlament iranià va nacionalitzar l’Anglo-Persian Oil Company (actual BP), el Banc Mundial va nomenar Rieber per gestionar la crisi, que va acabar amb el cop d'estat contra el president Mossadeq.