Distorsions fiscals i reivindicacions empresarials

És recurrent el clam de bona part de la classe empresarial per reduir la pressió fiscal que suporten les empreses i els inversors per afavorir la innovació, la creació de llocs de treball, la recuperació de talent, etc. És difícil no mostrar simpatia amb aquesta postura, si bé la reivindicació no pot ser eliminar tot el que molesta. No es tracta d’abolir per la via fàcil algun dels impostos que generen certs problemes empresarials de manera genèrica, sinó d’ajustar la fiscalitat als propòsits concrets.

Si ens mirem la fiscalitat del país com un tot, ens adonem, en primer lloc, que bona part del que es reivindica no està en mans del govern de la Generalitat. A més, donar arguments tenint en compte la pressió fiscal global diu poc de la realitat econòmica i és poc útil per entendre els problemes. I això sense tenir en compte l’aspiració insensata de voler tenir bons serveis públics però que els impostos els pagui algú altre. En qualsevol cas, hi ha tres qüestions fonamentals que formen el debat fiscal actual. Per la banda dels ingressos, la dificultat de fer atractiva la incorporació de talent dels nomenats expats, per allò del tractament que han de rebre els béns i les rendes del talent recuperat; les qüestions de localització d'inversions i ubicacions empresarials, donada la tributació i la regulació interna de l’Estat –posem que parlo del dúmping de Madrid–; i alguns altres condicionants fiscals dels quals sovint es parla com a contraris al creixement empresarial. La fiscalitat, per la banda de la despesa, té com a referents de discussió la necessitat de millorar la inversió en infraestructures pel bon funcionament de l’economia, des de Rodalies fins al Corredor Mediterrani, passant per la mobilitat de la localització d’habitatge coherent amb els pols de producció; i tot un conjunt de serveis públics corrents, d’acompanyament que requereix el nivell de desenvolupament econòmic del país (una bona sanitat, educació, formació professional, etc.) que es mostren insuficients. Les dues bandes del pressupost van coixes; una per excés, l’altra per defecte. Cal, doncs, analitzar-les al mateix temps.

Això ens porta a considerar que qualsevol canvi en la fiscalitat que no sigui substituir un impost (el més ineficient per al desig empresarial) per un altre (el del mal menor, ja que ningú vol pagar impostos), és una insensatesa, inacceptable des del mateix raonament empresarial, si no s’indica quina despesa pública s’ha de reduir per mantenir l’equilibri pressupostari. A més, crec que és de sentit comú acceptar que la potencial reducció de la despesa, gastant millor, és un desideràtum general. Si estem convençuts de la seva viabilitat en termes d’eficiència i equitat, s’imposaria la idea de condicionar la reducció fiscal al fet que primer es faci efectiva la reducció de la despesa.

Pel que fa al possible desincentiu d’una empresa a créixer per raó de la fiscalitat, simplement no és cert. Els talls de dimensió en volum de facturació que es fan per un tractament fiscal per a les pimes, en tipus impositiu i en amortitzacions, els demanen les mateixes organitzacions empresarials perquè puguin assolir la fiscalitat efectiva de les grans, i que la tributació no les llasti per poder fer el salt endavant (per exemple, permetent amortitzacions accelerades), precisament per créixer. En l’atracció de talent, la disjuntiva apareix per a persones amb rendes molt elevades (més de tres-cents o cinc-cents mil euros), o que arrosseguen grans patrimonis. Si es volen suavitzar les obligacions personals que comporta la fiscalitat, es poden dilatar la incorporació de les rendes amb el retard de la seva consideració com a resident, o afavorir un bon tractament del patrimoni recuperat fora dels sectors productius (per exemple, habitatge) i reinvertir-lo. Aquest problema no se soluciona amb l’abolició de l’impost sinó que demana un ajust. Altrament, “a riu brut de torrentada, el peix hi fa xalada”, com diem a les Illes.

Pel que fa a la distorsió d’inversions i localitzacions empresarials, és sabut que aquest efecte és consubstancial a una Europa no harmonitzada, cosa que les nostres empreses accepten (molt poques aprofiten paradisos fiscals interns tipus Irlanda o ara Bèlgica), però sí que viuen malament el dúmping fiscal madrileny, aprofitat per empresaris que els passen la mà per la cara. Notem, però, que aquesta no és només una competència fiscal, sinó també de regulació (sense zones tensionades, ni afectació en cas de grans tenidors, legislació urbanística laxa, etc.). En tot cas, cou el tema patrimonial madrileny. No preocupa perdre recaptació ni reduir despesa (sanitat, universitats, serveis socials a la Comunitat de Madrid), i es converteix aquesta qüestió en un tema polític i ideològic, però no d’eficiència fiscal. I aquí, de nou, la solució no és que totes les comunitats facin el mateix i eliminin els impostos, sinó que l’Estat, pel bé de la suposada unitat de la pàtria i dels mercats, els supleixi, com ha començat a fer amb l’impost a les grans fortunes, i que la nostra comunitat aixequi els mínims a partir dels quals es comença a pagar per fer l’impost més raonable i just.

I, repeteixo, si l’opció és de rebaixa fiscal incondicionada, qui la proposi –políticament més que empresarialment–, ens ha de dir quina partida de despesa vol baixar o quina vol renunciar a fer créixer d’entre totes aquelles infraestructures que anirien tan bé per al desenvolupament empresarial.

Amb els ajustos de la nova fiscalitat també cal anar amb compte: amb cada tractament a la carta (empresa familiar, IVA reduït per al turisme, deduccions per endeutament, etc.) s’està introduint una distorsió fiscal que després serà difícil d’eliminar encara que hagi finalitzat la causa que la justificava. Amb moderació i seny, doncs, per a tots aquells que fan peticions de desgravacions des de suposades posicions liberals. I, si em permeten, el principal problema de les nostres empreses, em sembla, és l'aclaparador panorama d'obligacions de tota mena (control d'entrada i sortida, canal de denúncies, protecció de dades, etc.), la percepció de la manca de diàleg i d'imposició (inspeccions d'Hisenda i de la Seguretat Social), el nivell de conflictivitat i inseguretat jurídica (només cal veure els recursos de cassació). En resum, és l'alt nivell de responsabilitat assumida en tots els nivells de responsabilitat. El problema, doncs, potser és la percepció de manca de suport i solitud del col·lectiu emprenedor de la nostra economia.