Comptes públics

Així s'han enamorat els comunistes xinesos de les privatitzacions d'empreses públiques

Les administracions locals del gegant asiàtic pateixen per obtenir recursos addicionals en plena crisi immobiliària

Imatge de Pequín.
The Economist
20/09/2024
4 min

ShanghaiEn una visita recent a la seva ciutat de Laixi, a l'est de la Xina, Guo Ping va patir un xoc: el govern local havia venut diversos actius públics, incloent-hi dos pantans. Les finances de la petita ciutat, així com les del port veí de Qingdao, estaven molt tensionades, la qual cosa va obligar els polítics a trobar noves fonts d'ingressos. Així, van vendre algunes infraestructures regionals encara més grans. Les vendes semblen formar part del que Guo, que ha demanat utilitzar un pseudònim, considera un creixent deteriorament econòmic.

Pobles i ciutats arreu de la Xina pateixen per pagar les factures. Mentre els legisladors treballen per revifar l'economia, els ingressos continuen caient. La crisi immobiliària empitjora les coses, perquè limita la capacitat de les autoritats locals per vendre drets d'ús a promotors, cosa que normalment era una de les seves principals fonts d'ingressos. Els ingressos per impostos sobre immobles van caure l'any passat fins al 26% del total de les administracions locals, quan el 2020 eren un 36%. Així, els funcionaris han de trobar noves maneres de guanyar diners, per molt incòmodes que siguin.

Els operadors d'autobusos a les ciutats petites suspenen serveis. Funcionaris de baix nivell es queixen perquè se'ls retallen els salaris o els cobren tard. Les agències tributàries estan buscant factures per cobrar. I les ciutats augmenten les sancions, com ara multes de trànsit. Després d'aixecar barreres als peatges d'autopistes durant una dècada, algunes províncies les han tornat a abaixar.

Analistes de les finances locals insisteixen que les ciutats acumulen una riquesa increïble. Controlen la venda de terrenys i posseeixen carteres variades d'actius, que inclouen participacions en empreses públiques, parcs, serveis essencials, línies fèrries i fins i tot temples budistes. Si els polítics en poden monetitzar encara que sigui una proporció petita, ja sigui llogant-los o venent-los al sector privat, potser podran tapar alguns dels forats als pressupostos, o això diu la teoria.

Tot i que ja hi havia hagut vendes d'actius, el govern central va començar a promoure les privatitzacions el 2022, quan va demanar als governs locals que "revitalitzessin" els actius a fi de reduir el deute. Posteriorment, un document emès l'any passat per Pequín donava instruccions a dotze províncies perquè "aixafessin les cassoles i es venguessin el ferro", una frase feta que significa fer un últim esforç per guanyar diners.

Moltes zones han agafat el martell. Al maig, el govern de Ganzhou, al sud-est de la Xina, havia obtingut 370 milions de iuans (44 milions d'euros) arran de permetre a les empreses municipals d'aigua i autobusos vendre parcel·les de terra. Alguns governs locals han incorporat actius que es volen vendre a propietats de més valor, de manera que obliguen els compradors a adquirir edificis d'oficines o polígons industrials.

Aquest tipus d'actius estan guanyant demanda. A Jiangsu i Shandong, dues províncies de la costa, els ingressos no fiscals, que inclouen els diners procedents de vendes d'actius, van augmentar un 15% la primera meitat de l'any. A Qingdao, el preu dels actius estatals venuts en un mercat local va arribar a 5.900 milions de iuans (750 milions d'euros), més que el doble de l'any passat.

Procés complicat

El primer obstacle per vendre és aclarir quina part de l'estat és propietària de l'actiu. Per als que tenen més de dues dècades, la documentació és pobra. Quan les ciutats han crescut, moltes s'han acabat fusionant o s'han creat separant-les de districtes locals. Huang Wenyin, de l'agència de qualificació S&P Global Ratings, diu que l'edifici en el qual es va criar a Pequín havia sigut propietat d'una empresa estatal, encara que hi vivien els empleats d'una altra empresa pública en el marc d'un acord informal. Una tercera empresa estatal també reclama l'edifici. Així, un terreny potencialment lucratiu continua sense desenvolupar-se.

També hi ha riscos per als compradors interessats a adquirir actius públics, ja que tenen un estatus quasi sagrat. A diferència de Rússia, que es va vendre la majoria d'actius després del col·lapse de la Unió Soviètica, la Xina ha privatitzat molt lentament des d'inicis dels anys 80. La pregunta és com es van vendre els actius i si els preus pagats van ser justos.

Als directius els preocupa que moltes d'aquestes compravendes acabin investigades per corrupció. I els responsables de les empreses públiques tenen por de patir pèrdues, ja que la llei xinesa no permet acords en què l'administració perdi diners i el govern central ha advertit que castigarà qui se salti la normativa.

Potser el repte principal és crear un mercat real per a actius estatals. Els compradors privats pateixen el risc de ser acusats de tenir informació privilegiada o d'acumular actius a preus baixos. Igualment, tenen por d'acabar amb una llimona, un actiu que sembla bo vist des de fora però que té poc valor real. Això explicaria per què molts dels actius acaben venent-se entre companyies públiques. Aquestes transaccions no inclouen actors privats i, per tant, ningú pot ser acusat de provocar pèrdues als comptes públics. Tot i que els documents per a la compravenda dels pantans de Laixi apunten que el contracte va atreure diners del sector privat, el comprador final va ser una companyia pública de la mateixa ciutat. Potser la venda permetrà alleugerir els problemes de liquiditat del govern de la ciutat. Però amb prou feines farà res per reduir-ne el deute.

stats