La veritat no m’agrada

De vegades, com a empresària, tinc problemes amb la veritat. No us penseu que sigui gran cosa: senzillament, les dificultats que comento tenen a veure amb el fet que, de vegades, la veritat no m’agrada. Per sort, no és fàcil que la veritat vingui tan alegre a veure’t i a dir-te tot el que no t’agrada sentir: més aviat al contrari, aquestes veritats són molt bones amagant-se.

Però com que soc del gènere masoquista, de vegades busco la manera perquè m’arribin les veritats que no vull sentir. La darrera vegada va ser unes quantes setmanes abans de les vacances, amb un petit recull d'idees per a la DAFO de la meva empresa.

Per descomptat, no vaig tenir la insensatesa de demanar de fer l'exercici a tothom: una cosa és demanar l'opinió a uns quants i l’altra és organitzar voluntàriament un escamot d’afusellament.

El cas és que amb algunes de les idees per a la DAFO van aflorar veritats doloroses. També alguna d’agradable, esclar, però ara no venen al cas. Fonamentalment, aquestes veritats són dues: la primera, la dependència que una part de l’organització té cap a la gerència, és a dir, cap a mi mateixa; la segona, una tendència al curt termini i a la improvisació.

El “no saber delegar” ja arriba a un punt que m’avorreix. És la clau per al creixement de qualsevol empresa, esclar, però no és tan fàcil com tenir la voluntat de delegar: si no delegues a la persona adequada (i per això l’has de tenir), la cosa més probable és que et penedeixis d’haver delegat determinades coses.

La segona observació és encara més transcendent perquè, lligada amb la primera, ve a dir que la direcció és força millorable. En una paraula, que jo ho podria fer millor. Lògicament, no em pensava que fos perfecta i, de fet, desorganitzada és la cosa més maca que em podrien dir en una veritable pluja d'idees de retrets. Però no per això deixa de ser un toc d’atenció: no m’agrada, però m’ajuda a millorar.