Una qüestió de prioritats
Quatre dies. Però d’aquells llargs. Llarguíssims. Aquestes són les jornades que un jove empresari ucraïnès ha estat sense donar senyals de vida. Les últimes notícies que n’havien arribat deien que la seva parella i la seva filla ja eren a Polònia. Ell s’havia quedat a la ciutat on va néixer, créixer, estudiar i finalment crear una empresa d’envasos de vidre, amb fàbriques en diversos països, proveïdora de no poques empreses de casa nostra.
Una d’aquestes empreses, a punt de llançar un nou producte al mercat, estava pendent de rebre l’acord definitiu d’aquest empresari per a l’entrega dels envasos per a la primera producció. Li trucaven però el seu telèfon mòbil estava apagat. Dilluns van pensar que s’havia quedat sense bateria. Dimarts van començar a pensar que potser havia tingut algun problema i després, veient les notícies a la televisió, van començar a pensar que potser havia passat el pitjor.
Finalment, dijous al vespre van rebre la seva trucada. El jove empresari ucraïnès confirmava que la seva ciutat havia rebut una pluja de míssils durant tot un dia i havia estat encerclada pels soldats russos, que finalment hi havien entrat i la dominaven. Ell, però, estava sa i estalvi.
Des del començament de la guerra se’ns ha explicat com les borses han pujat i baixat al ritme dels atacs russos. De com la inflació s’ha disparat i la gasolina ha arribat als dos euros. De les sancions econòmiques i comercials, de les empreses que estan tancant o marxant de Rússia.
I tot això és important, però el que de veritat ho és són les persones que moren cada dia per raons que a tots nosaltres se’ns escapen. Fa dos anys que discutim sobre si hem de donar prioritat a l’economia o a la salut de les persones. No li pregunteu això mateix al nostre jove empresari ucraïnès després dels quatre dies que acaba de viure. A Europa. El març del 2022. Que trist, tot plegat.
