La meva Europa
És dijous al matí. Només fa dos dies de Sant Jordi. Com de costum, engeguem la ràdio per escoltar les notícies mentre esmorzem. Com de costum, els meus fills demanen que posi Flaixbac. Avui, però, no estic d’humor i acabo posant Raimon. Terra negra, una cançó que he sentit moltes vegades, avui sona diferent. La torno a posar i els demano si us plau d’escoltar-la plegats. Es fa un silenci poc habitual. “Terra negra, llistons blancs / Mans obertes van cercant cercles màgics foradats / [...] Creus atracen cors trencats / viva vida morta mort / [...] Terra negra, negre sol / [...] Aigua encesa gel cremat / [...] Pas de temps, temps de pas”.
Quan acaba, els pregunto en què han pensat mentre l’escoltaven. L’un en destaca la foscor. A l’altra li recorda una guerra. La més gran busca missatges amagats entre els versos. Tots coincidim en la profunda tristor que expressa. Avui costarà aixecar el dia.
Raimon publica Terra Negra l’any 2006 en homenatge al seu amic, el pintor Antoni Tàpies. Però la foscor, la guerra, la necessitat d’amagar alguns missatges i aquesta profunda tristor avui em recorden un quadre que vaig veure fa uns anys a Bilbao: Iberia, de Robert Motherwell. El pintor estatunidenc va ser capaç d’expressar com pocs, l’any 1958, la tensió que es respirava en l’ambient i que amenaçava amb arrasar-ho tot. Aleshores ja em va colpir. Ara aquells sentiments retornen amb força.
La societat europea es torna a esquerdar. A poc a poc, de manera inexorable. Què passa? Cada notícia l’envolta un exèrcit d’opinadors que competeixen (que competim!) per retransmetre amb rapidesa, elegància i si pot ser una mica d’avidesa el moment transcendental que vivim. Tenim més informació que mai per afrontar-lo. Així i tot, passen els anys i sembla que res no canvia o que anem a pitjor. Mentrestant, la retransmissió en directe de cada gir de guió, cada vegada més sentit, ens atrapa i ens entreté. Ens despista i ens divideix.
Quan l’agenda ho permet, demanem als analistes una mica de perspectiva. Què passa? És l’escàs creixement econòmic? La desaparició de la classe mitjana? La digitalització de les nostres vides? La immigració? La globalització econòmica i cultural? El canvi climàtic o el model heteropatriarcal? Per cada pregunta hem trobat una resposta. Però no la solució. Només l’obtindrem quan sapiguem formular la pregunta adequada, el més difícil: demana paciència, dedicació i recursos, i això va contra el temps actual.
Quan els esdeveniments s’acceleren, ens desconcerten i exigeixen respostes ràpides, viatgem arreu per aprendre dels que saben. Dels que sabien. Aquelles societats que durant anys ens han inspirat, que ens han guiat quan ens hem atrevit a fer un pas endavant i que ens han protegit quan hem restat immòbils també es troben en crisi. La polarització social i política és generalitzada i va en augment. El retorn de l’extrema dreta ja no és una amenaça, és una realitat que s’ha normalitzat a una velocitat inimaginable. Inacceptable. El desconcert és general.
Malgrat tot, els europeus ens trobem en un entorn que ens hauria de permetre viure sense grans estridències. Més tranquil·lament i en pau. La societat europea hauria de sentir-se orgullosa del progrés social i econòmic assolit. Del model de democràcia que ha desenvolupat i d’unes institucions que procuren redistribuir mínimament els recursos i protegir els més desafavorits. En tots i cadascun dels àmbits hi ha molt marge de millora. Sense cap mena de dubte. Però si alcem la mirada, des d’un punt de vista històric, la situació en què ens trobem és envejable i anhelada per molts ciutadans arreu del món.
Aquesta Europa a qui tant costa acordar i avançar. A qui tant costa trobar l’equilibri entre progrés i tradició. Entre diversitat i unitat. Entre llibertat i seguretat. A aquesta Europa a qui tant costa, li costa tant perquè intenta que ningú quedi enrere. Perquè genera espais en què totes les veus s’expressen. Perquè respecta la pluralitat. Li costa tant perquè avança amb pas ferm. Aquesta és la meva Europa. La que vull per als meus fills. El quadre de Robert Motherwell és pràcticament tot negre. Un negre sufocant. Com el debat permanent i eixordador actual. Però no tot el negre és igual, i no tot és negre. A baix, a l’esquerra, s’obre pas un bri de llum.
