La guerra a l'Iran no impacta en la nostra economia per les nostres relacions econòmiques i comercials amb la zona, sinó per l'efecte sobre els mercats energètics, especialment petroli i gas, que té i tindrà en el futur pròxim. El que pesa de debò no és Teheran al nostre comerç i els nostres preus, és Ormuz. Només cal recordar la dada avançada de l'IPC del març, del 3,3%, un punt superior al del febrer, sense variació de la subjacent i, per tant, a causa de l’augment dels preus energètics, en un context de creixement feble d'Europa i d'una desacceleració no menyspreable de l'ordre d'un punt a Espanya i Catalunya, on les millores del creixement el ciutadà mitjà no les percep, la renda per càpita no varia, i on Hisenda serà una de les beneficiades per aquesta major inflació atès que no corregeix la progressivitat impositiva (essencialment l'IRPF).
L’Agència Internacional de l'Energia (AIE) ja parla de la disrupció d’oferta significativa del mercat petrolier, de quantitats i preus; el Brent va fregar els 120 dòlars, i cal esperar un cert temps per veure si estem davant d’un simple episodi de volatilitat, en funció de com evolucioni la guerra, o davant d’un xoc d’oferta que suposa pèrdua de renda i ocupació per als països consumidors nets de petroli i gas com ho és tot Europa i encara més Espanya.
La guerra no arriba a una economia en expansió franca, sinó a una economia que ja perd embranzida i una Europa econòmicament colpejada per la crisi d’Ucraïna i un molt feble creixement, a la vegada que Espanya i Catalunya entraven al 2026 amb creixement encara sòlid, però en transició; amb demanda interna forta, construcció dinàmica, una indústria que es refà i uns serveis que desacceleren, i, sobretot, amb un sector exterior amenaçat per la guerra comercial i els aranzels nord-americans.
Ja comencen a reduir-se les estimacions de creixement econòmic de forma molt prudent i de pujada de preus, perquè la variable és la durada de la guerra, el punt feble és Ormuz, per on passa el 20% del petroli mundial, i amb l'afectació a la producció i comercialització del petroli, novament la incertesa agafa força i ningú pot aventurar què passarà, sinó que s'amplia el ventall amb possibles escenaris i supòsits. Cal esperar que la durada i afectació sigui mínima o els països consumidors pagaran més factura amb atur i inflació, pujades de tipus d’interès, entre d’altres.
Les polítiques acomodatícies són cares, aparquen el problema i no permeten un bon funcionament del sistema de preus, atès que algú ho compensa, encara que sigui en part, i que només podria ser adequat si és un efecte de molt curt termini, però no pas si és a mitjà o llarg termini. L’OCDE ho ha resumit bé: qualsevol ajuda ha de ser temporal, focalitzada i compatible amb l’estalvi energètic. Si s’ha d’apagar focs amb subsidis, comprarem temps o aparquem problemes polítics, però no resiliència.
Permeteu-me aquest petit apunt en relació amb la inflació: els espanyols i catalans paguen més impostos –sense que hi hagi cost polític– no perquè siguin més rics, sinó perquè la inflació els empobreix. La darrera actualització de la tarifa general de l’IRPF data de 2014. El que va bé a Hisenda no necessàriament va bé al país i aquesta voracitat fiscal passa factura al conjunt de la ciutadania. El fet que des de fa ja 12 anys no s’hagi actualitzat la tarifa (ni les deduccions, mínims, etc.) mentre els preus han pujat un 35% comporta un pagament impositiu extra injust prou significatiu que podria estar al voltant d’uns 2.000 euros per a un català mitjà en l’exercici 2025. I no val aprofitar-se de mecanismes que dificulten o amaguen la informació i creen il·lusions fiscals; és necessari aplicar regles de joc transparents, ara que la transparència es reivindica tant, excepte pel que fa a les inversions regionalitzades de l’Estat. I em ve al cap la frase cosas veredes, erròniament atribuïda al Quixot per al seu escuder Sanxo, ja que correspon al llibre del Cantar de mio Cid (segle XII), quan el rei Alfons VI diu al Cid: “Cosas tenedes, Cid, que farán fablar las piedras” (popularment, “veredes”).
