La successió de fets transcendents que suposadament havien de comportar un canvi d’era és esgotadora i frustrant. La crisi financera havia d’actuar com a catalitzador per canviar el paradigma econòmic. La covid ens va fer veure el valor de la vida en societat i havia d’allunyar-nos de l’individualisme i del materialisme. Les contínues alertes sobre el canvi climàtic ens havien de guiar cap a una relació sostenible amb la Terra. I el canvi tecnològic ho havia de canviar tot. Malgrat tot, sembla que els canvis són més aviat minsos, excepte en un àmbit. En la intersecció de l’economia i la geopolítica sí que hi ha hagut un gir de guió que ens situa en una nova era. Les tensions comercials dels darrers mesos en són la cara més visible.
La distribució geogràfica de la capacitat productiva ha canviat radicalment les darreres dècades. L’any 2000, la Unió Europea era el primer mercat econòmic (mesurat en termes de PIB en paritat de poder adquisitiu), seguit de prop dels EUA. Aleshores la Xina i l'Índia eren lluny. Avui, només 25 anys després, la Xina supera amb escreix (per més d’un 30%) la producció europea i estatunidenca. L'Índia no tardarà gaire a assolir aquesta fita si manté la tendència actual.
En economia la mida importa, però no tot és qüestió de mida. La Xina, a més de fer créixer la seva capacitat productiva també l’ha transformat fins a situar-la a la frontera tecnològica. L'Índia va al darrere. Aquestes economies ja no només estampen els logos de les grans marques occidentals al pit dels polos i fabriquen raspalls de dents i colònia, per posar alguns exemples de productes que requereixen una capacitat tecnològica limitada. La Xina també lidera la producció dels auriculars i les ulleres de realitat virtual més avançades. Els cotxes més moderns, el símbol a què aspirava l’antiga classe mitjana occidental, ja no es produeixen ni a Europa ni als EUA. Els xinesos, com molts europeus i estatunidencs, també senten que des de casa seva poden ser conduïts al futur.
El canvi que ha experimentat la borsa xinesa reflecteix aquesta transformació de la seva capacitat productiva. Les empreses relacionades amb sectors propis d’una economia madura i avançada, com ara el tecnològic, les telecomunicacions, la salut o el consum, representaven el 19% del valor de l’índex de referència xinès CSI300 l’any 2008. Avui en dia s’apropen al 45%. L’índex de complexitat econòmica desenvolupat pel Harvard Growth Lab ens ofereix una visió més acurada del canvi que s’està produint. Aquest índex mesura la diversitat de productes que cada economia exporta i les capacitats tecnològiques necessàries per poder-los produir. L’any 2000, la Xina se situava en la posició 30 del rànquing i els EUA es trobaven al lloc número 6. L’any 2023 –darrera dada disponible– la Xina havia escalat fins al lloc 16, just al darrere dels EUA, que havien retrocedit fins a la posició 15. La Xina competeix al mercat global com una potència econòmica més.
L’ascens de la Xina ha anat acompanyat del reforç dels lligams entre les diferents economies: la globalització. L’exemple que normalment s’utilitza per il·lustrar-ho és l’evolució del comerç global. L’any 2000 representava el 50% del PIB mundial i l’any 2008 havia augmentat fins al 61%. D’aleshores ençà el pes del comerç s’ha mantingut proper al 60%, creixent a un ritme similar al del PIB global. No ha reculat.
El que ha succeït els darrers anys, a mesura que la competència i les friccions s’intensificaven, és una reorientació dels fluxos comercials a través de països neutrals o políticament propers a cada potència econòmica. Per exemple, una part important de les exportacions de la Xina als EUA, en lloc de fer-se directament, ara es duu a terme a través del Vietnam o de Mèxic. Però els lligams entre totes dues economies continuen sent intensos, i ho són també en altres àmbits. La inversió directa de les empreses americanes a la Xina no ha parat de créixer, i els xinesos són uns dels principals tenidors d’actius financers americans.
Així, l’augment de la competència a escala global fa que les friccions entre els diferents blocs siguin recurrents. I la sensació que qui lideri aquest nou cicle econòmic lligat a les noves tecnologies obtindrà un avantatge que pot durar dècades és probable que les intensifiqui. Però els lligams que uneixen les diferents potències són intensos i difícilment es podran desfer. La tensió entre ambdues forces probablement anirà a més. La globofricció està assegurada.
