Gimcana amb els bancs
Com vaig avançar en aquestes línies, recentment he entrat en el fantàstic món de les hipoteques. El mes passat vaig signar una hipoteca a trenta anys i un préstec personal a vuit. Els meus estalvis s’han volatilitzat, tinc deutes amb els bancs i la família i vaig més al Leroy Merlin que al supermercat. Però el més important és que de tot això n’he tret dues coses: un habitatge (que podré disfrutar quan s’acabin les obres) i un xic de coneixement. Ara sé una mica més com funcionen els bancs.
Hi havia un temps en què el client sempre tenia la raó. El consumidor era un bé escàs pel qual s’havia de lluitar oferint-li moltes coses i a molt bon preu per diferenciar-se de la competència. L’hi havies de posar fàcil tot, ser atractiu i àgil per atendre les seves noves demandes, perquè era el centre i la raó de ser de l’empresa.
Esclar que tot això no passa als oligopolis, com el de la banca, on per comprar un producte creditici no només es cobra amb més diners (concretament, molts més diners), sinó també complint una sèrie de condicions que han convertit la meva vida en una gimcana. El crosselling o venda creuada està a l’ordre del dia en el sector bancari.
Per no parlar de les assegurances (condició raonable que et col·loquen per assegurar el risc). Per accedir a un crèdit has de tenir un compte corrent molt actiu. Una nòmina i no sé quants rebuts domiciliats són condicions sine qua non perquè els tipus d’interès no es disparin. És com si et diguessin: “Si vols crèdit, amiga, has de tenir la teva vida amb nosaltres!”
Però el pitjor de tot, i el que no entra al meu cap d’empresària old style, que vol convèncer els seus clients i no imposar-los res, és l’obligació de tenir ara una targeta de crèdit. I no n’hi ha prou de tenir-la, sinó que haig de calcular cada any com fer-ne un ús molt destacat, que sempre he odiat pel descontrol que causa en les meves finances personals.
Gràcies, bancs, per organitzar-me la vida com us dona la gana.