Diguem que tinc un amic empresari que preparava expandir-se cap als EUA. Vist el moment actual em demana orientació. Li aconsello esperar i explorar, en canvi, les moltes oportunitats que s’obriran a Europa.
La política d’aranzels de Trump es basa en dues “doctrines” independents, però que es reforcen: la comercial i la fiscal. La comercial es construeix a partir de la noció que un país ha d’aspirar a una balança comercial equilibrada. És una noció antiquada (per començar: per què l’equilibri ha de ser en el comerç de béns físics, sense incloure els serveis?), però que té pedigrí. El que és forassenyat és aspirar a aconseguir això a partir d’una balança equilibrada amb tots els estats del món. Potser ens hem de felicitar del nivell de sofisticació exhibit per haver considerat, de moment, la UE com un tot. De moment.
Si només fos això diria que tot plegat no és sinó un exercici esbojarrat de negociació. Es tractaria de fixar les millors condicions inicials per als EUA a fi de pactar una distribució dels guanys (del comerç i d’altres dominis) més a favor seu. Seran negociacions dures, perquè Trump no té una percepció realista del pes dels EUA al món d’avui. Però, així i tot, penso que s’arribaria a un resultat no completament desalineat amb les proclivitats tradicionals del Partit Republicà, més favorables al comerç lliure que les implícites en la posició actual del govern dels EUA.
Ara bé, la confiança en aquest resultat la rebaixo per la incidència de la doctrina fiscal. Aquesta, molt valorada per Trump, veu l’aranzel com una font d’ingressos públics. Trenca així amb un principi bàsic de la fiscalitat: si el que justifica l’existència d’un impost és el desig de regular una activitat econòmica, no hi hem d’afegir una segona responsabilitat recaptatòria. Interferirà en la primera. Si l'activitat es vol suprimir, l’impost serà massa baix, i si l’activitat és una necessitat per a l’economia, l’impost serà massa alt. Hi ha més cosa: com amb qualsevol impost, no és fàcil desenganxar-se dels ingressos que generen els aranzels. Però, a diferència dels impostos troncals, els aranzels elevats només poden tenir una justificació temporal: en algun moment cal desenganxar-se'n. Per cert, aquesta observació val també per a la UE. Tant de bo la crisi actual portés a augmentar la participació del pressupost comunitari en els ingressos troncals dels estats. Fora un gran pas per enfortir la Comissió com a govern de la UE. Fer-ho augmentant aranzels seria un error.
En resum, i per al meu amic empresari: els EUA com a destinació exportadora empitjoraran. Una altra cosa és si es plantegés fabricar allí. En aquest cas el meu consell és continuar pensant-hi. Pot arribar a ser una opció. Però convé esperar que el panorama s'aclareixi. I no s’ha d’oblidar que si es ven des d'Europa es cobrarà en euros, però si es ven des dels EUA es cobrarà en dòlars. El risc de tipus de canvi pot acabar sent la consideració més important.
En canvi, la incertesa no augmentarà en el marc de la UE, que és el nostre mercat interior. A més, el moment present és bo. Per una banda, és molt probable que l’acció combinada de la Comissió i del Banc Central Europeu pugui evitar els efectes pitjors d’una possible recessió. Per una altra, i més important sobretot per a les empreses implicades en nivells tecnològics alts, el triple impacte de les crisis de la covid, de la guerra d’Ucraïna i del xoc trumpista està portant Europa a una agenda d’autosuficiència estratègica (inclosa la defensa) que si és intel·ligent no es basarà en aranzels, sinó en una política industrial més directa i quirúrgica (i que, sigui dit de passada, també demanarà intel·ligència).
Europa actuarà via crèdits –amb protagonisme del Banc Europeu d'Inversions (BEI)– i també, però menys, via subvencions. Inclourà posar la compra pública al servei de la causa (amb requisits de contingut europeu), els fons sobirans (a Espanya el SETT ha iniciat el camí), la relaxació controlada de la normativa d’ajuts d’estat, la potenciació de la política d’innovació, la política europea (fiscal i de competència) de control dels oligopolis, sobretot els digitals. Un mercat enorme, creixent i al costat de casa. Un entorn ideal per a les empreses amb empenta.
