‘Deadline’

Diu una de les lleis de Murphy que quan el temps tendeix a zero, l’esforç tendeix a infinit. El corol·lari d’això és que sense l’últim minut en aquesta vida no es faria res. Per això, els temes sense deadline costen tant de dur a terme. Tant és així que, de vegades, ens cal inventar-vos un deadline per poder fer les coses.

A la dificultat de tirar endavant projectes quan no tenen una urgència clara s’hi suma la meva insubmissió de baixa intensitat contra l’estupidesa humana il·limitada que ens envolta. Sé que és una guerra perduda, sé que és estúpid i estèril, però hi ha normes que no m’agrada complir.

Aquesta setmana, però, he decidit perdre la guerra. Presento la rendició definitiva contra la tirania del sistema i, per això, m’he donat només uns dies per complir la llei de protecció de dades i la de riscos laborals i l’anacronisme del registre de jornada. Per si us sembla poc, canviaré el contracte d’una treballadora autònoma que no vol contracte laboral i faré per fi el control mèdic a tota la plantilla. No vol dir que mai haguéssim fet res, sinó que el 2019 ens vam oblidar de posar-nos al dia... Quan estàs remant al mig de l’oceà amb tempesta hi ha coses que passen a un segon ordre de prioritats.

En definitiva, m’he posat un deadline per passar el tediós, lent, improductiu, ingrat i inútil procés de complir les lleis que els nostres governants han dissenyat per fer-nos pagar a culpables i innocents els abusos d’un grapat de grans empreses. És com la meva tècnica per menjar-me el bròquil: el poso a una banda del plat, el deixo per al final i, quan no tinc més remei que menjar-me’l, ho faig ràpid sense respirar.

Em queden només uns dies per al deadline, però d’aquí dues setmanes seré un exemple de conducta i respecte de la llei. Feliciteu-me: m’he menjat les meves paraules contra el sistema, però ara som una empresa com déu mana.