BarcelonaHi havia expectació aquest dijous al Cercle d'Economia per escoltar la ministra d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions i portaveu del govern espanyol, Elma Saiz, ja que parlava d'un tema que genera polèmiques polítiques i demagògiques: la immigració. Precisament aquest fòrum d'opinió presidit per Teresa Garcia-Milà va emetre fa uns dies una nota d'opinió en la qual reclamava modular l'arribada d'immigrants i alinear-la a un nou model econòmic basat en una productivitat més gran. I també exigia una "veritable política d'immigració". Saiz, acostumada a difondre les consecucions de l'executiu de Pedro Sánchez (fins i tot s'ho va fer venir bé per acabar les declaracions als periodistes abans d'entrar amb un No a la guerra), no va satisfer del tot quan li van fer preguntes.
En alguns casos, com quan se li va plantejar si el govern espanyol pensava revisar el mecanisme de l'arrelament, que tot i ser concebut com a excepció, s'ha convertit en la via més ordinària d'accedir a la residència i al treball, va practicar la tècnica del driblatge, com al futbol. En algun moment de la conversa amb Garcia-Milà va semblar que es produïa l'efecte del telèfon espatllat: un pregunta una cosa i l'altre en respon una altra, com a la comèdia del 1989 No em cridis que no et veig, en què Richard Pryor feia de cec i Gene Wilder, de sord.
La ministra venia amb un missatge clar. Res de nou, per altra banda, en molts d'aquests actes. Va afirmar amb vehemència que la immigració és imprescindible per a la prosperitat, tenint en compte l'envelliment de la població autòctona. A més, la regularització extraordinària prevista de més de 500.000 persones té legitimitat perquè continua amb els processos anteriors, prové d'una iniciativa legislativa popular (ILP) i compta amb suport empresarial.
És extraordinària, però no inhabitual. Des dels anys 80 s'han dut a terme sis regularitzacions que han beneficiat 1,2 milions de persones. Les tres primeres van ser per part de Felipe González (PSOE) el 1986, 1991-92 i 1996, amb 38.180, 114.423 i 21.294 persones. José María Aznar (PP) en va fer dues: el 2000, amb 264.153 persones i el 2001, amb 239.174. I José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE) va fer la més nombrosa, el 2005, amb 576.506 persones.
El Cercle d'Economia, que no discrepa en moltes de les qüestions, segur que esperava més concrecions. I, sobretot, algun missatge sobre el fet que la regularització, que també veu necessària, hauria d'anar acompanyada d'una política migratòria, que, per cert, el govern espanyol considera que ja existeix.
