Aquell conegut cercle viciós

Durant molts anys hem tingut un entorn amb inflació relativament estable. A Espanya l’any 2016 va ser d’un 1,6%. L’any següent els preus van pujar un 1,1%, i el 2018 i el 2019, uns moderats 1,2% i 0,8%. L’any passat, en plena depressió econòmica mundial per la pandèmia i amb una demanda més aviat fràgil, els preus van recular un -0,5%. Ara, en plena recuperació i amb una important crisi d’oferta, els preus es disparen i pugen un 5,4%, l’augment més alt des del setembre del 1992.

Els principals causants d’aquest fort augment són l’electricitat, el gas i els carburants. De fet, la inflació subjacent, aquella que no incorpora ni els aliments ni les fonts d’energia, se situa només en un 1,4%, i la diferència entre les dues dades d’inflació és la més alta des de l’inici d’aquesta sèrie històrica. I d’aquí ben poc es preveu que pugi una altra factura, ja que els diferents bancs centrals, precisament per controlar aquesta inflació, acabaran augmentant el preu dels diners, i els préstecs i les hipoteques, majoritàriament amb tipus variables, ens costaran més.

En aquest entorn, els convenis es van fixar tenint en compte l’històric d’inflació i els sous només han crescut un 1,4%. La diferència entre preus i sous és per tant de quatre punts i el poder de compra dels ciutadans s’està reduint de manera important aquests últims mesos.

I així arribem al període de l’any en què les empreses fan els seus pressupostos per a l’any vinent, incloent-hi l’estimació del cost del personal. ¿Què hi posen aquesta vegada? Si volen preservar el poder de compra del seu personal i apugen els sous un 5,4%, hauran d’augmentar el preu dels seus productes per mantenir marges, cosa que provocarà més inflació. I si hi posen augments moderats, la seva gent perdrà poder adquisitiu.

Cap de les dues opcions sembla desitjable i, malauradament, hauran d’escollir una de les dues. Difícil decisió, aquest any.