Josep Deu Mata, l'empresari de l'alcohol que va deixar empremta a Les Corts

El dia 8 de febrer del 1922 es va produir un fet transcendental en la història del Barça: el seu president i fundador, Joan Gamper, va signar el contracte de compra d’una finca anomenada Can Guerra on pocs mesos després s’aixecaria el Camp de les Corts, seu emblemàtica de l’entitat blaugrana. La venedora dels terrenys va ser Mercedes Deu Majó, que va percebre 928.500 pessetes per aquelles més de dues hectàrees que ben aviat es transformarien en un indret fonamental de la història del club.

L’origen de la propietat cal buscar-lo a l’herència que Mercedes Deu havia rebut del seu pare, Josep Deu Mata, un empresari de Les Corts que havia fet una fortuna amb el comerç de licors. El 1874, Deu i el seu pare —que ja es dedicava al comerç d’alcohol— van crear una empresa de destil·lació d’espirituosos, la firma Josep Deu & Cía, que ben aviat experimentaria un gran creixement. Van aconseguir exportar els productes a Amèrica —a l'Argentina i l'Uruguai— i la marca d’anís Carabanchel va tenir èxit internacional. Cal dir que en aquell moment Les Corts era un municipi independent perquè el 1836 s’havia independitzat de Sarrià (en aquella època es deia Les Corts de Sarrià) i no va ser fins al 1897 quan va quedar integrat a la ciutat de Barcelona.

Com a empresari de renom a la seva època, Deu Mata es va implicar profundament amb Foment del Treball, una entitat de la qual va acabar sent soci de mèrit, i amb la qual va crear el guardó Premi Deu, que s’atorgava conjuntament amb l’Institut Agrícola de Sant Isidre. De fet, a la seva mort va deixar una fundació dedicada a la docència que tenia com a patrons aquestes dues entitats, més la Cambra de Comerç i la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País. L’esmentat Premi Deu s’atorgava a les millors innovacions tecnològiques de l’any dins de la indústria i estava finançat íntegrament per ell.

Pel que fa a la seva implicació a la societat civil, Deu Mata va ser vicepresident de l’Associació dels Amics dels Pobres de Les Corts, una entitat fundada a finals del segle XIX que proporcionava aliments bàsics a les famílies menys afavorides. A la junta directiva d’aquesta associació va coincidir amb alguns membres de la família Closas, una altra dels nissagues de pes a Les Corts.

Quan va morir, la seva fama era tal que el Bisbat va concedir cinquanta dies d’indulgència per cada acte de pietat dedicat a la seva ànima. A més, la família va organitzar un servei de cotxes des de la Plaça de Catalunya per a tothom qui volgués assistir a la vetlla a la residència familiar de la Plaça de la Concòrdia. D’ençà del 1916, any de la seva mort, el negoci va ser gestionat pel seu fill, però la seva desaparició prematura va provocar que l’empresa passés a mans del seu germà, Vicenç Deu Mata, i posteriorment l’heretessin els seus nebots, que van ser els encarregats de baixar la persiana el 1930.

Llegat al barri de Les Corts

El llegat d’aquest empresari tan important és molt patent al barri de Les Corts, on avui dia trobem el carrer de Deu i Mata i el centre cívic Can Deu, ubicat des del 1986 a l’edifici de la que va ser la residència familiar, construïda entre el 1894 i el 1897 per l’arquitecte Eduard Mercader Sacanella. La propietat va ser, durant la Guerra Civil, la seu dels comitès locals del PSUC i la FAI. Però si alguna empremta ha quedat a la cultura popular és la frase “armar-se la de Cal Deu”, que segons explica la llegenda fa referència al soroll que envoltava la fàbrica de destil·lats, producte del trànsit continu de carros que transportaven els licors. Alguna versió alternativa apunta a que, en realitat, la fressa provenia de les nombroses festes que se celebraven al pati interior de la residència familiar. Encara hi ha més interpretacions, perquè altres veus asseguren que s’armava la de Cal Deu quan els treballadors de l’empresa trencaven, per accident, alguns dels envasos de vidre amb què traginaven.

La casa de Josep Deu —com dèiem avui dia el centre cívic Can Deu— no és l’única de la família que perviu a la zona, perquè la seu de la Fundació Pere Tarrés, al carrer Numància, era també un domicili familiar dels Deu, en aquest cas de Narcís Deu, germà del nostre protagonista. Un tercer germà, Vicenç, va construir-se la casa al carrer avui conegut com a Joan Gamper, personatge amb qui encetàvem aquest relat.