Parlem de diners

Sílvia Osuna: "Estant a l'atur em vaig adonar que les coses no són gratis i que, quan les tens, les has d'aprofitar"

La científica descriu com va aconseguir un dels projectes que li ha canviat la vida i la seva relació amb els diners

Júlia Riera Rovira
3 min
Sílvia Osuna

La investigadora Sílvia Osuna s’ha especialitzat en el disseny d’enzims en química computacional. Nascuda a Castelló d'Empúries (Alt Empordà, 1983), amb un pare dedicat al sector de la nàutica i la mare a l’administració pública, ha obtingut múltiples guardons per la seva "excel·lent trajectòria científica, el seu impacte i l'alt reconeixement internacional", segons el jurat del Premi Nacional d'Investigació per a Joves en Ciència i Tecnologies Químiques, la distinció més important de l'Estat en recerca científica.  

Osuna va començar la seva vida laboral amb 16 anys treballant als estius a l’oficina de turisme del seu poble. Quan va arribar a la universitat no sabia què triar: "Estava entre química o belles arts", explica. "Vaig poder fer el treball de fi de grau a l'Institut de Química Computacional, cosa que em va agradar molt", aclareix la científica. Durant la tesi va obtenir una beca que li va permetre anar a la Universitat de Califòrnia, a Los Angeles, i va ser una de les millors oportunitats laborals: "Al principi no tenia clar què volia fer i allí em van encaixar totes les peces, a mi m'agradava la química computacional i les proteïnes".

Però la beca era de tres anys, dos a Amèrica i després havia de tornar: "A l’acabar em vaig quedar a l'atur –diu–. Vaig parar i vaig decidir dedicar-me a l'altra cosa que tenia pendent, que era la pintura", apunta Osuna. D'aquesta manera, va estar uns mesos entregada a l’art mentre esperava que es resolguessin totes les beques que havia demanat. "Sé que és molt difícil, però és el que vull. Per tant, intentaré demanar-ho tot", es va dir a ella mateixa. 

I així és com Osuna es va endinsar en el món de la ciència. "Hi ha beques públiques i privades, però és molt difícil aconseguir un lloc permanent. Normalment, el que passa és que vas d'un contracte a un altre i et queden alguns mesos penjats", explica la investigadora. I segueix: "Sempre he viscut en el present, sense preocupar-me pel demà, però si ets una persona a qui això li genera angoixa no és ideal, perquè no tens ni idea de què passarà en el futur". I, de fet, detalla que quedar-se a l’atur la va ajudar: "Em vaig adonar que les coses no són gratis i, per tant, que quan tens una cosa l'has d'aprofitar al màxim".

Li van concedir el projecte que havia presentat al Consell Europeu: "Aquest projecte m'ha canviat la vida; aquí és on ha començat tot." Es tracta d’una ajuda d’un milió i mig d’euros que li donen a l’investigador que passa totes les fases perquè contracti un grup de recerca i dugui a terme el projecte en cinc anys al centre d’investigació que consideri. En aquest cas, la castellonina va ubicar-se a Girona. "Tota la part científica és una passada, tens un munt de diners per fer el projecte que a tu t'encanta. La part negativa és que jo he estudiat química, però a mi no m'han ensenyat ni gestió de persones, ni soc psicòloga, ni res d’això", apunta. 

Del que se sent més orgullosa és que els resultats tinguin acceptació en el món científic i altres investigadors els utilitzin. A més, li han portat múltiples premis: "Que et valorin la feina és molt bo, sobretot en un món tan incert i competitiu, i més encara després de la baixa de maternitat, perquè estàs uns mesos que et veus fora", assegura. "Constantment van sortint articles i costa estar al dia. Per tant, que se m'hagi reconegut la feina m'ha donat molta energia per continuar."

De fet, la científica assegura que coordinar la maternitat amb el projecte és molt complicat: "S’assumeix que no t’agafaràs la baixa i jo volia estar amb els meus fills". En aquest sentit, explica que l’assistència als congressos és la part més difícil:  "Els companys després de tenir fills podien anar als congressos, però jo tenia una recuperació física després del part. [...] A més, que havia de donar el pit i pensava «O m'emporto algú que vingui amb el nen o no puc venir»". I segueix: "A més, les despeses associades al fet que vingués una persona amb mi no es poden carregar a un projecte, m'ho havia de pagar jo de la meva butxaca", explica.

Gràcies a aquest projecte va aconseguir la posició a la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (Icrea): "Està molt bé perquè no t'has de preocupar pel teu salari. T'has de preocupar de demanar projectes, de pagar els sous de la gent del teu equip i de tenir recursos per fer recerca." Així doncs, assegura que ara mateix el futur no li preocupa, ni tampoc la jubilació: "Em queda encara molt lluny". De moment, està pagant la casa que es va comprar fa poc i a escala laboral està centrada en el nou projecte de l'European Research Council: "La gran aventura d'ara és que hem muntat un laboratori i podem provar-lo".

stats