Bogeria i fracàs dels mòbils ‘made in Catalonia’

A principis de 2016, Alberto Méndez, fundador i director general de BQ, estava vivint un somni. “Som l’única empresa espanyola amb capacitat per dissenyar dispositius des de zero i conquerir el gran mercat dels telèfons mòbils”, explicava en declaracions a l’ARA. La marca madrilenya havia aconseguit el que, per a molts, era una autèntica proesa: situar els seus smartphones al segon lloc dels telèfons lliures més venuts a Espanya el 2015 i penetrar en el mercat amb un 7% de quota, frec a frec amb Sony i per davant de noms tan coneguts com Nokia o Google. La companyia de seguida es va convertir en un referent per a emprenedors i petites empreses d’arreu, que van veure com els mòbils d’una marca espanyola eren capaços d’assaborir la porció d’un pastís engolit majoritàriament per Samsung i Apple. En aquest context, el 10 de gener de 2016, aquest diari va dedicar un extens reportatge a parlar de noms com Poppox, LeoTec o PuzzlePhone. Tots ells projectes amb arrels catalanes que buscaven fer-se un lloc al món dels smartphones comercialitzant dispositius amb la seva pròpia marca.

Aleshores, tots estaven molt il·lusionats. “Ser petits és la clau del nostre èxit”, explicava en aquell article Jordi Serra, director general de Poppox, una marca de telèfons amb seu a Mataró. El seu primer model havia aconseguit esgotar existències durant la campanya nadalenca. Per altra banda, LeoTec, una empresa de Cornellà de Llobregat centrada en l’electrònica de consum, havia incorporat al seu catàleg una desena de dispositius amb el seu logotip. PuzzlePhone, una iniciativa catalano-finesa, també desprenia entusiasme. Havia participat a l’acceleradora barcelonina de start-ups 4YFN i estava a punt d’estrenar un dispositiu modular d’allò més innovador.

Cinc anys després, l’alegria i l’optimisme s’han esvaït per complet: cap d’aquestes iniciatives ha tingut èxit. Durant aquests anys, fins i tot ha tancat BQ, l’empresa espanyola que els feia de far. Després d’aquesta hecatombe, l’ARA ha tornat a parlar amb ells per saber què va fallar.

El gener de 2016, Aleix Valls ja els llançava un toc d’alerta. “Poden tenir bones oportunitats per entrar en el mercat espanyol, però cal que vagin amb compte: és un sector controlat per grans marques”, deia l’aleshores director d’emprenedoria i innovació del Mobile World Capital Barcelona a l’ARA. Tot i així, el mercat desmartphones a Espanya s’havia anat fragmentant i semblava haver-hi escletxes per als projectes catalans. El mes de gener del 2016, Samsung i Apple controlaven gairebé un 53% del mercat de smartphones a Espanya, seguides per marques com Sony (9,5%), LG (6,2%) i BQ (5,6%). Tot i així, un 17% dels telèfons venuts a l’Estat eren d’altres marques menys conegudes, segons dades de Statcounter. Era aquest percentatge el que donava esperances a les marques catalanes.

En cinc anys, el panorama ha canviat per complet. Sony, LG i BQ s’han ensorrat i els telèfons comercialitzats per petites marques han caigut prop de 10 punts, fins al 7,4%. “És l’efecte de la irrupció de les marques xineses a Espanya”, explica avui Aleix Valls, actualment director general i fundador de LiquidLab. De fet, Xiaomi i Huawei van entrar al mercat amb un 25% i un 17% de quota respectivament i es van endur el mercat de Poppox i LeoTec, per exemple. “Tenien una gran capacitat d’inversió en publicitat”, afegeix Ernest Solé, professor de l’Àrea d’Operacions i Tecnologia de la UPF-BSM. “En el món dels mòbils, les marques poc conegudes poden generar dubtes al consumidor”, diu Susana Domingo, directora de l’EMBA del mateix centre.

Víctor Planas va viure l’arribada de Xiaomi de primera mà. El 2016, el director general de la multinacional catalana Sunstech va decidir iniciar un projecte paral·lel: importar Zopo, una marca de mòbils xinesa, a Espanya. Va aconseguir que es vengués en grans superfícies, però la matriu xinesa va fer fallida i va arrossegar el projecte. Planas confessa a l’ARA que l’experiència va acabar sent un rotund fracàs. Tot i així, arran d’aquest intent, el seu currículum va arribar a mans de Xiaomi, que li va donar l’oportunitat d’obrir la primera botiga de la marca a l’Estat, el 2017. Avui, Xiaomi té onze botigues a Espanya i n’obrirà una a Portugal.

La resta d’iniciatives catalanes també tenen un final agredolç. “Amb el temps he vist que fer un mòbil de proximitat és una bogeria”, confessa Jordi Serra, director general de Poppox. La marca va comercialitzar dos models de telèfon: el P1 i el P3. Impulsats per l’interès de la premsa i l’aparició en sèries de TV3, el seu nom va començar a córrer. El Nadal de 2015 van esgotar les existències. L’aventura, però, no va acabar bé. “Fer un telèfon des de Catalunya és tremendament difícil: tots els proveïdors són a la Xina i, a més, t’has de coordinar amb Google, propietari d’Android -explica Serra-. Nosaltres érem un microequip que, a més, havíem de donar resposta a les consultes i incidències dels clients”, exposa. Per al directiu, el servei postvenda va ser un problema. “Si pots vendre el mòbil per 350 euros, pots assumir el cost del servei; quan el preu comença a baixar, es fa insostenible”, diu. Aquest 2020, Poppox havia d’estrenar el P4, però es va fer enrere per la pandèmia. Ara s’han reenfocat: ven fundes biodegradables per a iPhone i altres accessoris.

LeoTec tampoc va tenir un final feliç. “Els nostres smartphones eren de gamma mitjana, amb preus molt per sota dels d’empreses conegudes -expliquen fonts de la direcció a l’ARA-. La irrupció de noves marques que van créixer ràpidament amb preus molt ajustats no ens va deixar marge d’acció”, conclouen. Ara, se centren en la venda de smartwhatchs, un mercat que “encara no està tan saturat”, diuen.

El projecte amb més ambició internacional, però, era el de PuzzlePhone. El telèfon ni tan sols va arribar a fabricar-se. Alejandro Santacreu, el seu fundador, ha guardat silenci fins avui. “Vaig perdre 18 quilos en tres anys i estava totalment absent de la meva vida personal: notava que, si seguia així, em moriria”, diu l’emprenedor a l’ARA, en exclusiva. El PuzzlePhone era un projecte catalano-finès per crear un smartphone modular amb l’objectiu de ser fabricat 100% a Europa. Tenia tres peces: la bateria, la pantalla i el cervell. Això feia que fos fàcil de reparar i que no calgués canviar-lo tan sovint. A més, es volia convertir en un estàndard que els proveïdors poguessin utilitzar per a diferents marques.

El setembre de 2015, el PuzzlePhone estava validat tècnicament i havia despertat l’interès de grans proveïdors, segons Santacreu. Van presentar el projecte al programa de recerca Horitzó 2020 de la Unió Europea i els van atorgar un milió d’euros, repartits en quatre pagaments. El primer els va servir, entre altres, per crear simulacions virtuals del dispositiu. “Ho havíem de fer en 18 mesos, però en 4 mesos ja ho teníem enllestit”, apunta. Normalment, el segon pagament es rep als 36 mesos i cobreix els segons 18 mesos de feina de forma retroactiva, però, segons Santacreu, a ells se’ls havia promès que, si anaven a bon ritme, se’ls pagaria per avançat. “Finalment, ens van dir que no podia ser i la notícia ens va caure com una galleda d’aigua freda”, diu.

Per intentar sobreviure, l’equip de PuzzlePhone i una delegació d’inversors i proveïdors compromesos amb el projecte van viatjar a Finlàndia per demanar ajuda a l’agència pública de finançament. Els inversors estaven disposats a invertir-hi dos milions d’euros, si el govern finlandès n’hi afegia dos més. El 20 de març de 2016, i després de 80.000 euros invertits a preparar la documentació, els van denegar la sol·licitud perquè l’empresa era massa petita i perquè no creien en la viabilitat del projecte, segons Santacreu. “Els engranatges del finançament europeu van massa lents per al ritme de desenvolupament dels productes tecnològics”, es queixa. El 2019 va abandonar el projecte per fer el salt al món de la consultoria tecnològica.