El xuixo Ideal

Tres-cents grams de xuixo són molts grams. Pesa i atipa, però no és gens greixós. La pasta és fina, està rebotit d’una crema lleugera i deliciosa. M’estranyaria que hi hagués al món un xuixo més farcit que aquest. És el de la pastisseria Ideal, esclar, a Gran de Gràcia 207, que va quedar segon del concurs del millor xuixo del món de 2019 i, malgrat no haver guanyat, des de llavors el Lluís Àlvarez en fa entre cent cinquanta i dos-cents el dia. Es venen tots i, si en fes més, també es vendrien. Hi ha una febre del xuixo que l’ha posat de moda una altra vegada després d’un temps d’oblit. De fet, a la Ideal el van recuperar a principis dels 2000 després de més de vint anys de no fer-ne. I això que el seu avi Miquel, el fundador, ja en feia.

Un dolç centenari que avui és ADN de la personalitat d’aquesta institució del barri de Gràcia que viu una segona joventut després de superar el tràngol de l’incendi del gener del 2022 que gairebé els va fer abaixar la persiana per sempre. Aquesta és una història amb final feliç, de superació de l’infortuni –un curtcircuit destructiu a la rebotiga– i sobretot d’estima veïnal. Des del minut zero de l’incendi, tot el barri es va abocar a donar-los suport, caliu i facilitats perquè la feixuga espera de la reobertura es fes tan curta com fos possible. Tres mesos tancats per fer reformes, recuperar els desperfectes i, per sort, mantenir els elements característics del mobiliari i la decoració, que es van danyar però no irremeiablement. “Ens vam sentir molt estimats”, rememoren el Lluís i el seu germà Miquel Àngel, les ànimes avui de la Ideal.

També hi és la Maria, la filla del Lluís, que els dona un cop de mà, i la Maria Lluïsa, per descomptat, la matriarca, que té més de noranta anys, però encara compra tots els ingredients de la famosíssima truita de patata, ceba i carabassó que cada dimarts i dimecres prepara per als entrepans que tants clients venen expressament a buscar. D’això se’n diu respecte o, més ben dit, veneració pels clàssics.

La Maria Lluïsa i el Jordi, els pares del Miquel Àngel i el Lluís, van ser la segona generació del negoci familiar. Ells van fer la reforma de principis dels anys cinquanta, quan el cartell de la façana va perdre l’article El que acompanyava a ideal. “El Ideal sonava massa antic, massa a imposició franquista”, recorda el Lluís. Ens deixa entrar dins l’obrador que cada dia es posa en marxa a les 5.30 del matí per preparar tots els productes que després venen a la botiga. Part de la maquinària és centenària! La trituradora d’ametlla, la batedora del pa de pessic i el merengue, l’amassadora de la pasta de full i la pasta de croissant. “I els corrons dels avis!”, exclama el Lluís, que tenen més de cent anys –des de 1919 al peu del canó– i funcionen igual de bé que el primer dia.

Just ara està preparant els tortells de cabell d’àngel que es diuen vienesos. I fa poca estona que reposa al congelador el bescuit de la reina, un altre dolç centenari que els prenen de les mans. “Pensa que hi ha clients que fan quilòmetres per venir a comprar-lo, eh?”. Les festes assenyalades són una autèntica bogeria a la Ideal. Els torrons, les coques de Sant Joan, els panellets, les mones de pasqua i, sobretot, el tortell de Reis. Cues llarguíssimes i pàgines plenes d’encàrrecs. No donen l'abast. Estan feliços del reconeixement popular i pensen que no necessiten potenciar la venda online perquè amb la venda a taulell ja en tenen prou.

La Maria fa un apunt molt interessant. Des de la plaça Lesseps fins a la cantonada de baix de la Ideal, a Gran de Gràcia hi són representades totes les actuals cadenes de rebosteria hagudes i per haver: 365, Santa Glòria, Vivari, Macxipan, Levadura Madre... I es prepara l’obertura d’alguna altra. I malgrat això, ningú els fa la competència: “Hi ha molta gent que valora el producte artesanal i hi aposta”, destaquen. Com per exemple, tots els clients de tota la vida que venen si no cada dia, gairebé cada dia. És el cas de la senyora Carme, de cent quatre anys i amb una fidelitat a prova de bombes. No falten gaires anys perquè els dos germans de la Ideal decideixin que és hora de passar el relleu. S’asseguraran que sigui un relleu que valgui la pena, que respecti les essències del negoci. I que el xuixo Ideal continuï triomfant.