Viatges de final incert, protocols pirata i creps: la vida a bord d’un vaixell metaner

BarcelonaSom a l'agost del 2020. Fa uns mesos que el món s'ha aturat per una pandèmia. Encara no s'ha trobat la vacuna i les restriccions es comencen a aixecar, però molt a poc a poc. Sebastià Amengual arriba a l'aeroport de Manila, a les Filipines, carregat amb una maleta de 36 quilos. Ha superat tots els controls sanitaris i el següents 14 dies els haurà de passar fent quarantena dins d'una habitació d'hotel. Però quan per fi pugui sortir-ne tornarà a viure un confinament molt diferent i, aquest cop, voluntari: durant els pròxims cinc mesos serà un dels alumnes de pont dins d'un vaixell metaner que travessa oceans transportant gas natural liquat d'un punt a l'altre del planeta. No tornarà a trepitjar terra ferma fins al desembre, quan un parell de dies abans de Cap d'Any arribarà al port de Pisco, al Perú.

Al darrere de les tensions del mercat del gas no només hi ha geopolítica. També hi ha històries com aquesta. Les de les tripulacions embarcades durant dos, tres, quatre o cinc mesos seguits que saben on comença el seu viatge, però no sempre on acabarà. Molt sovint la destinació final la trien els acords comercials que, a mig trajecte, decideixen que un vaixell carregat de gas amb direcció a Europa acabi el seu recorregut a la Xina.

Amengual és la vuitena generació d'una família de pescadors del barri del Molinar de Palma. Però la seva infància no està plena de records a alta mar. De fet, un ensurt durant un curs de vela quan era petit va fer que s'allunyés una mica de les ones. "A l'adolescència m'hi vaig reenganxar amb les sortides en barca que fèiem a casa", recorda. Aleshores també havia descobert el saxo, que el va obligar a decidir entre seguir amb els estudis de música al conservatori o entrar a la universitat.

Després de provar un parell d'assignatures d'enginyeria industrial a la Universitat de les Illes Balears, va optar per anar a viure a Barcelona i estudiar el grau de nàutica (a Mallorca només hi ha l'opció de fer el grau superior de FP) per convertir-se en oficial de la marina mercant. A més dels quatre anys de carrera, per aconseguir el títol professional tots els alumnes també han de fer un any de pràctiques. El seu primer contacte amb aquest món va ser en un catamarà d'alta velocitat que feia la ruta entre Palma, Eivissa i Gandia, però finalment va decidir tirar pel sector de l'energia. "Tenia clar que havia de treure el màxim de profit del que havia estudiat i els vaixells metaners són dels que tenen millors condicions", explica Amengual.

Avui té 25 anys i en el seu últim contracte com a tercer oficial en un metaner guanyava tres vegades el salari mínim interprofessional, per fer un símil. Gairebé tots aquests diners eren estalvi net, esclar, perquè quan ets a alta mar i l'empresa et cobreix l'allotjament i la manutenció, pràcticament no tens despeses. "Tens una responsabilitat molt gran. Si penses en tot el que mou, el sou no són tants diners. Només un d'aquests vaixells transporta l'energia de 36 bombes atòmiques", diu Amengual. En termes generals, la companyia i el treballador signen un primer contracte curt. Una vegada superat el període de prova i completat el temps establert en aquest primer contracte, el més habitual és que et proposin un contracte fix. Aquests poden ser de ràtio 1:1, que implica que un dia de feina genera un dia de vacances. Per posar un exemple, dos mesos treballant al vaixell suposen dos mesos de festa. En canvi, hi ha empreses que plantegen ofertes menys atractives com ara dos mesos a bord a canvi d'un mes de vacances. Al sector del gas, el salari és el mateix si el treballador està a casa o embarcat. Altres navilieres, però, no ofereixen el mateix sou quan una persona està descansant o al vaixell.

Quan s'endinsa al mar, automàticament cada jornada es converteix en un dilluns. Igual que en un hospital, la tripulació d'un vaixell també funciona per guàrdies. Però en aquest cas, no existeixen caps de setmana i tots els dies són laborables fins que desembarques i agafes l'avió de tornada a casa. Amengual apunta que l'estàndard son torns de vuit hores al dia, dividits en dues franges de quatre hores. A la seva darrera feina feia guàrdia de les vuit del matí a les dotze del migdia i s'hi tornava a posar de les vuit del vespre fins a mitjanit. Durant aquestes hores li toca "conduir" el vaixell. Les guàrdies poden ser més o menys tranquil·les segons la zona de navegació, el moviment en les proximitats de la nau, l'avaluació del risc de col·lisió, les condicions meteorològiques –com mala visibilitat, precipitacions o tempestes tropicals–, l'estat de la mar o els creuaments amb la trajectòria d'altres embarcacions. Per això, insisteix el mallorquí, és imprescindible "ser conscient de la situació, mantenir la concentració, no refiar-se i en tot moment fer un ús òptim dels equips del pont de navegació".

Els oficials de pont tenen funcions addicionals a les guàrdies i responsabilitats que defineix cada naviliera, segons el seu modus operandi. Durant el dia també cal dedicar-se al manteniment dels sistemes contra incendis o de salvament, les revisions de l'hospital a bord o l'actualització de publicacions i cartes nàutiques. Quan el vaixell arriba a terra, hi ha noves tasques: amarrar-lo al moll o fer les guàrdies perquè la transferència del gas es faci segons el pla de càrrega. Per tant, no és habitual baixar a terra durant les aturades curtes que fa el vaixell –no més de 30 hores–, ja que el volum de treball i d'estrès normalment és superior a quan el metaner navega. 

El límit legal és que no poden treballar més de 14 hores al dia, però a la pràctica viuen permanentment alerta les 24 hores per si hi ha un imprevist. En un metaner com els que ha conegut fins ara Amengual, la tripulació la formen una trentena de persones, una persona per cada 30 metres de vaixell. "En un vaixell francès on vaig treballar, cada dimarts a la tarda fèiem creps", explica sobre les estratègies per fer pinya amb l'equip quan encara els queden molts mesos per endavant navegant lluny dels seus éssers estimats.

Quan no treballa, ha d'omplir el temps. Aquest jove mallorquí passa estones tocant un petit saxo de viatge anomenat TravelSax (invenció de l'empresa de Sant Cugat Odisei Music), que pot fer servir amb els auriculars i sense molestar les cabines més properes. Els vaixells tenen wifi, però sovint la velocitat està limitada i algunes aplicacions no es poden fer servir. "En el darrer embarcament vaig viure més independent del mòbil, perquè la connexió no era gaire estable i només l'obria a la nit per consultar els missatges. Això et permet estar molt temps amb tu mateix, no tens tant de soroll i publicitat", relata.

Per això ara llegeix molt més. Sempre s'endú almenys un llibre físic i s'assegura d'omplir el seu e-book amb novetats lectores. També s'ha acostumat a fer servir la coberta com a pista d'atletisme improvisada per mantenir-se en forma. A diferència de les naus de passatgers, on impera l'uniforme mariner d’etiqueta amb camisa i americana, al metaner no hi sol haver tants formalismes. La tripulació pot portar sabates Crocs i un polo o una dessuadora mentre el vaixell està navegant. Quan el metaner arriba al port, la vestimenta de treball de l'empresa sí que és obligatòria i, normalment, el capità i el primer oficial fan servir l’uniforme d’etiqueta per a les escales.

Al llibre El 90 por ciento de todo (editat en castellà per Capitán Swing), la periodista britànica Rose George s'embarcava en vaixells gegantins per explicar com funciona aquesta indústria milionària, gràcies a la qual es manté en funcionament la roda del comerç mundial. Les xifres dels metaners de gas impressionen. Segons dades de la consultora Bertison-George, el febrer del 2023 un trajecte entre els Estats Units i Europa per transportar gas liquat té un preu d'uns 84.750 dòlars (78.811 euros) al dia. Aquest cost, però, és força volàtil i es va arribar a disparar per sobre dels 400.000 euros per dia el novembre passat. Un sol metaner pot transportar prop de 174.000 metres cúbics de gas liquat, que es manté a una temperatura d'uns 160 graus sota zero emmagatzemat en diversos tancs de gran alçada.

"Ets com un peó en un tauler d'escacs. Et diuen cap on has d'anar i hi poses rumb", explica Amengual. L'última vegada que es va embarcar l'itinerari previst era el més comú de tots: travessar l'oceà Atlàntic fins als Estats Units, carregar els tancs del vaixell i refer el camí de nou cap a Europa per vendre el gas. Fins que un dia va arribar una trucada i, de cop, la ruta es va desviar. "A la companyia energètica que llogava l'embarcació li va sortir un negoci millor i vam haver d'anar cap a la Xina", explica. Així doncs, el vaixell va continuar pel canal de Suez, va creuar una zona de pirates a prop del Iemen –hi ha protocols molt detallats sobre què fer si es produeix un atac i es fan simulacres previs a qualsevol incident– i, després de deixar part del carregament a Indonèsia, va descarregar la resta del gas en un port del gegant asiàtic.

Però el viatge encara no s'havia acabat. Un altre acord comercial va posar el metaner rumb a Austràlia per omplir-lo de nou amb més gas liquat. Aleshores Amengual ja portava tres mesos a bord i li tocava agafar un permís per tornar a casa de vacances. El que no s'esperava és que el company que l'havia de rellevar no pogués embarcar-se per les restriccions covid del Japó, la parada final on dues setmanes més tard va agafar finalment un vol de tornada cap a Palma (després de fer escala a Dubai i Barcelona).

Si al vaixell cada dia de la setmana és un dilluns, les seves estades a terra ferma són un etern diumenge. "Tens un període d'adaptació quan te'n vas, però també quan tornes", diu. Quan ell és de vacances, la seva família i amics segueixen amb el ritme normal de feina i això també l'obliga a fer plans sol durant les estones en què tothom està ocupat. Per exemple, li agrada practicar ciclisme de carretera que, per un infortuni, és la raó per la qual atén l'Emprenem per videotrucada des de Mallorca estant de baixa amb un cúbit trencat.

"Aquest és un estil de vida que m'agrada molt i voldria continuar a mig termini. Però a la llarga veig que podria ser complicat poder mantenir un tipus de vida més convencional", admet. Amengual calcula que quan tingui 30 i pocs anys potser ja haurà aconseguit el rang de capità de la marina mercant (calen tres anys embarcat). No obstant, en un futur més llunyà també s'imagina treballant per a la indústria dels iots, més a prop de la seva Mallorca natal, o per a les mateixes drassanes on es construeixen els vaixells que ara són casa seva durant bona part de l'any.