BANCA

Viatge a les clavegueres de la banca

Les escoltes del BBVA i Villarejo fan aflorar les qüestionables relacions dels grans bancs espanyols amb el poder polític

Viatge a les clavegueres  de la banca
Albert Martín
20/01/2019
9 min

Divendres, 25 de novembre del 2011. Un grup d’homes molt selecte creua l’Atlàntic en un jet privat. Són els directors dels principals diaris d’Espanya. L’aparell vola cap al Brasil per veure l’última cursa de la temporada de Fórmula 1. Els afortunats viatgers es desplacen convidats per Emilio Botín, l’avui difunt i aleshores totpoderós president del Banco Santander. Eren allà, a milers de metres d’altitud, quan a Madrid saltava una notícia sonada: l’últim consell de ministres de Zapatero, derrotat a les eleccions, indultava el banquer Alfredo Sáenz, conseller delegat del Santander. Botín culminava així un històric pols a la justícia per beneficiar el seu braç dret i feia una veritable exhibició del que és el poder financer.

Inscriu-te a la newsletter Empreses Inscriu-t’hi
Inscriu-t’hi

Aquell indult en ple vol és potser l’exemple més descarnat de la incontinència dels grans banquers espanyols a l’hora d’imposar el seu criteri. De fet, de la mateixa manera que els dos grans partits espanyols, el PSOE i el PP, han vist la seva imatge i trajectòria marcades per infinitat de casos de corrupció des dels anys 90 fins als nostres dies, els dos colossos de la banca espanyola, Santander i BBVA, s’han acostumat a lligar el seu nom a tota mena d’escàndols. El més recent els ha esquitxat a tots dos d’una tacada i té a veure amb l’omnipresent excomissari José Manuel Villarejo.

Segons el degoteig de documents que han anat publicant en les últimes setmanes El Confidencial i Moncloa.com, el BBVA va contractar l’any 2005 el controvertit expolicia, un fet que el banc ja ha reconegut. Ho va fer, doncs, sota el ferri mandat de Francisco González, que ha sigut durant dècades un dels presidents més poderosos i temuts de l’Íbex-35. I ho va fer per una raó: per saber qui estava darrere de l’intent de Sacyr de prendre el control del banc i derrocar-ne el president.

El mètode utilitzat per Villarejo ja s’ha fet servir en molts altres escàndols: les escoltes il·legals. Però l’excomissari ho va fer amb una contundència inusitada. Segons la documentació que va enviar al seu interlocutor al banc (el responsable de seguretat), Villarejo va investigar per encàrrec del BBVA empresaris com Juan Abelló i les cúpules del govern Zapatero, de Sacyr, del grup Prisa, de la CNMV i fins i tot de la Casa del Rei.

El BBVA va espiar Joan Carles I a través de Villarejo

Les informacions aparegudes han desencadenat un escàndol, pel què, pel qui i per un factor extra: l’estil típicament barroer de Villarejo, que està ara en presó preventiva tot i les seves reiterades amenaces de destapar l’olla. “Em fa gràcia quan es parla d’ell com si fos un superpolicia; a mi em recorda Torrente, fins i tot físicament i per la manera com parla”, explica el veterà periodista Mariano Guindal a l’ARA. Sobre la metodologia Villarejo, és clar: “Grava a tothom des de fa dècades; un dia en un sopar la meva dona em va fer gestos per avisar-me que Villarejo m’estava gravant, de manera que li vaig dir: «No em fa res, ja pots posar la gravadora sobre la taula» -recorda Guindal-. I el que explica i el que passa de veritat no són ben bé el mateix”.

El que no se li pot discutir a Villarejo és la seva dedicació. En el cas BBVA va espiar fins a 15.000 trucades, i les informacions han tret a la llum que entre els objectius de la seva investigació hi havia el rei Joan Carles I, per saber si avalava l’operació de Sacyr. També s’ha sabut que va intentar desestabilitzar l’aleshores ministre Miguel Sebastián enviant missatges en nom seu a un presumpte amant cubà, i que va fer seguiments al vicepresident de la CNMV, Carlos Arenillas.

Assumptes “deplorables” si fossin certs, segons l’adjectiu que fa servir el nou president del BBVA, Carlos Torres. Assumptes que preocupen al Banc Central Europeu i que han suposat que el jutge que els investiga hagi obert una peça separada. Assumptes que, segons diversos analistes, podrien explicar que Francisco González, Efegé per a les elits de l’Estat, abandonés el banc abans d’esgotar el mandat. Cal recordar que González havia canviat dues vegades els estatuts del banc per perpetuar-se en el càrrec. A cada ocasió va acomiadar, a més, el conseller delegat que hi havia.

Efegé, de fet, ja va arribar a la presidència del BBVA en un moviment en què política i justícia van intervenir. El directiu, que mai no havia sigut banquer, havia entrat al banc de la mà de Manuel Pizarro (després famós president d’Endesa), del cercle d’escollits d’Aznar i de la seva mà dreta econòmica, Rodrigo Rato, avui a la presó. Quan va culminar la fusió entre el Banco Bilbao Vizcaya i Argentaria, el president del banc biscaí, Emilio Ybarra, li va confessar que l’entitat tenia fons opacs en un paradís fiscal. “Efegé ho va explicar al jutge i ell, que era banquer per carambola i per amistats polítiques, va aconseguir que Rato li prengués al PNB el control del segon banc del país”, explica Guindal. “Això el va convertir de per vida en un traïdor per a la resta de banquers: no havia respectat el codi dels banquers, i a més per raons polítiques”, afegeix.

La història negra del banquer gallec, jubilat ara amb una pensió de 80 milions, no s’atura en la seva aliança amb el PP per expulsar els bascos del BBVA, ni en la contractació de Villarejo, ni en la seva intensa ambició pel càrrec ni en la difícil relació amb els banquers del seu i d’altres bancs (un alt executiu va posar paraules amb aquesta cruesa al sentiment general que hi ha al sector: “Efegé és un bon tipus. L’únic problema és que no li agraden les persones”).

El seu expedient té una altra zona de tenebres. González va vendre el 1995 la seva pròpia societat d’inversió, denominada de manera poc sorprenent FG Valores, a Merrill Lynch. L’operació es va tancar per 71 milions i el banc nord-americà hi va trobar un forat de 4,8 milions. La CNMV, en el que es va interpretar com a part de l’operació per fer caure González en benefici de Sacyr, va començar una investigació en què resultava clau una auditoria que s’havia fet de FG Valores. Però només hi havia una còpia del document, que era en unes oficines de Deloitte a l’edifici Windsor de Madrid. Si s’haguessin trobat podria haver suposat la caiguda d’ Efegé, perquè el Banc d’Espanya imposa com a norma als banquers que siguin “honorables” (i, per tant, no poden tenir cap condemna). Doncs bé, només tres setmanes després que s’anunciés la investigació el Windsor es va incendiar. El foc encara avui aixeca dubtes per la manera com es va produir, pel xoc de versions entre experts i per unes imatges que suggerien que en ple incendi apareixia una misteriosa figura passejant-se. I hi ha una última casualitat: “Villarejo va fer un curs de peritatge d’incendis”, explica Guindal. El cas Windsor sempre ha alimentat les especulacions de les ments més malpensades de la capital espanyola.

espia_BBVA_Santander

Tot plegat explica per què la relació de Villarejo amb el BBVA és una sorpresa relativa. Però si el cas ha revelat alguna veritable bomba informativa, és, sens dubte, la transcripció d’una conversa entre la vicepresidenta del govern Zapatero, María Teresa Fernández de la Vega, i un executiu del Banco Santander. Segons s’hi llegia, De la Vega va dir-li el següent: “M’explica Miguel [Sebastián] que Emilio [Botín] està preocupat pel seu tema [...] Digue-li que ja està parlat i no hi haurà problemes... encara que ja saps com són en aquell ministeri”. La conversa feia referència al cas de les cessions de crèdit, pel qual ja s’havia obert judici oral contra Botín. I tot i que veus coneixedores del cas plantegen la hipòtesi que la transcripció podria ser un invent de Villarejo, sí que sabem el que va acabar passant en el cas.

¿Què eren les cessions de crèdit? Operacions en les quals es transmetia un dret de crèdit i que va dur a terme el Santander entre 1987 i 1991 per valor de 2.400 milions d’euros -per la seva opacitat fiscal, portaven implícita una elusió d’impostos-. Botín i tres dels seus principals directius van ser imputats el 2002. Després d’anys de procés, el cas va ser admès a tràmit i es va cridar a declarar Botín. Segons va publicar la premsa de l’època, el financer es va enfurismar i va demanar a Rodrigo Rato, ministre d’Economia, el cessament del magistrat i el fiscal del cas. Curiosament, totes dues coses es van donar. La magistrada que va heretar el cas va aconseguir fer seure els acusats al banc malgrat l’oposició del nou fiscal i de l’Advocacia de l’Estat.

Però el gran escàndol encara havia d’arribar. El judici no es va arribar a celebrar per una controvertida drecera legal: es va decidir que no es pot jutjar un acusat a petició de l’acusació popular si no ho demanen també el fiscal o l’acusació particular (que en aquest cas, no existia). Aleshores la Fiscalia va acabar posant-se al costat de l’Advocacia de l’Estat i de la defensa de Botín, i l’acusació popular -segons alguns mitjans, després de rebre 15 milions d’euros en un acord privat- també va canviar d’idea: havia nascut la doctrina Botín. Una doctrina que després s’ha deixat d’aplicar.

No era la primera vegada que el Santander sortia d’un procés judicial enmig d’un enorme escàndol. El cas és que el tema es va acabar resolent amb un indult mentre un selecte grup de directors de mitjans sobrevolaven un altre escàndol que tenia un origen també poc edificant. Alfredo Sáenz, aleshores a Banesto, havia presentat una denúncia falsa per recuperar un deute de 3,6 milions d’euros aprofitant la xarxa d’extorsió a empresaris muntada pel jutge corrupte Lluís Pascual Estevill. Després d’un interminable procés, el Suprem va sentenciar el 2011 en contra del banquer, ja conseller delegat del Santander, que veia com s’evaporava l’“honorabilitat” que el Banc d’Espanya exigeix als banquers per exercir el seu ofici.

Eren els temps en què Botín es feia fotos en les seves trobades en privat amb Zapatero, temps en què el Santander concedia crèdits milionaris al PSOE i préstecs personals al president del govern, temps que van acabar en l’indult de Sáenz. Tan gros va ser l’escàndol que el 2013 el Suprem va declarar il·legal l’indult concedit in extremis per l’agonitzant govern socialista.

“En qüestions de banca, l’experiència demostra la influència de les entitats, independentment del govern”, lamenta Fernando Herrero, secretari general d’Adicae. El president de l’entitat, Manuel Pardos, insisteix que “la banca controla aquí la vida dels ciutadans fins a un nivell que a Europa és impossible”. Mariano Guindal escolta amb desconcert la pregunta de l’ Emprenem sobre si els bancs imposen la seva voluntat a governs i institucions. “Coi, això és de domini públic!”, exclama. “La relació entre banquers i polítics ve de Franco”, explica. “Els banquers li van donar suport unànimement i això els va donar barra lliure: les set grans entitats es veien periòdicament i posaven les normes; era un escàndol, un monopoli”. Guindal també apunta una pràctica molt estesa: “Un banc donava un crèdit a un partit, el partit no pagava, el banc el passava a morós i finalment el deute s’anul·lava”, diu, i recorda que només el Partit Comunista ha evitat els crèdits dels grans bancs. Se suma a aquest diagnòstic Manuel Conthe, president de la CNMV en l’època en què Villarejo va espiar la institució a instàncies del BBVA. L’economista destaca com a escàndols que ha presenciat “l’indult a Sáenz, tot un desafiament al bon criteri”, o “la forma com Francisco González va aconseguir descavalcar un grandíssim banquer com Pedro Luis Uriarte, amb un Banc d’Espanya indegudament beligerant”. Conthe recorda també “l’òpera bufa” que va representar Esperanza Aguirre volent col·locar Ignacio González a Bankia, però creu que els temps han canviat. “Avui, el Banc d’Espanya i la CNMV tenen al capdavant professionals d’enorme prestigi i aliens a la política”, assegura, i destaca també com a bona notícia el fet que “un professional com [José Ignacio] Goirigolzarri”, curiosament defenestrat per González al BBVA, estigui avui en una entitat amb majoria de l’Estat com és Bankia.

Potser el seu optimisme és prematur. En el sector, l’autocrítica segueix sent ciència-ficció. Cal recordar que fa només dues setmanes Efegé declarava a El País Semanal el següent: “Oposar-me a les males pràctiques i a la corrupció ha definit la meva presidència”. Tampoc el difunt Botín va fer autocrítica en el seu dia en el cas Sáenz: “És el millor conseller delegat de la banca i ha prestat serveis importantíssims al sistema financer espanyol”.

I molt recentment, l’any 2017, just després de la celebració del referèndum de l’1-O, el govern de Rajoy, per mediació de l’ara vicepresident del BCE Luis de Guindos, va fer un decret llei a mida que permetia a CaixaBank endur-se la seu a fora de Catalunya sense necessitat de celebrar una junta general d’accionistes, com fins aleshores dictava la normativa.

És el poder de la banca, un poder obvi i silenciós que de tant en tant salta a les portades dels diaris per recordar a la societat l’existència d’un submon, el de les clavegueres bancàries.

stats