La trampa de la televisió de pagament

Km 0, plaça del Sol de Madrid, un dels punts més concorreguts de la capital de l’Estat. Allà s’hi desplega des de fa un mes una pancarta gegant que promociona Las chicas del cable, la primera producció espanyola de la plataforma nord-americana Netflix. Els esforços publicitaris que el gegant de les sèries ha dedicat a aquesta història sobre quatre operadores de la companyia nacional de telefonia a finals dels anys 20 dona una idea de la guerra que es lliura al món dels continguts audiovisuals.

La força de Netflix és innegable i les tradicionals del sector -sota el lideratge d’una de les companyies que forma precisament el km 0 de l’empresariat espanyol, Telefónica- han posat tota la carn a la graella per mirar d’aturar-lo. Han pagat centenars de milions per drets del futbol, de sèries i pel·lícules i ofereixen infinits canals temàtics, tot empaquetat amb telèfon i internet per poder colar-se a casa dels consumidors. És així com la televisió de pagament ha aconseguit superar per primera vegada a la història els sis milions d’abonats a Espanya. Això sí, ho ha fet a costa de perdre rendibilitat per usuari abonat: de moment, els ingressos que els aporta la televisió de pagament evolucionen molt més lentament.

La televisió de pagament no ha sigut mai un gran negoci a Espanya. Si es compara amb altres països del món, els espanyols estan poc acostumats (o disposats) a pagar per veure la televisió, i per això arribar als sis milions d’abonats és una fita remarcable. En països com França o el Regne Unit són més del 50% de les llars les que paguen alguna mena de quota o subscripció per veure la tele, una proporció que s’eleva fins al 70% als països nòrdics i que encara és més alta en el cas dels Estats Units. A l’Estat, en canvi, ara que bat rècords, frega el 40%. Les últimes dades disponibles sobre aquest mercat les proporciona la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), que la setmana passada revelava que el tercer trimestre del 2016 es van superar els sis milions d’abonats, un 50% més dels que tenia el 2007. Per contra, els ingressos aportats per aquest negoci tot just igualen els nivells d’aleshores, i frega els 1.400 milions els tres primers trimestres del 2016. Això vol dir que si ara fa deu anys les operadores o els distribuïdors de tele de pagament ingressaven 505 euros per cada abonat, el tercer trimestre del 2016 només n’ingressaven 229.

Què explica aquesta pèrdua d’ingressos per usuari? ¿És més barata ara que abans la televisió de pagament? No és que sigui més assequible per als usuaris, és que és absolutament diferent. Així ho explica Pablo Romero, membre de l’equip fundador de Canal+ i exdirector de continguts de Yomvi. “Fa deu anys no hi havia el mercat de la banda ampla i això és determinant: la categoria de l’oci a la llar s’ha desplaçat des del món de la tele de pagament cap al món de les comunicacions i, per tant, el que entra a les cases és la banda ampla”, apunta. Per a Romero, que els ingressos que ara té la televisió de pagament per si sola no creixin no vol dir que el negoci no sigui rendible. “D’entrada la tele ha aconseguit encarir la factura que paguem a final de mes”, apunta.

De fet, si ens fixem a costa de què s’ha arribat al rècord d’abonats als continguts audiovisuals, la resposta és en l’empaquetament. El mateix informe de la CNMC constata que més del 84% dels abonats a la televisió de pagament el tercer trimestre del 2016 tenen contractada una modalitat empaquetada. “La televisió està sent la impulsora de la penetració de la banda ampla”, insisteix Romero. Per això, assegura que no cal fixar-se només en els ingressos que aporta aquest concepte sinó que s’ha de veure com els permet recuperar ingressos en tota la resta gràcies als paquets.

¿És, doncs, rendible el negoci de la tele de pagament a Espanya? Per a una plataforma com Netflix o Wuaki.tv sí que ho és, perquè és el cor del seu negoci, però per a una operadora de telefonia encara no, per les inversions que han de fer en paral·lel. “A Espanya s’ha fet un desplegament de fibra òptica sense precedents, no n’hi ha cap d’igual a Europa, i això ha costat molts diners”, explica José Antonio Morán, professor d’enginyeria de telecomunicacions de la UOC. Aquest enginyer posa com a exemple el que ja va passar en el seu moment amb els operadors mòbils virtuals (OMV): “Al principi n’hi havia molts i els usuaris van començar a marxar dels grans operadors per anar cap a uns altres que, al cap i a la fi, feien servir la xarxa que els primers havien desplegat”. La resposta de Telefónica, Vodafone i Orange (sempre liderades per la primera) va ser fer ofertes agressives, regalar o finançar terminals i tenir els seus propis negocis low cost, recorda Morán. A hores d’ara, la majoria d’OMV han estat absorbits o han desaparegut. Passa alguna cosa similar amb Netflix, la HBO o Amazon. “El vídeo és el que més consumeix de la xarxa, per això han desplegat la fibra, i les plataformes s’emporten gran part del trànsit sense pagar res a canvi”, diu Morán. Poc després d’aterrar a Espanya, Netflix va publicar un rànquing de velocitat dels operadors en què Telefónica era la més lenta, i va denunciar l’intent de l’operadora d’obstruir-li el servei.

Recorden el cercador Terra? El que passa amb les plataformes de continguts és un conflicte que les grans telecos han mantingut ja amb els gegants d’internet com Google o Facebook. “En el seu inici Telefónica ja va intentar comprar el seu propi cercador (Terra) i ara intenten fer el mateix”, apunta el professor de la UOC. Per això va comprar Canal+ i s’ha llançat amb molta força a la producció de continguts audiovisuals propis. En un dinar amb periodistes, Luis Miguel Gilpérez, president d’aquesta operadora a Espanya, explicava que la companyia aspira ara a convertir-se en “hub de creació de continguts audiovisuals hispans” i que ja treballa en la producció de sis sèries pròpies per llançar-ne una cada mes, per la qual cosa invertirà fins a 100 milions d’euros anuals. “Si a nivell legislatiu Movistar pogués cobrar a Netflix per l’ús que fan de la xarxa no haurien entrat tan agressivament en aquest negoci”, apunta Morán.

Als Estats Units, Netflix ja paga a Verizon o Comcast i això és el que Telefónica busca a Espanya, però mentre no ho aconsegueix contraataca, encara que li surti car. “La rendibilitat d’oferir continguts audiovisuals ara mateix és molt baixa perquè el que estan fent és guanyar clientela, s’està reestructurant el mercat i estan intentant guanyar la posició majoritària”, reitera aquest professor de la UOC. Amb aquesta estratègia, es pot optar per fer com Movistar, comprar Canal+, produir sèries pròpies i obtenir els drets del futbol i els de les sèries més destacades de Netflix i la HBO en espanyol, com ara House of cards o Joc de trons; o fercom Vodafone o Orange, que han integrat aquestes sèries a la seva oferta.

Però la producció de continguts és molt cara, igual que els drets del futbol o el de les sèries. I el que estan disposats a pagar els usuaris a final de mes és una “barrera psicològica”, explica l’exdirector de Yomvi. Netflix, la HBO o Wuaki.tv acaben oferint subscripcions per un màxim d’uns 10 euros que, a més, es poden compartir. Els paquets que ofereixin Movistar, Orange o Vodafone, doncs, han de ser prou barats per poder competir-hi. Per això, per ara, malgrat que han disparat el nombre d’abonats, les operadores no ingressen més. L’objectiu és acaparar el màxim d’usuaris i fidelitzar-los. Segons la CNMC, les noves plataformes encara no tenen més d’un 4% dels usuaris de tele per internet, però per a les operadores són una amenaça futura que guanya diners a través de la infraestructura que elles paguen.

A més, els preus ja comencen a pujar. Romero recorda els últims encariments unilaterals de tarifes: “El negoci de les telecos és incrementar el cost dels seus productes a través de fórmules diverses com ara apujar el preu del paquet a tothom i pagar així el futbol”, explica. Una estratègia que ja els està passant factura. L’enquesta de llars de la CNMC revela que s’ha disparat la insatisfacció pel preu de la tele de pagament: el 41% de les famílies ja el considera massa car, un percentatge superior als que es queixen de la banda ampla per primera vegada.

Si a l’època de Las chicas del cable, era impossible imaginar que la seva feina de connectar cables per establir trucades desapareixeria, ara sembla difícil albirar com acabarà estructurant-se un mercat en què les operadores s’han convertit en productores de cinema i on Netflix, Amazon i la HBO pressionen amb força. El negoci dels continguts domèstics audiovisuals de pagament encara és al km 0. I els seus usuaris tot just comencen a acostumar-se a pagar.