La tecnologia posa els subhasters en perill d’extinció

La casa Torre S’Agaró, que va ser propietat de l’expresident de la patronal CEOE Gerardo Díaz Ferrán, es va vendre fa cinc mesos per 1,6 milions d’euros en una subhasta pública extrajudicial feta a la plataforma tecnològica Eactivos.com. El resultat no sembla dolent. La mansió, de 2.000 metres quadrats a la Costa Brava, es va adjudicar un 40% per sobre del seu valor de liquidació. I hi va haver força interessats: 65 persones o empreses hi van participar i hi van presentar fins a 105 ofertes, i 16.000 persones van visitar en algun moment la subhasta a la web. No és l’únic actiu d’aquest líder patronal condemnat que es va subhastar. Una cosa semblant va passar amb el seu iot, però en aquest cas el preu d’adjudicació va ser d’1,19 milions, inferior a la valoració, de 2,7 milions.

Eactivos.com és la plataforma de l’empresa Activos Concursales, que ha subhastat molts altres actius, des d’accions del València Club de Futbol fins a les restes de Polaris World, el resort que anunciava per televisió l’exseleccionador de futbol espanyol José Antonio Camacho. És una de les múltiples plataformes que hi ha a l’Estat per adjudicar actius procedents d’embargaments o de procediments concursals.

Lluny queden, doncs, els anys dels denominats subhasters, que feien uns grans negocis, més o menys foscos, amb les subhastes de béns que organitzaven els jutjats, la Seguretat Social o Hisenda. La llei concursal, d’una banda, i les plataformes tecnològiques, de l’altra, han posat fi a un sistema opac en què, a cada província, uns quants escollits, que es coneixien tots entre si, dominaven el negoci i impedien en molts casos amb diferents pràctiques que els profans poguessin entrar en les licitacions. El seu negoci era molt bo. Sabien a qui interessava què i les ofertes mai pujaven més del que es pactava. El resultat era que compraven els actius subhastats a preus molts barats i els venien ràpidament amb uns guanys ràpids i sucosos.

Un reportatge publicat al diari El País el 1982, titulat “Un clan de 60 persones acapara les subhastes oficials a Barcelona”, explicava la manera d’actuar d’aquests professionals, encapçalats per l’ultradretà Alberto Royuela i capaços d’adjudicar-se per 5.000 pessetes un pis valorat en 15 milions de les antigues pessetes. Ara és el portal del BOE el que canalitza les subhastes judicials i, com a mínim, els béns que surten a subhasta i les ofertes que hi ha poden ser consultades per qualsevol persona. I la participació és oberta. Tothom pot fer-hi una oferta si s’hi registra i fa el dipòsit exigit.

¿Han posat fi les subhastes electròniques al negoci dels subhasters? Héctor Arderíus, mes conegut com a Tristán el Subastero, que fins i tot va obrir un blog, deia que el licitador professional havia mort. “Ha quedat fora de joc”, explicava, i assegurava que l’entrada de nou públic a les subhastes gràcies a les plataformes havia encarit el preu dels actius.

A més, el negoci dels subhasters va patir l’impacte de la crisi financera. Quan els pisos van perdre una gran part del valor i sobre ells pesaven hipoteques molt superiors al seu preu real, ja no compensava comprar un actiu, per barat que sortís, perquè tenia unes càrregues que superaven de llarg el preu de mercat. No hi havia negoci i molts d’aquests actius van anar a parar al balanç dels bancs -obligant-los a fortes dotacions pel deteriorament- o a la Sareb, el denominat banc dolent.

N'hi ha que creuen que el negoci continua, però els professionals s’han hagut d’adaptar a la situació. “Hi continua havent subhasters professionals”, explica Xavier Domènech, economista i membre de la comissió de mercantil, concursal i experts judicials del Col·legi d’Economistes de Catalunya i també membre del Consejo General de Economistas. Però reconeix que “el model de negoci per als subhasters ha canviat”. Ara, amb les plataformes, utilitzen codis en les seves ofertes per comunicar-se entre si, per exemple fent ofertes que no són en xifres rodones, sinó que incorporen cèntims d’euros. “Amb aquest codi saben qui d’ells està interessat en un actiu”, explica una veu del sector.

Però Domènech reconeix que el sistema actual és més eficient a l’hora d’aconseguir el màxim preu. “Abans hi havia una asimetria en la informació -explica- i ara el sistema és més eficient que abans”. Cal recordar com funcionaven les subhastes fa dues o tres dècades, quan les convocatòries es penjaven als taulers d’anuncis dels jutjats. Molts pocs accedien a la informació. I, a més, si algú s’hi acostava per mirar-les ràpidament els subhasters captaven per quin bé s’interessava i li podien oferir els seus serveis (evidentment, a canvi d’una comissió). Si no hi accedia, li impedien que se’l quedés.

En el cas de les antigues suspensions de pagaments i fallides, el sistema encara era més obscur. Els interessats feien arribar la seva oferta al síndic de la fallida en un sobre tancat. “Tot el que podia passar amb aquells sobres tenia poca transparència”, diu Domènech. La millora i democratització de la informació fa pujar els preus. Però, tot i així, hi ha casos en què els professionals de la subhasta tenen més informació. Posa com a exemple el cas de la subhasta d’un totterreny de luxe Hummer, estacionat en un aparcament de Las Vegas, als Estats Units. “Només hi havia les claus i el tiquet del pàrquing -explica Domènech-, però es va adjudicar per 25.000 euros”. Domènech està segur que qui va fer l’oferta sabia perfectament l’estat del cotxe.

Respecte a com funcionaven les subhastes de les fallides d’abans de la llei concursal, Josep Pujolràs, soci del despatx Roca Junyent, ho té clar: “Era un altre món”. Aleshores, explica, el control de la subhasta era a fora del jutjat i els creditors, via síndic, participaven en el procediment. Ara, diu, hi ha control judicial, que pot garantir la publicitat, la transparència i la lliure concurrència.

No obstant això, Pujolràs creu que la subhasta extrajudicial pot donar més agilitat al procediment i ajudar a descol·lapsar els òrgans judicials, sense que el jutge en perdi el control. “Als jutjats hi ha un pols entre la seguretat jurídica i l’agilitat”, explica Pujolràs. Quan se subhasta una unitat productiva, diu, no hi pot haver demores, perquè aquesta unitat productiva pot perdre valor ràpidament.

En el cas d’una unitat productiva, afegeix, és molt important la informació que se’n té, perquè no són només els actius, sinó que també hi ha els contractes amb proveïdors i clients, els llocs de treball i altres factors. En aquest sentit, Pujolràs posa en valor el portal del departament d’Empresa de la Generalitat, on es recull una bona part d’aquesta informació que no surt als edictes dels jutjats ni als anuncis publicats al BOE.

La conclusió d’aquest expert respecte a les subhastes és molt clara: “La màxima publicitat és el que pot garantir la màxima concurrència i, per tant, fixar el millor preu de mercat”.

La majoria dels experts consultats creuen que les subhastes extrajudicials són més eficients a l’hora d’aconseguir el millor preu possible pels actius, en gran part perquè són més àgils. L’inconvenient és que les plataformes se n’enduen una comissió, que és el seu negoci. En el cas dels concursos de creditors, la llei diu que ha d’anar a càrrec del liquidador, però “els costos de reestructuració han de ser com més reduïts millor”, recorda Xavier Domènech.

Al mig ha sorgit una plataforma que s’intenta fer un lloc. És la promoguda pel Consell de Col·legis de Procuradors de l’Estat. El seu avantatge, diu Mayte Rodríguez, directora del departament jurídic, és que és l’única que esmenta expressament la llei. A més, recorda que és una institució de dret públic, no privat, acostumada a col·laborar amb l’administració de justícia. El seu portal, explica, permet “democratitzar les subhastes” perquè és de fàcil accés per a tothom i dona la possibilitat d’arribar als potencials interessats i “obtenir el preu de mercat”.

Aquest portal ja treballa amb més de 150 òrgans judicials de tot l’Estat i, a més, té alguns avantatges, com ara incloure fotografies dels béns que surten a subhasta -fins i tot en alguns casos han organitzat visites per als interessats-. I si els que fan les ofertes ho demanen els faciliten una nota simple del Registre, cosa que permet saber les càrregues que té un actiu.

Rodríguez està satisfeta perquè cada cop tenen “més concurrència” a les subhastes. Recorda, per exemple, les més de 400 demandes d’informació per un àtic a Saragossa. A més, explica, el 90% de les subhastes que organitza la plataforma s’acaben amb l’adjudicació.

Aquesta efectivitat supera la de les subhastes judicials. A Barcelona, el 2019 (del 2020 encara no n’hi ha dades) es van fer judicialment 1.739 subhastes, però només en 707 hi va haver ofertes, poc més del 40%, i es van adjudicar actius per valor de 191 milions d’euros.