Els privilegis de l’estudiant Urdangarin a Esade
El marit de la infanta Cristina va estudiar del 1999 i el 2001 a la prestigiosa escola catalana. Amb convalidació excepcional va poder fer en dos cursos un programa de cinc
BarcelonaEl retret va sonar com una plantofada: “Els alumnes no l’han vist en tota la carrera. Li heu regalat el títol”. Qui parlava era el pare d’un estudiant que aquell dia es llicenciava a Esade. La resposta també va ser impactant, i encara es recorda. “No us queixeu, que podreu dir que els vostres fills han estudiat amb el marit de la Infanta”, va respondre el directiu de l’escola a qui anava dirigit el retret. Era l’estiu del 2001 i feia poc que s’havia celebrat l’acte de graduació dels alumnes que havien cursat la llicenciatura i màster tant d’administració i direcció d’empreses com de dret.
L’acte va tenir més pompa de l’habitual. Hi ha documents audiovisuals que ho proven. Era un dia radiant, als Jardins de Pedralbes, i amb presència, a la primera fila, de la reina Sofia i de la infanta Cristina. El discurs, aquell dia, va anar a càrrec d’Isidre Fainé, aleshores director general de La Caixa. “Dirigir no serà altra cosa que alliberar talent humà i posar-lo al servei d’una causa noble...”, va explicar el financer català.
Costa sentir aquell discurs i pensar en Iñaki Urdangarin sense esglaiar-se. Faltava una dècada perquè esclatés el cas Nóos i es coneguessin els negocis que va ordir amb professors que justament havia conegut a Esade. I faltaven 16 anys perquè Urdangarin fos condemnat a més de sis anys de presó i acabés repudiat per la casa reial espanyola i per una opinió pública que fins aleshores l’havia mimat. Res de tot allò se sabia aquell assolellat dia de juliol, mentre Urdangarin rebia l’aplaudiment del públic en recollir el seu diploma i se certificava el final del seu periple estudiantil a Esade, un camí que havia arrencat només dos anys abans.
Era el setembre del 1999 quan el duc consort de Palma va començar a aparèixer pel campus de l’escola barcelonina. Costava que Urdangarin passés desapercebut. L’encara handbolista del Barça (ho va ser durant una temporada més, fins a l’estiu del 2000) feia 1,97 metres i es movia per l’escola amb dos guardaespatlles. S’havia casat amb la infanta Cristina el 1997 i era tota una celebrity. Un últim aspecte feia fàcil reconèixer-lo: tenia 31 anys en un campus on molts dels seus companys havien iniciat els estudis immediatament després dels exàmens d’accés a la universitat. Per norma general, els alumnes de la llicenciatura tenien entre 18 i 24 anys.
Una desena d’aquells estudiants han volgut explicar a l’ARA el que recorden del pas d’Urdangarin per l’escola privada. Han accedit a fer-ho des de l’anonimat, i dels seus testimonis en surten algunes conclusions curioses. La principal, que molts d’ells desconeixien que havien estudiat exactament el mateix que Urdangarin, tot i que van obtenir els mateixos títols. “No et puc ajudar, no estudiàvem el mateix” ha sigut un dels comentaris més repetits pels seus suposats companys de classe. “Pensava que potser era estudiant de postgrau, o que s’estava posant les piles”, diu un estudiant de l’època. “No em vaig adonar que érem companys de promoció, el vèiem tan poc que podria haver estat fent dret”, afegeix un altre.
Però no era així. Com es pot comprovar encara a la intranet d’Esade, Urdangarin és llicenciat i màster en administració d’empreses de la promoció del 2001. Que aconseguís aquests dos reconeguts títols havent començat a estudiar el setembre del 1999 té mèrit. Podria considerar-se, de fet, un veritable miracle acadèmic. “Va fer la carrera en dos anys; va començar més tard que nosaltres i va acabar abans: l’handbol devia convalidar”, riu un exalumne.
¿Com va poder Urdangarin fer en dos anys el que als millors alumnes els en costa cinc? Esade no va respondre ni a aquesta ni a la resta de preguntes que li ha plantejat l’ARA en les últimes setmanes. Un portaveu va indicar que “Esade no facilita dades d’antics estudiants d’acord amb la llei de protecció de dades”. Fonts coneixedores del cas, però, aporten llum: el comitè de convalidacions de la Universitat Ramon Llull, de la qual forma part Esade, va convalidar-li totes les assignatures dels seus estudis previs, la diplomatura d’empresarials de la Universitat de Barcelona, que es feia en tres anys.
Aquesta convalidació transcendeix la condició de miracle per entrar directament en una altra categoria, que bé podria ser la del tracte de favor. L’ARA no ha pogut trobar cap precedent de cap estudiant que aconseguís convalidar tres cursos sencers gràcies a una diplomatura a la UB. Un portaveu d’Esade assegura que l’escola sí que estudia casos de convalidacions d’ençà que la seva titulació és oficial, el 1992, però precisa que ho fa “aplicant criteris acadèmics del màxim rigor”. Aquest rigor extrem explica la unanimitat dels estudiants de l’època: senzillament, Esade no convalidava assignatures de la UB.
L’ARA va voler fer la comprovació sobre aquest punt trucant a la secretaria de l’escola. ¿Un diplomat d’empresarials de la UB podria convalidar crèdits per matricular-se a la llicenciatura d’Esade? La resposta va ser clara: “No convalidem assignatures de cap universitat, no li convalidaríem res, hauria de començar des de primer”. La insistència del periodista sobre la possibilitat que sí que es donin per bones assignatures ja aprovades a diplomats de la UB va tenir un mínim efecte. “Molt poques vegades hem convalidat una o dues assignatures”. ¿I això ha sigut sempre així? “Sempre des que soc aquí, ara fa dos anys. I la meva companya en porta cinc i tampoc ha vist mai una convalidació”. Fonts acadèmiques s’estenen en aquest punt: “No hi ha bona correlació curricular entre matèries d’universitats públiques i privades”. I afegeixen que “hi ha casos comptats d’alguna convalidació, especialment si eren d’universitats estrangeres”. El cas és que el bloqueig de convalidacions era recíproc: ni Esade convalidava assignatures o cursos aprovats a la UB, ni la UB ho feia habitualment amb assignatures d’Esade.
L’excepcional convalidació de tres cursos de què es va beneficiar Urdangarin va ser decidida aquell any 1999 i no pas per Esade, sinó per la universitat de la qual l’escola formava part: la Universitat Ramon Llull, que tenia com a rector Miquel Gassiot. La comissió de convalidacions de la institució la presidia Josep Gallifa. En declaracions a l’ARA, afirma que les convalidacions es feien “amb el màxim rigor acadèmic”. Però no respon per què aquest procés rigorós va afavorir d’una manera tan aclaparadora Iñaki Urdangarin. Gallifa afegeix que la comissió estudiava les peticions de convalidació de cada centre (Esade, en aquest cas) i que la decisió es prenia amb criteris acadèmics de manera col·legiada. Afegeix un últim punt: “Mai el president ni cap membre de la comissió va rebre cap mena de pressió”.
Per què, doncs, es va fer amb Urdangarin el que no es feia amb ningú? L’ARA ha formulat la pregunta una desena de vegades a diferents interlocutors. La resposta d’Esade i de la Universitat Ramon Llull ha sigut el silenci.
El cert és que el marit de la Infanta va començar els estudis a Esade des del segon cicle, que consta de dos anys, els menys complicats d’un curs que és molt prestigiós tant a Espanya com a l’estranger. Els alumnes recorden que “al primer cicle queia la meitat de la gent”. “Les assignatures més difícils estaven entre primer i tercer; no és una enginyeria, però és difícil”, diu un altre estudiant. La dificultat explica que els estudiants d’Esade siguin tan valorats al mercat laboral.
Hi ha un altre detall interessant sobre l’acceptació d’Urdangarin a Esade que també té interès. Segons ha pogut saber l’ARA, l’espòs de la infanta va sondejar també l’Iese, l’etern rival d’Esade. En aquesta altra escola es va rebre l’encàrrec de pensar quin programa especial podia cursar Urdangarin. Mai no es va arribar a concretar cap proposta i finalment no hi va estudiar.
I una última dada. El temps que va trigar Urdangarin a obtenir la llicenciatura i l’MBA és d’una velocitat rècord -dos anys per a un programa de cinc-, però el seu recorregut no era més ràpid que l’MBA normal que s’estudia al marge de la llicenciatura. Ara bé, hi ha un detall que cal considerar: aquest últim programa era i continua sent netament més car. Els preus actuals ho certifiquen: avui l’MBA té un preu de 64.900 euros, mentre que la llicenciatura i màster té un preu de 16.200 euros per curs. Així, fer dos anys costa exactament la meitat que el màster.
¿Com van ser aquells dos anys d’Urdangarin a Esade? Els seus companys de promoció en tenen un record comú: el duc de Palma “Pujaves l’escala i veies allà els segurates, esperant en uns bancs que hi havia fora de l’aula”, recorda un antic alumne. Aquestes sessions privades van ser una constant al llarg d’aquells anys. Ni una sola veu de les que ha consultat l’ARA el recorden en una classe amb la resta d’alumnes.
Això va fer que en alguns casos es despertés un sentiment de greuge. “Havia passat que ens tocava una classe magistral amb el professor titular i no venia, venien els seus suplents perquè el titular estava sempre amb l’Urdangarin”, lamenta un alumne que sí que era conscient que compartien classe amb el llavors duc consort de Palma. “Es va fer habitual que les classes teòriques no les impartís el professor titular”, afegeix un altre. Altres alumnes no comparteixen aquella impressió i recorden que els professors titulars i els suplents es repartien les sessions teòriques i les pràctiques, cosa que podia portar a confusió. Hi ha estudiants que afirmen que no van notar mai cap alteració de la vida acadèmica normal.
Urdangarin va mantenir sempre un perfil discret. Segons expliquen els seus companys de promoció, al marge de la seguretat, no alternava amb alumnes. Fora de les peixeres, se’l veia de vegades a la biblioteca, al bar o sortint de l’edifici on s’impartien els idiomes. “Mai coincidíem amb ell ni a classe, ni a cap esdeveniment de cap mena”, explica un altre alumne.
En efecte, cap dels alumnes consultats va arribar a compartir classe amb Urdangarin. Ni tan sols els dies d’examen. “Mai, mai el vaig veure en un examen”, diu una veu. Sobre aquest punt hi ha unanimitat total. Emparat en la llei de protecció de dades, Esade no explica el perquè de les classes personalitzades a Urdangarin ni la seva absència dels exàmens que la resta dels seus companys feien, però fonts coneixedores del cas exposen que si feia vida al marge dels companys de promoció era perquè tenia un “pla adaptat a la seva condició d’esportista d’elit”. Aquest era un tractament del qual també es va beneficiar a la UB, mentre feia empresarials. Un portaveu d’aquesta última universitat explica així aquesta condició: “A cada esportista d’elit que ho sol·licita se li assigna un tutor i s’intenta que tingui un calendari flexible, que no li coincideixin exàmens o lliurament de treballs amb la pràctica esportiva. Normalment s’aconsegueix sempre”.
A Esade, certament, es van esforçar en aquest punt. Fins al punt que li van mantenir el tracte diferenciat quan ja no era esportista, en el seu últim any a la casa. De fet, fonts coneixedores del cas expliquen que Urdangarin va fer classes que no eren part de la llicenciatura i màster, sinó que formaven part d’altres programes: va tenir, doncs, un vestit a mida del qual cap altre alumne de la prestigiosa escola s’ha beneficiat.
Així, en completa solitud, va ser com Urdangarin va completar els seus estudis a Esade. Un alumne qüestiona un detall respecte a aquest tema: “Els seus treballs, m’agradaria veure, especialment els de final de curs”. Les suspicàcies provenen del fet que aquests treballs es feien en grup, en alguns casos eren de gran complexitat i implicaven un enorme volum d’hores de feina a tots els membres de l’equip.
D'una manera o altra, Urdangarin va complir els seus dos cursos a Esade i es va llicenciar l’estiu del 2001. La cerimònia de graduació va propiciar algunes molèsties als alumnes i, de retruc, a directius de l’escola, que van haver de respondre a preguntes incòmodes. En efecte, el fet que un membre de la casa reial es llicenciés aquell any va propiciar que es limitessin a tres les invitacions a l’acte per als familiars dels alumnes, un aspecte en què tradicionalment hi havia flexibilitat. També va implicar un nivell de seguretat més elevat i restriccions a l’hora de fer fotos. Un alumne va qüestionar el fet. “Per què es gradua, si no ve a classe?”, va preguntar.
La resposta que va rebre d’un professor al·ludia a la diferència d’edat, i assenyalava que els alumnes no eren “prou madurs” per estar amb ell. El tema va portar a qüestionar la convalidació de tres anys de què s’havia beneficiat i els alumnes van insistir: “Vam retreure al director del segon cicle aquell tracte de favor i ens van dir que en casos molt excepcionals, d’esportistes d’elit, s’havia fet abans; ens van parlar d’un jugador del Barça dels anys 70”. Aquest diari ha pogut localitzar l’exfutbolista, que ha demanat l’anonimat i ha sigut contundent: “Mai em van convalidar res. Potser alguna part, algun trimestre d’alguna assignatura. Ni somiar en un curs sencer, menys encara tres; m’estranya moltíssim que això s’hagi fet”.
Ni la convalidació de tres cursos sencers, ni les classes particulars rebudes durant dos anys ni l’aparent absència d’exàmens han sigut comentades pels directius d’Esade de l’època. El director general fins a l’any 2000, Lluís Maria Pugès, no ha volgut atendre l’ARA. El seu successor, Carlos Losada, s’ha limitat a dir que el professorat de l’època destacava “l’interès i esforç” d’Urdangarin. El degà des de l’any 2000, Xavier Mendoza, assegura que la seva relació amb el marit de la Infanta es va limitar a lliurar-li el diploma. El director del segon cicle, Alfons Sauquet, tampoc ha respost les preguntes de l’ARA. Una decisió idèntica ha pres el professor d’Esade i membre de la comissió de convalidacions de la Universitat Ramon Llull Josep Angrill. Josep Gallifa, que la presidia, no ha contestat la gran qüestió sobre per què a Urdangarin se li van convalidar tres cursos sencers.
L’opacitat que envolta el pas per l’escola de l’estudiant més controvertit de la història d’Esade inclou un últim aspecte que encara és objecte de conversa entre els companys de promoció d’Urdangarin. N’hi ha que es pregunten si va pagar. L’escola no ha esvaït, tampoc, aquest dubte.