El condecorat empresari i polític català que ja va demanar el concert econòmic el 1899

Ningú no pot dubtar del talent com a pintor i com a escriptor de Santiago Rusiñol, però el que és segur és que la vida bohèmia, els constants viatges, la vida a Sitges i a París i, en general, totes les aventures, no haguessin estat possibles sense la fortuna de la seva família. El seu avi havia fet créixer una indústria cotonera a Manlleu (Osona) que, amb el pas dels anys, van heretar els germans Santiago i Albert. Però Santiago, el gran, va decidir que la vida fabril no li interessava gens i va cedir la gestió dels negocis familiars a l’Albert, el germà petit, que acabaria esdevenint un gran home de negocis i un polític molt actiu.

Amb només vint-i-quatre anys, per causa de la mort de l’avi i també per la renúncia del seu germà gran, Albert Rusiñol va haver de fer-se càrrec del negoci cotoner de filatures, que en aquells moments es deia Fábrica de Hilados y Tejidos de Algodón de Jaime Rusiñol. Dos anys més tard, l’empresa familiar passaria a dir-se Hermanos Rusiñol.

Convertir-se de cop en un dels principals cotoners del país no va ser suficient per a Rusiñol, que de ben jove va començar una carrera política fulgurant. El 1893 va ser escollit diputat a les corts de Madrid pel districte electoral de Vic, un càrrec que va repetir el 1905 i el 1923, mentre que pel districte de Barcelona ho va ser els anys 1901, 1903, 1914, 1916, 1918, 1919 i 1920. Cal afegir que el 1907 va ser designat senador per Tarragona. Durant el míting proteccionista que es va organitzar a Terrassa el 1894 va intervenir i va recordar que era el més jove de tots (en aquells moments tenia trenta-un anys). Dins de l’àmbit de la vida social, durant el període 1894-1896 va exercir com a president del Cercle del Liceu.

Un any especialment intens per a Rusiñol va ser el 1899, no només perquè es va implicar en la creació de l’Associació de Fabricants del Ter i perquè va ser escollit president de Foment del Treball, sinó que també per les convulsions polítiques del moment. Durant la tardor d’aquell any es va organitzar el cèlebre tancament de caixes dels negocis catalans, com a protesta contra les polítiques fiscals de l’Estat, una acció massiva que va venir seguida d’una forta repressió des de Madrid. Pocs dies després del tancament de caixes, Rusiñol —com a president de Foment— i els presidents de la Societat Econòmica d’Amics del País, de l’Ateneu Barcelonès, de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial van visitar la reina regent i al president del consell de ministres per demanar el concert econòmic per a Catalunya. De fet, es tractava d’una reedició de la visita que havien fet un any abans els mateixos personatges i en aquesta ocasió també el resultat va ser el rebuig total per part de les institucions espanyoles. En aquella mateixa tardor, Rusiñol va publicar una carta a un diari de Madrid on afirmava que “la campaña insensata de la prensa de Madrid [...] ha producido más regionalistas que toda la prensa de Cataluña junta”, una manifestació que sembla terriblement actual.

I encara hi hauria més peticions aquell any, perquè el nostre protagonista, en qualitat de president de Foment, va demanar al consell de ministres la creació d’un port franc a Barcelona, però no se’n va sortir. La reivindicació no era pas nova, perquè ja el 1711 s’havia intentat per primer cop i encara es farien més temptatives a l’època franquista, totes sense èxit. Amb tanta agitació no és pas estrany que pocs mesos després, la primavera del 1900, Rusiñol tingués problemes greus de salut que, afortunadament, va superar. Tornant a l’àmbit polític, va ser clau en la creació de la Lliga Regionalista (1901), el partit de Francesc Cambó. Només un any més tard, Rusiñol va ser nomenat president.

Els últims anys de la seva vida va presidir el Círculo Ecuestre i l’asseguradora Banco Vitalicio de España. També li va tocar viure, com a membre del consell d’administració, la fallida del Banc de Barcelona (1920). El març del 1928 va ser sotmès a una intervenció quirúrgica que s’esperava que li solucionés un problema greu de salut, però no va ser així i poques hores després va morir. La llista de títols i mencions que acumulava en el moment de traspassar era ben llarga: Cavaller de la Legió d’Honor, de la Corona d’Itàlia, de l’Orde de Crist de Portugal (suposada continuadora de l’Orde del Temple), Comendador de l’Orde de Carles III, titular de la Creu d’Isabel la Catòlica i de la medalla d’or d’Alfons XII, entre d’altres.