Amb l’arribada de l’estiu, les carreteres estan més plenes que mai. Des de petits desplaçaments interns fins a turistes que ens creuen sense aturar-se. El que està assegurat és la pèrdua d’hores en els quilòmetres de retenció a les principals vies del país. Davant d’aquesta situació, s’ha tornat a obrir el debat: qui paga les carreteres?
Les constructores acaben de proposar un pagament de 3 cèntims el quilòmetre d’autopista i (atenció!) d’autovia. Per tenir una referència, anar de Barcelona a Girona tindria un cost aproximat de 3 euros per trajecte. Aquesta és l’opinió dels que defensen el pagament per ús: qui faci servir la carretera, que la pagui. La mesura preveu un estalvi públic de 5.700 milions d’euros anuals. A part de la recaptació, preveure un cost addicional hauria de fer baixar la demanda en la via i permetre una circulació més fluïda.
Per contra, la majoria d’usuaris tenen una opinió ben diferent. Consideren que, tenint en compte que les autovies i autopistes són gratuïtes i tots els impostos que ja paguen pel vehicle (circulació, matriculació, hidrocarburs, etc.), per què haurien d’assumir un cost addicional per poder circular?
En altres països d’Europa hi ha una solució intermèdia: es paga una tarifa plana per utilitzar la xarxa viària. Normalment, els residents disposen d’una tarifa anual assequible (d’uns 80-100 euros l’any), mentre que els viatgers ocasionals assumeixen el gruix del cost (uns 20 euros per una setmana). Això permet externalitzar part de la recaptació i evitar que recaigui exclusivament sobre els habitants locals, que ja contribueixen amb els seus impostos habituals.
Sembla que el debat no avança i fa anys que està obert. El que queda clar és que les conseqüències, les patim els usuaris: carreteres en deteriorament i hores perdudes en embussos. O destinem recursos públics a la millora d'infraestructures o implementem un sistema de pagament que les financi.
