La política monetària dels Estats Units corre el risc de relaxar-se massa

La Reserva Federal (Fed) acostuma a prendre decisions a partir d’un consens tècnic. Avui, però, aquest organisme és un camp de batalla. El 17 de setembre va abaixar els tipus d’interès per primer cop des del desembre en un quart de punt, fins al 4-4,25%. Una de les seves governadores, Lisa Cook, només hi va poder assistir perquè un tribunal va bloquejar l’intent del president Donald Trump de destituir-la. Un altre, Stephen Miran, va ser confirmat just abans de la reunió per a un mandat breu, després del qual diu que tornarà a la Casa Blanca. És una situació poc decorosa per a un banc central que hauria de ser independent del poder polític. Miran va discrepar, defensant una retallada de mig punt. I sembla que ha proposat tres reduccions com aquesta abans de finals d’any, el doble del que plantejaven els membres més partidaris de la flexibilitat monetària en les seves projeccions anònimes.

La Reserva Federal es troba en un moment delicat, i no només per l’afany de Trump d’abaixar els tipus. Els arguments econòmics per afluixar la política monetària estan equilibrats. Tot i ser una posició minoritària, la proposta de Miran va resultar decisiva: per 10 vots contra 9, el comitè preveu almenys tres retallades aquest any. Això és també el que anticipaven els mercats. Però complir aquestes expectatives seria un error.

L’argument principal per justificar una política monetària més laxa és el mercat laboral. Les últimes dades i revisions mostren que les empreses han creat només 27.000 llocs de treball mensuals de mitjana des del maig, molts menys que els 123.000 dels primers quatre mesos de l’any. Aquesta frenada en la contractació ha donat la raó a Chris Waller, el candidat preferit dels mercats per substituir Jerome Powell com a president de la Fed l’any vinent.

El problema és determinar fins a quin punt aquestes males xifres d’ocupació –i l’alentiment del creixement econòmic que les acompanya– reflecteixen una demanda més feble de treballadors o bé una reducció de l’oferta. La immigració s’ha enfonsat sota l’administració Trump. Les autoritats frontereres van registrar només 8.000 “intercepcions” de migrants irregulars a la frontera sud al juliol, en comparació amb les 100.000 del mateix mes de l’any anterior. Alguns investigadors creuen que la immigració neta als Estats Units serà negativa aquest any. La taxa d’atur, que hauria de reflectir l’equilibri entre l'oferta i la demanda, és només del 4,3%: difícilment aquest es pot considerar un senyal d’excés de mà d’obra.

La resta de l’economia estatunidenca no mostra signes de feblesa. Les vendes al detall són sòlides, com també la confiança en el sector serveis. I Wall Street viu un moment d’eufòria. La borsa puja impulsada per l’optimisme al voltant de la intel·ligència artificial, les primes de risc són petites i les criptomonedes tornen a créixer. Les condicions financeres haurien de reflectir l’orientació de la política monetària –si els tipus estan per sobre o per sota d’un nivell neutral–. El criteri de la Reserva Federal, que considera que la política ja és restrictiva, contrasta amb uns inversors que valoren les accions més que des de la bombolla de les puntcom, en relació amb els seus guanys.

Preocupació per la inflació

El banc central també hauria d’estar preocupat per la inflació. Aquesta se situa en el 2,6% segons l’indicador preferit de la Fed, i puja a causa dels aranzels imposats pel president Trump. L’efecte hauria de ser temporal, perquè aquests gravàmens no poden augmentar indefinidament. Però la creixent politització de la Reserva Federal posa en risc l’argument d'ignorar les pujades puntuals dels preus. Els bancs centrals que no es veuen prou independents dels governs ho tenen més difícil per fer baixar la inflació. Fer-ho implica tolerar una economia més feble.

Per això és un moment especialment inoportú per relaxar-se massa. Imagineu el conflicte si el banc central hagués de rectificar i apujar els tipus de cop amb Trump a la Casa Blanca. Una retallada pot tenir sentit com a assegurança davant la possibilitat que el mercat laboral es debiliti excessivament. Però anar més enllà seria un error que la Reserva Federal no es pot permetre.