Misèries d’un ‘boomer’ a les profunditats de Silicon Valley

BarcelonaDan Lyonsja passava de la cinquantena el primer dia que va entrar en unes oficines de sostres altíssims i bigues a la vista, amb una sala de reunions amb futbolí inclòs i una gran “paret dels caramels” plena de dispensadors d’aperitius de tot tipus. Era la seu de HubSpot, una empresa de Boston especialitzada en software per a campanyes de màrqueting i sistemes d’atenció al client. Feia nou mesos que l’havien acomiadat de la revista Newsweek, on havia escrit desenes d’articles descrivint clixés de la indústria tecnològica idèntics a aquell. Així començaven els dos anys en què aquest periodista nord-americà va estar treballant per a una companyia on només hi havia un altre empleat com ell, més gran de 50 anys. El resultat és Disrupción. Mi desventura en la burbuja de las startups, unes memòries de la seva experiència a la indústria, que acaba definint com una barreja a mig camí entre “una fraternitat i una secta”. L’editorial Capitán Swing ha traduït el llibre al castellà cinc anys després de la seva publicació.

Reconeix que va ser l’episodi més “extrem” de la seva estada a HubSpot. Gairebé semblava un gag de la sèrie d’HBO Silicon Valley, en la qual ell mateix havia participat com a guionista. Un matí de juliol la cap de relacions públiques de la companyia enviava un correu a la plantilla amb l’enllaç d’una publicació “formidable” a LinkedIn d’un dels cofundadors de HubSpot. En el post, Dharmesh Shah explicava com portava un osset de peluix a totes les seves reunions per representar les necessitats dels seus clients. La joguina fins i tot tenia nom, Molly. Lyons se sentia dins el conte de l’emperador despullat i no entenia com la resta dels seus companys ni s’immutaven mentre el directiu recomanava als seus seguidors aquella “innovació en l’administració d’empreses”. “Si passés això a la majoria d’empreses, vull pensar que la gent se’n riuria. Però la raó principal per la qual no ho feien és que era molt semblant a una secta. I la primera cosa que havies de fer per triomfar a la secta era no qüestionar-la”, recorda el periodista en una entrevista per Zoom des de casa seva a Massachusetts.

Lyons critica al llarg del llibre el corporativisme que promouen aquestes empreses, que sovint s’aprofiten d’una massa de treballadors acabats de graduar que busquen trobar sentit a la seva feina en plena voràgine capitalista. “Crec que té molt sentit contractar tanta gent jove i entenc per què ho fan. Tenen moltes idees i energia, jo aprenia molt d’ells perquè pensaven de manera diferent. Però hi ha altres raons: pots pagar-los molt menys i és més fàcil rentar-los el cervell. És més possible que s’ho acabin creient ells que jo, que tinc fills i una vida fora de la feina. L’empresa no es convertiria en el centre de la meva identitat”, apunta l’autor. Molts dels seus companys d’oficina es referien -amb satisfacció- a ells mateixos com a HubSpotters i lluïen amb orgull les samarretes i ulleres de sol de taronja corporatiu que els regalava l’empresa. Hi havia festes sonades dins el mateix espai de treball i en alguna ocasió les dutxes dels vestidors de l’oficina s’havien convertit en l’escenari d’affaires furtius.

La majoria dels treballadors de HubSpot, explica Lyons, també veien aquella feina com una oportunitat d’inversió. Un dels seus caps al departament de màrqueting havia passat abans per altres start-ups amb l’ambició de caçar a temps una sortida a borsa profitosa i fer caixa amb el paquet d’accions que anava lligat al seu contracte. “Em va dir que volia aconseguir prou diners per jubilar-se i que per això era allà. Quan el van contractar ell va demanar menys salari i més accions, que al final va ser una bona idea”, afegeix. Doncs sí, perquè des que va estrenar-se a Wall Street, el valor de HubSpot als parquets s’ha multiplicat per més de 14 vegades. L’empresa mai ha generat guanys en els seus 15 anys de vida, però l’home que portava l’osset de peluix Molly a les reunions ara és multimilionari.

En el seu relat, Lyons enumera els eufemismes que feia servir l’empresa per donar males notícies a la plantilla. Si un empleat havia sigut acomiadat o abandonava el vaixell perquè no podia aguantar més la pressió, es comunicava que aquesta persona “s’havia graduat”. “Ho deien amb un to animat”, assegura. La rotació de personal era tan alta que només un parell d’hores després de dinar amb una companya, aquesta li explicava que l’havien convidada a marxar sense gaire explicacions. “El més divertit és que jo volia sortir del món editorial perquè sempre hi havia acomiadaments i vivies amb la por que el teu mitjà tanqués de sobte. No volia tornar a un altre lloc així i vaig pensar que en una start-up que creix tant això mai passaria. Estava molt equivocat”, admet.

El periodista també va poder observar de prop com la companyia creava el seu propi relat per “maquillar” que simplement es dedicava a vendre programes informàtics per fer spam massiu. En les reunions tothom parlava amb sigles -CMS, KPI, MOFU, SFTC, SLA- i sovint Lyons no tenia clar quines tasques se li havien assignat. A HubSpot agradaven tant els acrònims que definien la seva cultura empresarial amb el concepte HEART (cor, en anglès): “Humil, efectiu, adaptable, extraordinari i transparent”. Però encara que l’empresa presumia dels seus valors, Lyons va constatar una evident bretxa de gènere i falta de diversitat racial. “En un punt em vaig adonar que no hi havia cap persona negra. Hi havia dones, però només arribaven fins a un cert nivell dins l’organització. Semblava un club de nois”, explica.

Com a periodista a Newsweek i abans durant una dècada a la revista Forbes, Lyons havia cobert l’auge als 90 d’aquelles promeses d’internet que volien convertir-se en gegants d’un dia per l’altre. També l’esclat de la bombolla. “M’he rendit en dir que petarà. Pensava que estaven sobrevalorades aleshores, però ara ja és una bogeria. Tesla val un bilió de dòlars i no té les vendes o els guanys per merèixer-ho. Les accions s’han desconnectat dels negocis”, opina Lyons. En aquest impàs, ha presenciat com els emprenedors de Silicon Valley es convertien en celebritats -“quan vaig començar en el periodisme econòmic la gent no sabia qui era el president d’IBM”- amb manades de seguidors. “Les mateixes empreses han après a explicar les seves històries. Els inversors sovint decideixen qui és el conseller delegat perquè en fa pinta. És com una pel·lícula, necessiten un protagonista i aquests directius s’han convertit en estrelles de Hollywood”, afegeix.

Disrupción té una seqüela que encara no ha arribat a Espanya (Lab Rats ) en què el periodista torna a endinsar-se en la precarietat laboral que vaticina en aquesta era digital. “D’alguna manera el que està passant ara amb la Gran Dimissió és una vaga descentralitzada. No hi ha cap sindicat al darrere, però la gent ha dit que ja n’hi ha prou i que està farta que les empreses els pressionin més i més”, denuncia Lyons. ¿Com s’explica -es pregunta l’autor- que Jeff Bezos, l’home més ric del món, no millori les condicions de treball dels centenars de milers de treballadors dels seus magatzems? “No entenc com dorm a les nits. És una economia de sociòpates, com s’ho fan, si no? Com miren la gent als ulls?”, planteja.

Abans del fenomen que ha generat el seu pas per HubSpot, Lyons ja havia intentat trobar-hi una resposta. Ell mateix era qui hi havia al teclat darrere del blog Fake Steve Jobs, una paròdia del fundador d’Apple que va arribar al milió de seguidors i amb la qual feia broma de situacions que acabaria vivint només uns anys més tard.