Precarietat

Generació crisi

L’ARA reuneix els alumnes d’una classe que fa deu anys van acabar l’ESO per saber com el context econòmic ha condicionat la seva vida laboral. La precarietat és la nota comuna: dels 22, quatre estan a l’atur i la meitat estan lluny dels 1.000 euros mensuals

Generació crisi
Elisabet Escriche
11/12/2016
10 min

Ni troba feina ni la deixen estudiar. L’Anna Mateo, de 26 anys, va acabar l’any passat la carrera de química. Per aconseguir exercir la seva vocació, treballar de professora, aquest setembre va fer la preinscripció al màster en formació del professorat, títol obligatori per impartir classes en un institut. L’excessiva demanda o, depèn de com es miri, l’escassa oferta, l’ha deixat sense plaça. Ara vol treballar “del que sigui”, i el curs que ve tornarà a intentar fer el màster. La paradoxa no s’acaba aquí. A l’hora de buscar feina es troba que del seu àmbit no en troba “ni de becària” i, en d’altres, la descarten perquè està “sobrequalificada”. De moment sobreviu gràcies a les classes particulars que fa.

Inscriu-te a la newsletter Empreses Inscriu-t’hi
Inscriu-t’hi

L’Anna forma part de la generació de la crisi. Va acabar els estudis obligatoris, 4t d’ESO, a l’institut Gorgs de Cerdanyola del Vallès fa just una dècada. Pocs mesos després l’economia va començar a desinflar-se: en només dos anys la taxa d’atur entre els joves de menys de 25 anys a Catalunya va augmentar del 14,5 (2006) al 26,2 (2008), segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Actualment és del 32,1, i en el total de població, del 14,6. ¿Com ha condicionat a la resta dels companys de classe de l’Anna l’arribada d’aquest convidat sorpresa en la seva trajectòria laboral? L’ARA els ha reunit deu anys després per saber-ho.

El Gorgs tenia en aquell moment 400 alumnes -ara ja en té 600- repartits en classes de 25. “És un institut públic estàndard on estudien adolescents de tots els perfils socials; la majoria dels alumnes, però, són de classe mitjana”, explica la Gemma Garcia, que fa 17 anys que hi treballa com a professora. L’alumnat nouvingut representava entre un 10% i un 15%. La psicopedagoga Remedios Blanco, ara ja jubilada, s’encarregava de fer el seguiment dels joves durant l’últim curs de l’ESO per ajudar-los a orientar el seu futur. Tot i que en aquell moment era impossible predir la magnitud de la crisi, el missatge que els donava és que si tenien clar què volien fer i estaven preparats, tiressin endavant. “Amb l’edat aprens que ni les crisis ni les èpoques de bonança et poden paralitzar, perquè són cícliques”, diu.

Amb més o menys sort tots van seguir la seva orientació, però la Tatiana Barros i la Denisa-Elena Musa van ser de les primeres a topar amb les conseqüències de la precarietat econòmica. Després d’acabar batxillerat i un grau superior de FP de comerç internacional, la Tatiana va marxar a estudiar anglès durant un estiu a Edimburg. Quan faltaven tres setmanes perquè comencés la carrera de gestió aeronàutica a la UAB, els seus pares es van quedar a l’atur. “No entraven prou ingressos per a una família de sis persones, per tant amb 21 anys vaig decidir quedar-me a Escòcia, treballar i intentar seguir estudiant”, relata. Cinc anys després continua a Edimburg. Està apunt d’acabar la carrera de gestió de negocis internacionals, treballa a l’àrea d’atenció al client d’una empresa, s’acaba de comprar un pis i es casarà al juliol. Els seus pares s’han quedat a Cerdanyola. El pare ha trobat feina i a la mare -llicenciada en ciències socials- de moment només l’han agafat de forma esporàdica per a feines de neteja.

La Denisa-Elena sí que va poder començar traducció i interpretació a la UAB, però al final del primer curs el convidat sorpresa va fer acte de presència: el seu pare es va quedar a l’atur i ella i el seu germà van tornar a Romania, el seu país d’origen. “Tenien por de no poder-nos mantenir amb un sol sou”, diu. Allà va acabar el grau i, després d’estar viatjant durant 18 mesos per Bèlgica i Alemanya i treballar en diversos llocs “en negre”, fa dos anys va tornar a Romania. “En comparació amb Espanya, a Bucarest no hi ha problemes per entrar al món laboral”, explica. Parlar cinc idiomes li ha facilitat el camí.

La majoria dels companys de la Tatiana i la Denisa-Elena també van optar per estudiar una carrera universitària. Només quatre -tres noies i un noi- es van decantar exclusivament per la branca de formació professional (FP), que, segons la Pimec, és la titulació que es requereix en el 36% dels llocs de treball de Catalunya. Dues d’elles, la Marina Montserrat i la Cristina Galindo, treballen del que han estudiat. El camí no ha sigut fàcil. La primera, que té un grau mitjà i dos de superiors, ha hagut de compaginar els estudis amb feines que no hi tenien res a veure perquè havia d’ajudar econòmicament a casa. I la Cristina, un cop va acabar el grau superior d’administració i finances, va estar durant cinc anys treballant en llocs “puntuals”: de dependenta durant les temporades de Nadal o rebaixes, d’auxiliar de biblioteca o de teleoperadora venent productes que, tal com confessa, ni ella mateixa compraria.

Les ganes de ser independent la van “encegar”. “Em va costar ser conscient de la realitat”, reconeix. Finalment, però, fa un any va trobar feina d’administrativa en un banc. “Treballo 40 hores a la setmana, tinc els meus dies de vacances, un bon horari i sou... l’únic inconvenient és el tipus de contracte, que és d’obra i servei, però veient el que hi ha al meu costat no em puc queixar”, diu.

Els altres dos companys que van optar per la FP estan en dos punts diferents. La Sandra García continua en el bucle de trobar feina. Té un grau mitjà i està a punt d’acabar-ne un de superior, però en els últims deu anys només ha tingut “a nivell legal” un contracte temporal de sis mesos en una empresa. La situació li genera frustració i l’afecta personalment: “No puc treballar si no tinc experiència i no puc tenir experiència si no em deixen treballar. ¿Algú em pot dir com ho he de fer?” L’Alberto Garrido, l’altre alumne que va optar per la FP, ha decidit sortir del bucle i començar amb dos companys més un negoci d’aplicacions per a mòbils. La primera, Gummy Ball, acaba de sortir al Play Store, i la segona està en camí.

Generació crisi

¿Com els ha anat als que van optar per la universitat? Dels 18, només la meitat treballen en l’àmbit en què s’han format, quatre d’ells a l’estranger. La resta busquen feina o es dediquen a altres sectors. “El problema del mercat espanyol és que pateix el que es coneix com a mismatch, és a dir, la capacitat laboral està desajustada a la demanda”, explica Sergi Jiménez, professor d’economia de la UPF. Segons Jiménez, Espanya té un excés d’universitaris tenint en compte les ofertes de feina que es generen. Tot i que la FP ha millorat molt, la manera d’equilibrar la situació -apunta-és potenciar un nivell intermedi d’estudis com el que hi ha a països com els EUA. “És una barreja entre un grau universitari i una FP d’una durada d’uns dos anys”, detalla.

Com és lògic, els primers a trobar feina han sigut els que van fer carreres amb més sortida laboral. Segons l’última enquesta d’inserció laboral de titulats universitaris de l’INE, els estudis universitaris amb menys atur el 2014 van ser enginyeria electrònica, medicina i les enginyeries automàtica, aeronàutica, naval i informàtica. Cap supera el 4% d’aturats i dues d’aquestes són per les quals es van decantar els germans Eric i Trino Puertas. El primer és metge del Parc Taulí de Sabadell i el segon és enginyer informàtic i va trobar feina dues setmanes després d’acabar els estudis. Tampoc van tenir problemes la Delfina Casanova -que ha muntat el seu propi negoci- i l’Albert Enrique, graduat en enginyeria superior química i que va començar a treballar en el seu sector abans d’acabar la carrera. La crisi, però, el va penalitzar a l’hora de seguir formant-se. Quan va acabar el grau, l’Imperial College de Londres el va acceptar per estudiar un màster però va haver de renunciar-hi. “Per molt poc no vaig aconseguir una beca i la meva família no podia assumir les despeses dels meus estudis a Londres”, explica.

Al marge de la Denisa-Elena i la Tatiana Barros, la Yolanda Guerrero i l’Ariadna Gador també treballen en el seu sector a l’estranger. La primera és enginyera química als Països Baixos i la segona està acabant el doctorat a Londres.

Des del 2012 uns 5.000 joves marxen cada any de Catalunya per anar a viure fora d’Espanya, segons dades de l’Idescat, una xifra que segons l’Observatori Català de la Joventut, que depèn del departament de Treball, es queda curta. La mateixa consellera, Dolors Bassa, reconeix que és difícil saber quanta gent marxa perquè no tothom es dóna de baixa del padró o es registra en un altre país. Segons l’observatori, només el 2015 van emigrar 23.617 joves d’entre 15 i 29 anys. La majoria (83,5%), com en el seu moment la Denisa-Elena, tenien nacionalitat estrangera. Tot i així el nombre de joves amb nacionalitat espanyola que han marxat de Catalunya no ha parat de créixer des de la crisi. L’any 2005 van ser 693 i el 2015 la xifra ja era de 3.904. Ara mateix hi ha 48.611 joves catalans registrats al padró d’espanyols residents a l’estranger, el doble que el 2009.

L’Ariadna va anar a viure a Londres després de treure’s la llicenciatura en biotecnologia a la UAB. “Volia formar-me fora, aprendre bé l’anglès i obrir-me a una nova cultura”, explica. Per aconseguir els 15.000 euros que li va costar el màster de genètica humana a la University College of London, va estalviar un any, va demanar ajuda a la família i va recórrer a un préstec bancari que continua pagant. Ara cobra una beca com a investigadora a la mateixa universitat, on cursa el segon any de doctorat. Quan acabi vol marxar als EUA o a Singapur. “Què hauria passat si m’hagués quedat a Barcelona? Suposo que no hauria tingut tanta sort... L’únic moment en què vaig tenir un contracte precari va ser just quan vaig acabar la carrera abans de marxar a Anglaterra, vaig treballar sis mesos gratis”, reflexiona.

Si moltes de les enginyeries formen part de les carreres amb més sortida laboral, les filologies formen part de les que en tenen menys. Segons l’enquesta de l’INE, entre les vint titulacions amb més atur hi ha filologia francesa -que encapçala el rànquing amb gairebé la meitat dels seus titulats sense feina-, la gallega, la clàssica i la hispànica. També formen part del llistat història, geografia, ciències ambientals i biologia. Aquesta última és la que va estudiar la Sara García, que, a més, té dos màsters i ara està acabant un doctorat en biologia vegetal. Tot i l’extens currículum, de moment no ha trobat feina al seu sector. De fet es guanya la vida fent classes particulars i en una acadèmia fent classes d’alemany, un idioma que va aprendre en un Erasmus. “Les possibilitats que tingui una oferta o una beca són mínimes perquè hi ha un bossa important de gent més gran que jo sense feina i amb més experiència”, lamenta. La Sara admet que si arriba a saber que la crisi seria tan llarga s’hauria decantat per uns altres estudis. “Quan acabi el doctorat no descarto marxar fora amb la meva parella a buscar-nos la vida, perquè aquí ho veig molt negre”, afegeix.

L’elecció de l’Ana Espinosa va ser fer filologia hispànica, a més del màster en formació del professorat. Davant la falta de feina, fa quatre anys es va fer autònoma i treballa en una orquestra de ball de festa major. El 2014 es va apuntar a les llistes d’Ensenyament però no l’han cridat mai per fer substitucions.

Dels 18 universitaris, sis volen treballar en el sistema educatiu català: a l’Anna Mateo i l’Ana Espinosa se’ls sumen la Leyre Hernández, la Roser Bursó, l’Eloi Puertas, i F.P., que prefereix mantenir-se l’anonimat. La formació que han triat per arribar-hi és diferent però de moment ningú ha aconseguit la fita: química, filologia hispànica, magisteri, musicologia, ciències de l’activitat física i belles arts. La Leyre, que va fer magisteri, ja ha treballat de mestra durant dos anys en una escola de Londres. La feina la va aconseguir en dues setmanes i, tot i ser fixa, la va deixar l’estiu passat per provar sort a Barcelona. Ara treballa a temps parcial en una acadèmia fent classes d’anglès. Era el segon cop que vivia a la capital d’Anglaterra: “Quan vaig acabar la carrera vaig fer d’ au pair un any. També vaig tornar a casa amb l’esperança de treballar de mestra, però no me’n vaig sortir”.

La Roser Bursó sabia que seria complicat trobar feina de musicòloga però esperava que se li obrissin les portes com a professora. Quan va acabar el grau, va decidir millorar el seu francès i se’n va anar a viure durant vuit mesos al país veí. En tornar va treballar de cambrera, de teleoperadora i de professora particular. Després, durant un any i mig va combinar tres feines: en un hotel, de professora de música i de francès a les tardes i de cambrera els caps de setmana. Sumant-ho tot no arribava als 1.000 euros mensuals. L’octubre del 2015 va dir prou i va marxar a l’Àsia amb seva parella. “Treballo com a voluntària a canvi d’allotjament i menjar”. De moment no té data de tornada però sí un pressupost diari i mensual. “Quan s’acabi hauré de tornar i buscar, de nou, feina. Espero que aquest cop sigui qualificada i amb un bon contracte laboral, cosa que veig difícil”, admet.

Tot i que només quatre dels 22 exalumnes estan a l’atur, en el que coincideixen pràcticament tots és que són víctimes de la precarietat. “La crisi els ha provocat una pèrdua salarial”, confirma el professor Jiménez. La meitat reconeixen que estan lluny de ser mileuristes. Segons l’INE, els joves de menys de 25 anys cobraven de mitjana 11.835 euros bruts a l’any el 2014 (986 euros bruts al mes amb 12 pagues), un 48% menys que el salari mitjà. “Sembla que per tenir feina i cobrar més de 1.000 euros t’hagis de sentir afortunat. La desvalorització que estem patint en comparació de fa 20 anys és un retrocés per a la nostra generació”, denuncia l’Albert Enrique, un dels que s’ha de considerar privilegiat.

Malgrat aquesta indignació, l’economista de la UPF apunta que encara és d’hora per saber el futur laboral que li espera a la generació crisi. Jiménez admet que el context econòmic alenteix la seva entrada definitiva al mercat de treball. La part positiva és que han allargat la seva formació: “Si en acabar l’ESO hi hagués hagut feina alguns d’ells haurien optat per anar directament a treballar i això, a la llarga, els hauria generat problemes”. Al final -augura- tots s’acabaran col·locant.

El cert és que avui els nois i noies d’aquesta classe del Gorgs, pertanyents al que s’ha anomenat la generació més ben formada de la història, pateixen els efectes d’una crisi que s’ha acarnissat en els joves.

stats