Estalviar ara per gaudir-ne després

Imaginem el cas d'una persona de 35 anys, assalariada, amb un sou brut de 40.000 euros anuals. Què pot fer per assegurar el mateix nivell d'ingressos un cop es jubili, tenint en compte que amb la pensió pública no en tindrà prou? Segons els càlculs d'una entitat bancària catalana, aquesta persona hauria de començar a aportar a partir d'avui un mínim de 125 euros mensuals a un pla de pensions privat, assumint que es jubilarà als 65 anys i amb una rendibilitat neta estimada del pla del 4%.

"És evident que les pensions públiques de l'Estat no podran garantir el mateix nivell d'ingressos dels contribuents en el futur. Davant d'aquesta situació, el sentit comú només ens diu una cosa: estalviar", diu Pilar Martínez-Zurita, assessora financera acreditada per l'EFPA (European Financial Planning Association).

L'envelliment progressiu de la població i els desequilibris que això provoca en el sistema de pensions de la Seguretat Social han deixat en evidència la necessitat de fomentar l'estalvi privat de cara a la jubilació. Segons dades de l'INE, l'any 2050 hi haurà gairebé el doble de pensionistes que avui. La taxa de dependència actual (la que indica quants afiliats sostenen les pensions) és de 2,41, la més baixa des de l'any 2002. Això vol dir que 2,41 afiliats sostenen un pensionista.

Per pal·liar els efectes d'aquest desajust, els governs occidentals han introduït reformes en el seu sistema de pensions. En el cas espanyol, la reforma ha portat a retardar de manera progressiva l'edat oficial de jubilació a partir del 2027, que passarà dels 65 als 67 anys, així com a allargar de 10 a 15 el nombre d'anys anteriors a la jubilació que computen per obtenir la pensió màxima. L'últim informe de l'OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics), alertava que les recents reformes en els sistemes de pensions portaran a reduir entre un 20% i un 25% les pensions públiques de les pròximes generacions de jubilats. Per reduir aquest desequilibri, l'OCDE insisteix que els països continuïn centrant-se en aquestes dues polítiques: allargar l'edat de jubilació i ampliar la cobertura de les pensions privades.

Pel que fa a la primera qüestió, Madrid està preparant noves mesures per intentar que els treballadors es jubilin més tard, intentant apropar l'edat real de jubilació (63 anys) a la legal. Actualment, la meitat dels espanyols es jubilen de manera anticipada, és a dir, abans dels 65 anys, excepte en el cas dels autònoms, que deixen de treballar de mitjana als 65,4 anys, segons la Federació Nacional d'Associacions de Treballadors Autònoms (ATA).

Pel que fa a impulsar la cobertura de les pensions privades, el ciutadà espanyol té al seu abast un ampli ventall de productes d'estalvi específics, des de plans de pensions individuals (PP) oferts per bancs, entitats financeres i companyies asseguradores, fins a plans de pensió o de jubilació d'empresa, assegurances de vida i altres productes garantits que posen a disposició les asseguradores.

"Tot i que avui dia tots tenim moltes despeses -la hipoteca, el cotxe, l'escola dels fills-, com abans es comenci a estalviar, millor", diu Martínez-Zurita. Reprenent el cas mencionat al principi del text, si el canviem per una persona de 45 anys, el càlcul ens indica que hauria d'aportar un mínim de 221 euros mensuals per garantir el mateix nivell de renda després de la seva jubilació.

Segons el grau d'aversió al risc del consumidor, les entitats bancàries i asseguradores ofereixen plans de pensions (PP) de renda fixa o variable, de rendibilitat variable o garantida. Això vol dir que les aportacions acumulades serveixen a les entitats financeres per invertir en bons, deute públic o títols de borsa, cosa que dóna la possibilitat al client de treure un rendiment dels seus estalvis per a la jubilació, a costa de carregar una comissió per despeses de gestió. Els plans de pensions de renda variable són més aconsellables per a la gent jove, "ja que tenen més anys per endavant per recuperar la inversió a la borsa", diu Martínez-Zurita.

Un dels requisits bàsics dels PP és que es tracta de diners que no estan disponibles fins que el client no demostra la seva jubilació. Tot i així, la crisi ha forçat a introduir excepcions, com la invalidesa física, l'atur de llarga durada, ser víctima d'un ERO o la defunció . "La crisi també ha posat en perill la rendibilitat de molts d'aquests PP, alguns dels quals només estan obtenint un rendiment equivalent o just per sobre de la inflació", alerta Jesús Palau, professor de finances d'Esade. Segons Palau, l'atractiu d'aquest producte financer recau principalment en els avantatges fiscals: els consumidors tenen dret a desgravar-se de l'impost de la renda fins a 10.000 euros anuals en aportacions al seu PP (en el cas de menors de 50 anys) i fins a 12.500 euros per a la resta.

Per als bancs, el mes de desembre és el "període daurat" d'aquest producte, ja que coincideix amb el tancament de l'any fiscal i molts clients acudeixen a última hora a fer les seves aportacions. No obstant això, "Hisenda no regala res", recorda Martínez Zurita, i un cop el client es jubili i i rescati els estalvis, els diners tributaran com a rendes de treball (IRPF) d'aquell any. "S'haurien de millorar alguns aspectes de la fiscalitat per fer els PP més atractius", comenta l'assessora financera. Palau creu que els beneficis fiscals no compensen la baixa rendibilitat d'alguns PP i les despeses de gestió, que solen rondar el 2,5%, semblants a les d'un pla d'inversions en renda variable. "És cert que els PP són un dels productes més rendibles per les entitats bancàries, ja que es tracta d'aportacions estables i a llarg termini, reconeix Martínez-Zurita.

Per fomentar la competència i evitar clàusules de permanència abusives, la llei actual permet que el client pugui traspassar el seu PP a qualsevol altra entitat financera sense necessitat de pagar comissions ni superar traves burocràtiques. Aquesta llibertat també és vàlida en el cas que el PP hagi estat contractat per una empresa per als seus treballadors. "El ciutadà entén cada cop més d'economia, i si veu un pla més atractiu en una altra companyia, té tot el dret a canviar", diu Martínez-Zurita. Una altra cosa són els plans de jubilació, plans de pensions privats que algunes empreses utilitzen com a instrument de retenció dels seus empleats. Si el treballador trenca el contracte laboral, els diners del pla de jubilació es queden a la companyia.

"Poder traspassar plans de pensions està molt bé, però el que cal és que el ciutadà deixi de dependre de les entitats bancàries per gestionar els seus estalvis", conclou Palau.

ELS TRES PILARS DE LES PENSIONS

El sistema de pensions de la Seguretat Social es basa en un sistema contributiu, en què els pensionistes d'ara es beneficien de les contribucions dels treballadors actuals. L'envelliment de la població farà cada cop més insostenible aquesta situació, deixant en evidència la necessitat de fomentar l'estalvi privat. Actualment, el sistema de pensions socials es recolza en tres pilars: les pensions públiques (la pensió màxima és de prop de 950 euros, però anirà perdent valor en els pròxims anys); els plans de pensions i de jubilació que les empreses ofereixen als seus treballadors com a instrument de retenció, i els plans de pensions particulars, oferts per bancs, entitats financeres i asseguradores. Aquests plans varien segons el seu risc i beneficis fiscals.