Les empreses zombis amenacen l’economia

Unipost ha iniciat aquesta setmana el camí de la liquidació. Amb un passiu superior als 47 milions d’euros, va presentar concurs de creditors al juliol, i no se n’ha sortit. El seu administrador concursal està convençut que les dificultats de l’operador postal s’haurien arrossegat durant quatre anys de dificultats econòmiques. És un bon exemple del que s’anomena empresa zombi: companyies amb dificultats per afrontar els seus compromisos de pagament que van trampejant per a la seva supervivència i que, pel camí, malmeten la seva competència sectorial en particular i l’activitat econòmica en general. Segons l’OCDE, el 16% del capital industrial a Espanya està captiu en aquest tipus de situacions. Abengoa i Isolux podrien ser dos exemples més, com també ho van ser les promotores immobiliàries i un bon grapat de constructores durant la crisi.

Totes elles tenien un punt en comú: anaven operant gràcies a la respiració assistida que rebien de l’administració (Hisenda i Seguretat Social) i sobretot de la banca. Unes ho feien per l’interès de mantenir la mà d’obra i les altres per no haver de comptabilitzar els seus crèdits com a impagats. Al final, però, moltes d’aquestes empreses van quedar abocades a presentar concurs de creditors... i en aquests casos menys d’una cinquena part, segons les estadístiques que maneguen els jutjats mercantils, acaben sobrevivint. Acaben salvant-se, sobretot, les que tenen un projecte industrial al darrere

“Les zombis són empreses en situació d’insolvència que segueixen operant. El gran risc és que els seus proveïdors i els seus treballadors deixin de cobrar”, explica Juan Luis Domínguez. “Però el propietari creu que l’empresa pot sobreviure i aguanta tant com pot”, continua aquest professor d’economia financera i comptabilitat de la Universitat de Barcelona, defensor que les empreses que no poden mantenir la seva activitat en unes condicions normals acabin desapareixent.

“El problema a Espanya és que les empreses arriben tard als concursos de creditors, quan ja no es pot fer gaire per reestructurar-les. Es com si juguessin a les cadires musicals: mentre la música sona tot va més o menys bé, però quan s’acaba...”, explica Agustí Bou, advocat especialitzat en concurs de creditors del despatx Jausas. En la seva opinió, la forta presència d’empreses zombis a Espanya -només superada per països com Grècia i Itàlia- s’explica per un altre mal endèmic: l’escassa ràtio de fons propis respecte a fons aliens. És un element que, com recorda Domínguez, en plena crisi encara va ser promogut des de la Unió Europea, que va decidir reduir la proporció de patrimoni exigit respecte al capital social. Es va argumentar per fer-ho el caràcter anticíclic de l’actuació, amb la qual es volia donar més aire en un context de dificultats econòmiques i que va acabar disparant el nombre d’empreses zombis. Avui la política de baixos tipus d’interès dels bancs centrals pot rebre la mateixa interpretació.

El 2003 un 2,5% de les empreses espanyoles es consideraven agòniques, quatre anys després aquest percentatge s’havia disparat al 6% i el 2013 -últimes dades disponibles- el nombre de firmes zombis ja suposaven el 10%. L’OCDE, origen d’aquestes dades, sosté que les empreses zombis són empreses madures, gairebé sempre amb més de deu anys de vida, cosa que les diferencia de les start-ups i el dumping laboral i normatiu que puguin fer algunes de les modernes plataformes tecnològiques. La forta presència d’empreses zombis estaria frenant el creixement econòmic, però, de moment, el vigor amb què marxa el PIB no ha deixat signes de liquidació d’empreses zombis.

Bou remarca que al final les empreses zombis es troben en una sort de dumping financer o de clara competència deslleial. L’OCDE va més enllà, però. Entén que les empreses que actuen en precari congestionen el mercat aportant escassos nivells de productivitat, desplaçant crèdit que podria anar a empreses rendibles i, per tant, competitivitat, evitant que altres companyies que estan en una situació òptima guanyin quota de mercat i, en conseqüència, frenant la innovació entre la competència. Al final, aquest tipus d’empreses frenen l’economia. Però l’OCDE destaca una altra realitat: a Espanya, la meitat dels treballadors que surten d’una d’aquestes societats triguenmés d’un any a trobar una altra feina. L’alternativa laboral no és senzilla.