Contractes amb l’administració: un esport de risc

Quarts de set. Els viatgers de la línia d’autobús entre Manresa i Barcelona encara tenen els ulls mig clucs per la son. Però abans d’engegar, el conductor agafa el micròfon i els demana disculpes pels maldecaps que els pugui comportar, a partir de la setmana següent, la vaga de conductors. L’aturada està provocada per un conflicte en l’adjudicació. El Tribunal Superior va dictaminar, i ho va ratificar el Suprem, que el servei, que va guanyar una unió temporal d’empreses -formada per Autocars Julià, Transports Castellà, Sagalés i Alsina Graells-, no es va concedir correctament i que ara se n’ha de fer càrrec la companyia Hispano Igualadina, del grup Monbús, que també competia per l’adjudicació i que no vol assumir els 14 empleats de la UTE rival. Tot plegat ha portat a la vaga.

Però el problema ve per una qüestió que s’ha convertit en habitual. Un conflicte entre diverses empreses que concursen per aconseguir un servei públic. De casos n’hi ha molts, sembla que cada cop més, i les dades ho avalen, com per exemple el nombre creixent de recursos que es presenten davant les autoritats contractuals.

A Catalunya hi ha el Tribunal Català de Contractes del Sector Públic (TCCSP) -hereu de l’antic Òrgan Administratiu de Recursos Contractuals de Catalunya (OARCC)-. L’any 2012 es van presentar davant l’OARCC 126 recursos que van donar peu a 89 resolucions. En 13 casos es va donar la raó al recurrent i en 15 casos més es va estimar parcialment el recurs. L’any passat es van presentar davant el TCCSP 225 recursos, hi va haver 232 resolucions, 34 de les quals a favor dels recurrents i 23 estimades parcialment.

Aquesta conflictivitat no es produeix només a Catalunya. El Tribunal Administrativo Central de Recursos Contractuales -l’equivalent espanyol del TCCSP- va rebre 348 recursos contra processos d’adjudicació el 2012. L’any 2015 s’havien multiplicat per quatre i arribaven a 1.321 recursos. En el mateix període es va passar de 312 resolucions a 1.181 i els casos en què s’ha donat la raó als recurrents també s’han multiplicat per quatre -han passat de 47 a 219.

Però aquests organismes, creats a instàncies de la Unió Europea per donar més transparència i seguretat als processos d’adjudicació, no han evitat els litigis als tribunals. L’antiga OARCC, en la seva memòria del 2012, apuntava a la crisi econòmica com una de les causes de l’augment de la conflictivitat. Com que el pastís econòmic és més petit per les retallades, les empreses es barallen més per aconseguir una part d’aquest pastís de la contractació pública. Una magistrada de la sala contenciosa del Tribunal Suprem confirma a l’ARA que ha augmentat el nombre de recursos judicials. “Amb la crisi, les empreses disputen més”, assegura. Aquesta magistrada indica que, d’una banda, la gent ha perdut la por a presentar recursos davant els tribunals. I, de l’altra, els concursos públics inclouen cada cop més molts aspectes que generen dubtes sobre la seva interpretació.

Per fer-se una idea de la reducció dels pastís cal veure les xifres de la licitació d’obra pública a Catalunya el 2015. En total, 1.158 milions d’euros, un 86% inferior a la del 2008 (8.064 milions), segons les dades de la Cambra de Contractistes d’Obres.

Mònica Reig, directora associada del Centre de Governança Pública d’Esade, destaca que és molt necessari que en els concursos públics hi hagi un bon disseny dels plecs de condicions. “Quan es contracten serveis públics -indica-és normal introduir criteris de judici de valor”. Per tant, assegura, hi ha uns criteris objectivables, però n’hi ha d’altres que obeeixen a una valoració i és necessari que hi hagi una comissió d’experts que puguin avaluar aquest criteris.

Aquesta especialista destaca que en la col·laboració público-privada l’administració pot buscar innovació, coneixement i fins i tot finançament, però també ha d’estimular el mercat. És a dir, pot provocar els que no guanyen el concurs perquè millorin en el pròxim i la seva aportació sigui millor. Però també creu que s’han de posar en línia totes les parts: l’administració que treu a concurs un servei, l’empresa que guanya el concurs, els seus treballadors i els usuaris, que, al final, en el cas dels serveis públics, són votants, administrats, usuaris i contribuents.

Segons explica, si l’únic criteri per treure a concurs un servei és l’econòmico-financer, això pot comportar que l’adjudicació es faci a qui presenta la millor oferta econòmica, sense tenir en compte la qualitat del servei, i molts cops això duu a la precarització de la feina dels empleats d’aquestes empreses.

Per tant, diu Mònica Reig, cal introduir marges de discrecionalitat que tinguin en compte criteris qualitatius, però per a això cal que una comissió d’experts vetlli per escollir la millor opció. En aquest sentit, reclama que les administracions es moguin més per l’estratègia a llarg termini. Segons diu, molts cops “la contractació pública és més reactiva que estratègica”, és a dir, és mou més per criteris com l’estalvi econòmic o la necessitat de rebaixar uns costos, sense obeir a uns objectius a llarg termini. I perquè hi hagi una estratègia a llarg termini també reclama “una separació més nítida” entre la gestió administrativa i la política. Molts cops, indica, a Catalunya i Espanya els polítics volen fer gestió administrativa o els funcionaris fer política. Però també conclou que perquè el sistema de col·laboració público-privada funcioni cal que les empreses millorin, no només en la relació qualitat-preu de la seva oferta, sinó també “en el compliment dels objectius de política pública”.

Entre els casos actuals hi ha el conflicte per la privatització d’Aigües Ter-Llobregat (ATLL), pendent de sentència al Tribunal Suprem, o el dels autobusos de Manresa, sentenciat ja per l’alt tribunal espanyol. L’aigua és un dels serveis que provoca més conflictes. A més del cas d’ATLL, els tribunals també han de decidir sobre l’abastament a Barcelona i la seva àrea metropolitana per part de l’empresa mixta formada per Aigües de Barcelona, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i Criteria (La Caixa). El Tribunal Superior va tombar la concessió del servei a aquesta empresa mixta, i ara també està pendent de la resolució final del Suprem. Però no tots els grans conflictes lligats al servei d’abastament d’aigua són de tant volum. Aqualia (de FCC) i Sorea (d’Agbar) es van enfrontar als jutjats per Aigües de Tomoví, la companyia d’abastiment al Vendrell.

També el sector sanitari ha sigut font de litigis. Dos dels concursos estrella de l’exconseller de Salut Boi Ruiz han sigut polèmics. Un va ser el del transport sanitari, fet el primer trimestre del 2015 i valorat en 2.556 milions d’euros. Els guanyadors van ser Transport Sanitari de Catalunya (TSC) -empresa que controla la família Bonomi-, Falck i Ambulàncies Egara, en un concurs convuls que va deixar la cooperativa La Pau com la gran perdedora. L’actual conseller, Toni Comín, va admetre que el model no era tan satisfactori com s’esperava i va anunciar l’inici d’una nova etapa per desplegar un model que ajusti els inconvenients, alhora que va posar en marxa un relleu en la cúpula del Sistema d’Emergències Mèdiques. L’altre concurs sanitari polèmic és el de les teràpies respiratòries a domicili. Aquest concurs està aturat a l’espera de revisar-ne les bases. Es va convocar el novembre del 2015, dividit en 18 lots i quantificat en 450 milions d’euros durant la pròxima dècada i, tot i que ja existeix una assignació provisional a tres empreses guanyadores, Salut ha demanat més informació a cinc de les sis companyies que van presentar ofertes. El departament afirma que la informació rebuda “és poc específica” pel que fa a l’apartat econòmic: l’empresa guanyadora, l’alemanya Linde, va fer una proposta econòmica amb una rebaixa de fins al 40% respecte a la proposta inicial. “El procés d’adjudicació s’allargarà entre tres i sis mesos més”, expliquen fonts del departament.

A Madrid, el denominat “megaconcurs del segle”, l’adjudicació de 30 trens d’alta velocitat per part de Renfe, també es va anul·lar. La causa és que una de les empreses fabricants, la canadenca Bombardier, es va queixar perquè es donava més bona puntuació a les empreses que fabriquen a Espanya. El Tribunal Estatal de Recursos Contractuals va donar la raó a l’empresa i va considerar que el concurs encobria una ajuda d’estat. Ara s’ha de repetir, i l’adjudicació dels nous trens possiblement no podrà fer-se fins al 2017.