La cicatriu de Lear: 20 anys d'un tancament

Les oficines del departament de Treball de la Generalitat van ser, el 20 de maig del 2002, testimonis d’una signatura que molts recorden com la fi d’una era. Amb aquella firma, més de mil treballadors de la planta de Lear Corporation de Cervera (Segarra) perdien la feina de forma irreversible. Va ser la materialització d’un dels acomiadaments massius més importants de la història de Catalunya. Aquell 20 de maig de fa dues dècades, després de tres mesos de protestes i mobilitzacions, el comitè d’empresa i els representants sindicals van acceptar una indemnització de 60 dies per any treballat. Als propietaris de Lear el tancament de la seva planta a la Segarra els va acabar costant més de vint milions d’euros. Va suposar una de les xifres més altes que s’han acordat mai per compensar un acomiadament col·lectiu. La llei laboral d’aleshores estipulava un mínim de 45 dies per any treballat. La legislació actual l’ha reduït a 33 en els casos d’acomiadament improcedent.

Durant l’any següent al tancament, la Generalitat, a través de la Taula de Reindustralització, que es va crear aleshores, igual que ara s’ha fet amb Nissan, va destinar a la Segarra i a les comarques veïnes més del 60% de tota la seva inversió anual per a Catalunya (més de deu milions d’euros). S’havia de refer el teixit industrial de les comarques de Lleida, i al voltant de 150 projectes empresarials d’aquesta zona van rebre ajuts públics. “Va ser un fiasco”, sentencia l’exsindicalista Josep Anton Gómez Rojas, que va ser membre del comitè d’empresa de Lear per CCOO. Gómez assegura que malgrat els esforços de la Generalitat per revertir els acomiadaments, “només un centenar de persones van poder recol·locar-se gràcies a aquesta taula”. “Hi va haver molta feina per trobar feina”, recorda Gómez.

La multinacional Lear Corporation es dedica arreu del món (i encara ara a Valls) a la fabricació de components per a l’automoció. El seus principals clients a Cervera eren Volvo, Renault i Seat, i havia adquirit unes naus al polígon industrial que ocupaven una parcel·la de tres hectàrees. Al final de la dècada dels 90, Lear havia assolit el seu moment més àlgid d’activitat, amb més de 2.000 treballadors. Però amb el tombant del segle es va iniciar un procés en què ja no es renovarien contractes i es va anar reduint la massa salarial. Fins que va arribar la fatídica notícia.

L’aleshores alcalde de Cervera, Salvador Bordes, no s’esperava aquella trucada de principis de gener. Va ser una conferència telefònica des de Detroit (Michigan, Estats Units) per part d’un directiu de l’empresa que parlava castellà. “I em va dir, rotund, que s’havia pres la decisió de tancar la nostra planta”, recorda Bordes, “i que res de res canviaria els seus plans”. Això el va deixar sense arguments. Poc després, l’alcalde va saber per un altre directiu que el tancament venia fonamentat pels costos laborals. L’activitat se l’emportaven a Polònia, on els sous eren més de la meitat de barats.

Si la notícia la va rebre l’alcalde de Cervera per telèfon i, poc després, a través d’un comunicat oficial, a la majoria de treballadors els va arribar pels mitjans de comunicació. Va ser de matinada, quan els operaris del torn nocturn tenien engegada la ràdio i van sentir que el locutor anticipava el tancament de la planta de Lear a la Segarra. “En aquell moment estàvem convençuts que allò era una bola”, assegura Maribel Rodés, que aleshores era delegada del comitè d’empresa per UGT. I és que tothom es pensava que la multinacional estava molt satisfeta amb l’activitat de Cervera. “Donàvem qualitat, l’any anterior ens havien donat un certificat ISO, i la plantilla era exemplar”, assegura Rodés. “Ens va fer molt mal quan vam saber que la notícia era certa -recorda-, no ens l’esperàvem”. Des d’aleshores, aquella jove sindicalista, que és de Balaguer, ha adoptat un lema de vida: “Res és per sempre”.

Tant Rodés com la qui va ser presidenta del comitè d’empresa de Lear, Rosa Palau, van quedar vinculades a UGT després del tancament. La primera és encara un membre actiu de la seva plantilla i és encarregada de consolidar la presència sindical a les empreses lleidatanes. Per la seva banda, Rosa Palau va exercir de secretària general d’UGT a la demarcació de Ponent durant tota una dècada.

Palau, filla de Golmés i ara ja jubilada, va ser a Cervera la cara visible de tot un moviment de lluita obrera. Era la viva representació d’una plantilla en què el 80% eren dones. “Treballar a Lear va ser un luxe, perquè l’empresa ens donava moltes facilitats i avantatges- recorda Rodés-, però el que més m’agradava era el bon rotllo que es respirava”. Trobades, dinars i fins i tot regals per als infants eren una pràctica comuna entre els treballadors. “Tothom s’hi volia jubilar”, assegura Palau.

És per això que l’acomiadament total de la plantilla va ser un llast que el sindicalista Josep Anton Gómez mai s’ha perdonat. “Vam aconseguir una gran indemnització -afirma Gómez-, però estic convençut que si haguéssim lluitat una mica més, l’empresa hauria acceptat quedar-se amb almenys 200 treballadors per repartir-los entre les seves altres plantes”.

Gómez, veí de Cervera, també va perdre la seva feina de cap de secció, i poc després va convertir-se en secretari general del metall de CCOO a la demarcació de Lleida. Ara ja està retirat de l’activitat sindical. “Cada cop la gent confia menys en els sindicats, i fins i tot jo, al cap d’uns anys, ja no em creia el que estava fent -justifica Gómez-, perquè són massa decepcions en el món laboral”. Ell és dels que estan convençuts que el govern de la Generalitat va estar al darrere del tancament de Lear. “Ho van saber des de bon començament, molt abans que nosaltres, i no van fer res per impedir-ho”, lamenta Gómez.

L’economista Ramon Morell, exprofessor de la Universitat de Lleida i expert en temes d’urbanisme i indústria, també apunta que “no hi va haver cap esforç institucional per evitar el tancament de Lear”, sobretot pel fet de tractar-se d’una empresa fora de l’àmbit metropolità de Barcelona. Però a la vegada, recorda que va passar en un moment de màxima eufòria empresarial i econòmica, “enmig de la gran bombolla immobiliària”. Segons explica, avui en dia hauria estat molt difícil un acord com el que van signar els sindicats l’any 2002, però també recorda que l’impacte del tancament sobre el teixit industrial de Lleida va ser brutal. “S’ha de subratllar que més del 99% de les empreses de Ponent tenen menys de 50 empleats, ara la indústria està dispersa i no trobes naus com les que tenia Lear a Cervera”, conclou Morell.

Fa tot just tres setmanes, un centenar d’extreballadors de Lear van organitzar una emotiva retrobada en un restaurant del Pla d’Urgell. Van recordar la seva lluita de fa vint anys, el dia que els sindicats van traslladar a Cervera les manifestacions de l’1 de Maig; van parlar dels talls de carreteres, de les guàrdies de 24 hores per impedir que la multinacional s’emportés maquinària i de les tenses hores de negociacions amb la directiva. “Però amb el que em quedo és que vam travar una amistat que perdura”, sentencia Rodés.

El dia 31 d’octubre del 2002 va marxar el darrer treballador de la planta de Cervera i l’activitat de Lear va desaparèixer. “Si allò tornés a passar ara, jo faria exactament el mateix”, afegeix Rodés. “Vam fer tot el que vam poder”, es resigna a dir l’exalcalde Salvador Bordes. És la cicatriu econòmica el que ha perdurat.