“El carrer Ferran ara és 'cutre', sense ànima ni personalitat”

Resistent, irreductible, un oasi, com l’aldea gal·la d’Astèrix. La llibreria Sant Jordi, al cor del carrer Ferran, és una excepció, quasi una extravagància, l’única botiga diferent de tot el carrer, des de la Rambla fins a la plaça Sant Jaume. L’única que no és un bar, un restaurant, una botiga de carcasses de mòbil o una franquícia. Qui ho sap perfectament, és clar, és Josep Morales, el seu propietari, i no dubta de fer-ne bandera: “Vivim enmig del monotema, de comerços repetitius sense gaire activitat econòmica, d’un teixit comercial propi completament destruït, quasi sense veïnat, sense barri”. La famosa gentrificació sí que afecta Ciutat Vella de manera irreversible, de la qual la Sant Jordi n'és una supervivent. “Ens han fet mòbing? I tant que sí”. El Josep ho té clar; entre el 2015 i el 2020 tot el que van poder. No van protegir bé la fusteria antiga de la façana, i el magatzem on tenien un palet de llibres de la campanya de Sant Jordi es va inundar. Uns 10.000 euros en desperfectes. “Volien que marxéssim abans d’hora, està clar”. Ara la situació ha millorat una mica, i el que fa uns mesos semblava que havia d'acabar en trasllat a un nou local del Raval, pot ser que no passi i que puguin quedar-se al local de sempre. Però per a això la mediació de l’administració és fonamental.

La llibreria Sant Jordi es va fundar el 1983 gràcies a l’empenta de Josep Morales pare, enginyer del ram de l’automòbil, que, gràcies a una indemnització per acomiadament, va poder muntar, junt amb els seus tres fills, un negoci de llibres en un local que era una botiga de souvenirs. “Abans aquest barri tenia molt moviment econòmic, varietat de comerços de tota mena i caliu de veïnatge”, destaca el Josep, que amb el temps ha esdevingut el titular del negoci i té una persona empleada. “Ara és un carrer cutre, sense ànima, ni personalitat”, etziba. Un dels grans mèrits de la Sant Jordi és que es rebel·la contra aquesta situació, no es queda de braços plegats; és més que una botiga de llibres, és una cosa així com una marca de fàbrica. La passió del Josep per la fotografia no només es materialitza en la boníssima oferta de llibres que proposa, sinó també en tallers i exposicions organitzats per ell i que permeten teixir una comunitat, una fidelització més enllà de la venda de llibres. Exemples? Doncs tres entrevistes documentals produïdes pel Josep en què coneixem persones grans del barri que recorden com era Ciutat Vella fa anys, abans de convertir-se en un parc temàtic. I en el mateix sentit, una exposició de retrats de persones del barri que es pot veure a l’Instagram @santjordibcn. És una tasca de dinamització del barri perquè hi sobrevisqui una mica la cultura, perquè hi hagi valor afegit, perquè circulin les idees: “Ens ho prenem com una part de la nostra responsabilitat com a ciutadans, que la ciutat vagi a millor i no irremeiablement a pitjor com sembla que tants hi estan entossudits”.

La clientela de la Sant Jordi és, essencialment, el turisme de qualitat, el respectuós, el que visita un altre país amb inquietuds i ganes de coneixement. A les lleixes hi pot trobar sobretot llibres de gran format, volums difícils de trobar, curiosos i descatalogats. La temàtica orbita entre l’art, la fotografia, el disseny, la història, la ciutat... però també la novel·la i l'assaig de qualitat. “El 90% de llibres que tenim són escollits perquè són bons i s’han de difondre. El que ens agrada és el que oferim”. A l’aparador hi conviuen Lorca, Proust, Dante, Homer, Baudelaire, Persèpolis, El petit príncep, Miró, Gaudí i una selecció de productes de tarot, interessants no només per la seva demanda, sinó, sobretot, per les acurades il·lustracions. Al vidre, un eloqüent cartell de David Bowie: “La meva idea de felicitat absoluta? Llegir!”.

En paral·lel amb potenciar una mica més la venda en línia, al setembre iniciaran una campanya de suport a la llibreria. “Ens cal suport per a mantenir-nos vius enmig d’un panorama de lloguers irreals de tan alts. Què vol, l’ultracapitalisme? Que siguem individualistes, que ens quedem a casa, que no coneguem al veí. Cal que algú faci alguna cosa perquè, si no, la ciutat s’està esborrant del mapa”.