El tema de la setmana ha estat la regularització de mig milió d’immigrants. Tot i que pugueu pensar que no és un tema econòmic, és una qüestió present en totes les meves classes d’entorn econòmic.
La població espanyola té una piràmide demogràfica clarament invertida i, actualment, hi ha 9,4 milions de persones pensionistes i uns 5 milions de treballadors en la franja d’edat compresa entre els 55 i els 65 anys. Això vol dir que, d’aquí a deu anys, el nombre de pensionistes a Espanya superarà els 15 milions. Com us dic sempre quan tractem el tema de les pensions: això, qui ho paga?
Ara com ara, inclosa la franja de 55 a 65 anys, el nombre total d’ocupats és de 22,4 milions. Per tant, d’aquí a deu anys, si no hi ha un efecte substitució clar en el mercat laboral, ens trobarem amb una situació límit: pràcticament el mateix nombre de pensionistes que de treballadors. En aquest context, o hi ha més persones cotitzant o el sistema esdevé insostenible.
Ara bé, el debat és molt més complex. Està el país preparat per assumir aquest increment de població? Catalunya ha passat de tenir 6,8 milions d’habitants l’any 2005 a superar els 8 milions el 2025, i les previsions apunten que aquesta xifra continuarà creixent els pròxims anys. Les infraestructures són les que són, els hospitals són els que són i les escoles són les que són. I no em serveix l’argument que no s’ha fet res: el nombre de metges ha augmentat de 32.615 a 51.578. Tot i això, tots som conscients de les llargues llistes d’espera que continuen existint i del sistema ferroviari que cau a trossos (literalment).
És aquí on entra en joc la responsabilitat de les administracions públiques. Si es promou —o s’accepta— un creixement sostingut de la població, aquest ha d’anar acompanyat necessàriament d’una planificació realista i valenta en serveis públics i infraestructures. Si no, la pressió caurà sobre un ciutadà que acabarà explotant.
