La caixa d’eines que ha fet la volta al món

Era a mitjans dels anys 50 quan els germans Josep i Antoni Conesa de Figueres van rebre una gran clatellada: el govern franquista no els autoritzava a fabricar un nou autòmobil. Era la gran aposta que havien fet amb l’empresa que acabaven de crear, Heco -que prové d’Hermanos Conesa-, després d’una discussió amb el seu pare, Antoni Conesa Muñoz, amb qui treballaven. Els primers mesos se n’havien sortit fabricant motors i dipòsits de benzina per a altres companyies, però el que havia de ser el seu gran salt -produir un vehicle propi- va acabar en paper mullat. Lluny de rendir-se, els dos germans van començar a crear diferents productes, un dels quals, sense saber-ho, acabaria instal·lat a la retina dels catalans durant més de mig segle. I la fortuna va arribar de l’objecte més inesperat, gràcies a una caixa d’eines amb unes característiques que la fan única: es pot obrir al 90%, pot tenir diferents nivells i permet agafar fàcilment qualsevol peça, sigui al calaixet que sigui. I, 65 anys més tard de l’invent, la companyia ven més de 4.000 productes a països de tot el món, i en la seva cartera de clients compta amb multinacionals com Nestlé, Cruzcampo, Heineken o Airbus, a més d’exèrcits com el francès i l’espanyol.

“El meu pare i oncle eren dos genis, molt treballadors i autodidactes. En aquella època viatjaven per fires de Milà i París i, d’estraperlo, portaven eines i vàlvules per millorar i modernitzar diferents peces com motors o dipòsits”, relata el fill de l’Antoni, August Conesa, que és l’actual gerent d’Heco i president executiu del Grup Conesa. Ell recorda com el seu pare i oncle li explicaven que, al principi, guardaven totes les eines en una caixa de fusta -“com la de l’avi, que era fuster”-, i que necessitaven una alternativa que fos més pràctica per poder treballar amb comoditat, i poder-la carregar amunt i avall. “La primera que van fer era de xapa i d’un sol volum. I, al voler fer dos volums o dos pisos, van veure que costava molt posar la mà a dins. I va ser quan van inventar un sistema d’obertura que permet arribar gairebé als 180º i agafar fàcilment qualsevol eina”, continua Conesa, que afegeix que el 1962 van registrar la patent pel model d’utilitat, és a dir, per aquesta obertura de més del 90%.

Ara bé, per aconseguir la distinció, s’han de detallar totes les característiques de la innovació, i això va provocar que, poc després, sortissin altres empreses que oferien una caixa molt semblant. “Sempre ens han copiat sense permís, nosaltres mai hem cobrat res de la patent”, recalca. “I tampoc ho hem denunciat perquè suposa una inversió de recursos i energies que no sé si sortiria a compte”, afegeix el gerent.

En els seus inicis, Heco estava ubicada al taller de l’avi, Carrocerías Conesa, situat al carrer Nou de la capital alt-empordanesa. Les primeres caixes d’eines que van fabricar les van col·locar a la porta, al carrer, per donar-les a conèixer. “Rafel Martínez, que era un comercial que anava amb un 600, se’n va endur una per mirar si la venia. Quan va tornar, portava una llista llarguíssima de clients que li havien demanat. I ell va començar a escampar-les per tot Espanya”, assenyala Conesa.

Però la caixa d’eines no va ser l’únic invent que van dissenyar els germans Conesa i que encara perdura avui dia. També van crear una guia per a calaixos que suporta 200 quilos. “No hem trobat cap altre sistema que aguanti tant de pes”, reconeix el gerent des de les actuals oficines mostrant la guia en un dels calaixos que estan fabricant. Als anys 60 la companyia es va traslladar a dues naus de 10.000 m(2), a tocar de la Nacional-II, a Figueres, que és l’actual seu. Però dels seus orígens no se’n conserva cap document, ni tampoc dels primers dissenys de la famosa caixa d’eines. “El 1974 es van inundar les naus pels aiguats i el 1976 van cremar l’interior, no sabem qui va ser, eren temps convulsos. Però a la una de la matinada van calar foc aquí i dues hores més tard a la fàbrica de paper de Sarrià de Ter”.

Tot i aquests incidents, la companyia va agafar volada, gràcies a la venda de caixes d’eines i armaris, fins que el 1992 va canviar de mans: pare i fill li van comprar el 50% de la propietat a l’oncle. Aquell any, a més, va arribar una crisi econòmica i, per compensar la pèrdua de comandes, van començar a vendre a grans superfícies. Entre el 93 i el 95 representaven entre el 30% i 40% de la facturació, però August Conesa va prendre una decisió arriscada: deixar de subministrar-los els seus productes. “Les grans superfícies utilitzaven les caixes com a reclam per vendre, i rebentaven els preus”. I es va centrar en els clients “de tota la vida”: els professionals del sector de la ferreteria i de la indústria.

Un dels productes que més venien llavors, a més de la caixa, era el carro d’eines. Però just quan el van treure va entrar al joc el mercat xinès, amb preus molt més baixos. “Ells oferien el carro ple de les eines al mateix preu que nosaltres només el carro. Però sempre ens hem negat a rebaixar la qualitat i mai hem comprat res de la Xina”.

El 2006 va morir Antoni Conesa i el seu fill August es va posar al capdavant de l’empresa dos anys més tard, després de llargues negociacions amb els seus germans. Es va estrenar batent rècord de facturació: 12 milions d’euros. No obstant això, la crisi econòmica els va tornar a perjudicar i els següents exercicis no van deixar de perdre vendes: el 2010 les havien reduït a la meitat. Llavors tenien 128 treballadors, però els anys següents van haver de retallar plantilla duent a terme diversos expedients de regulació d’ocupació (ERO). “Entre el 2012 i el 2013 facturàvem entre 3 i 4 milions d’euros i teníem 87 empleats, no era rendible”, lamenta Conesa, que fins el 2015 no va aconseguir remuntar els números.

EL 2019 VA arribar als gairebé 5 milions anuals, però el 2020, com a conseqüència de la pandèmia, ha tornat a caure la facturació un 30%. “El nostre sector està lligat a la indústria, i quan no hi ha consum, no hi ha vendes. Podríem haver optat per abaixar la qualitat, però una de les nostres caixes dura tota la vida i no volem que això canviï”, insisteix.

Actualment l’empresa té 54 treballadors i al seu catàleg ofereix prop de 4.000 productes, a més dels que pot fer de manera personalitzada. Exporten prop del 30% de la producció i tenen clients de tota mena: des de petites ferreteries i botigues de bricolatge fins a grans multinacionals. “Hem fet tots els armariets de l’exèrcit francès i de la gendarmeria: necessitaven uns armaris especials per guardar tot l’equipament i les armes”, concreta el gerent, que afegeix: “I també hem treballat per a l’exèrcit espanyol i el de l’Aràbia Saudita”. Una companyia que els truca sovint és Airbus: “Els hem fet de tot: armaris, carros d’eines, tallers de treball… i ho pintem tot del seu color”. I Conesa admet que no s’hauria imaginat mai que acabaria dissenyant i fabricant sales, vestidors i tallers per a companyies com Heineken, Cruzcampo o Nestlé.

Malgrat la diversitat de productes i serveis que ofereixen, la caixa d’eines continua sent la joia de la corona. La que més venen és la de color “blau martelé ”, que és la que la va fer coneguda, tot i que Conesa revela que el color originari era el “verd marcelí ”. “Però el van canviar pel blau per les aigües que feia la pintura i que ajudaven a dissimular les imperfeccions de la xapa”. Ara es poden trobar en gairebé tota la gamma de colors i també les poden pintar al gust dels clients. Ells treballen amb un estoc relativament petit perquè la majoria de la producció és sota comanda.

Compren grans plaques de xapa, les tallen intentant aprofitar fins a l’últim mil·límetre i, amb l’ajuda de diferents màquines, elaboren peça a peça tots els elements que componen les caixes, armaris, baguls i carros, des de les diferents seccions que divideixen les dues naus. “Tenim estoc per poder servir qualsevol producte en 24-48 hores, però no hem volgut mai produir a gran escala, perquè llavors no podríem personalitzar-los”, explica el gerent, que va començar a treballar a l’empresa quan només tenia 14 anys. “Em pagaven 35 pessetes l’hora. I llavors es cobrava setmanalment: un dels treballadors passava amb un carro i ens anava donant el sobre a cada empleat”, rememora amb un somriure.

Per a Conesa, la clau de la supervivència empresarial ha sigut oferir sempre un producte singular i mantenir-se fidel als seus principis. “Hem passat de tot: quan no eres un país pobre, van arribar les crisis. Primer ens feien competència des de Portugal, després des de l’Europa de l’Est i de la Xina. Hi ha moltes marques i molta oferta, però sempre hem intentat donar un valor afegit als nostres productes per diferenciar-nos”. I, gràcies a aquest esperit, la família Conesa ha aconseguit que una caixa d’eines porti més de 65 anys fent la volta al món.