“Matar un projecte no és mai agradable, però nosaltres ja ens ho vèiem venir”. Aquests dies Eduardo Torres, un jove emprenedor valencià, se sent estrany. “Una sensació agredolça”, aclareix en declaracions a l’ARA. El gener passat, i després de dues reunions complicades, ell i els altres tres cofundadors de Lowbus van decidir abaixar les persianes de l’ambiciós projecte que els havia portat a ser batejats com “el Blablacar dels autobusos”. La premsa n’havia parlat molt, i el món de les start-ups els havia acollit bé: havien entrat a formar part de l’acceleradora valenciana Lanzadera i havien guanyat premis com l’EIT Climate KIC, que van recollir a Brussel·les l’abril del 2018. En un any, però, la situació s’ha capgirat. “Aquest mes d’abril ja serà l’últim: tanquem”, explica.
De fet, fe tres anys ben poca gent hauria vaticinat a Lowbus una mort tan propera. “Vam néixer el 2016 -recorda Torres-. Teníem poca experiència en el món dels autobusos, però els quatre fundadors havíem treballat en el sector dels viatges en grup i n’estàvem contractant tot el dia”, aclareix. I va ser aleshores quan van tenir l’inconvenient que més endavant intentarien solucionar creant Lowbus. “Contractàvem autobusos per anar de València a Barcelona, però el trajecte de tornada el conductor l’havia de fer de buit”, explica com a exemple. Va ser així com, després de rumiar-s’ho molt, van decidir crear la primera plataforma col·laborativa que posava en contacte les empreses d’autocars de transport discrecional perquè poguessin reduir la quantitat de trajectes fets sense passatge. “Si l’empresa A havia de fer un viatge de València a Barcelona i l’empresa B un de Barcelona a València, amb Lowbus podien posar-se d’acord per utilitzar el mateix vehicle a un preu més baix”, explica Torres.
Però no els va funcionar. “Se’ns van apuntar moltes empreses, però la demanda era molt baixa: costava encaixar els horaris -admet l’executiu-. Alhora, derivar els clients a fer un viatge amb un autobús d’una altra companyia generava certes desconfiances a les empreses”, apunta. Ho van detectar i van pivotar per convertir-se en una companyia d’autobusos sense flota pròpia. “Al principi, com que érem una novetat en el sector ens va anar molt bé, però de seguida va baixar l’eufòria”, explica. Per a ell, Lowbus va fallar en tres coses. “Primer, oferíem una solució a un problema que no preocupava gaire les empreses; segon, com que no teníem gaire demanda, no podíem competir en preus; i, finalment, ens vam quedar sense caixa per continuar endavant”, reconeix.
Mayo Fuster, directora d’investigació en economia col·laborativa de l’Internet Interdisciplinary Institute de la UOC, considera que el fet que els fundadors no vinguessin del sector dels autobusos ha contribuït al tancament. “No n’hi ha prou de tenir grans coneixements tecnològics”, apunta. Per la seva banda, Ana Isabel Jiménez, doctora en econòmiques i professora de l’Icade, opina que “si en comptes d’anar a buscar grans operadors s’haguessin centrat en petites companyies potser haurien tingut més sort”.
+ Detalls
La lliçó
“És necessari parlar del fracàs: se n’aprèn molt -explica Eduardo Torres, conseller executiu de Lowbus-. En emprenedoria cal aprendre a no enamorar-se de cap idea: sempre s’ha d’estar a punt per canviar”, explica. Per a Torres també cal conèixer el mercat on s’entra. “No tots estan preparats per encaixar una disrupció”, diu
