Ferran Poca: “Soc tan feliç que no penso en la remuneració”

Nascut a Juneda, a les Garrigues, Ferran Poca, actual empresari i activista pels drets LGBTIQ+, va ser durant 35 anys la persona que la gent esperava que havia de ser: "Treballava a La Caixa i vaig arribar a ser gerent de zona amb molts empleats a càrrec meu i amb un sou que no he tingut mai més". Però la seva vida va fer un gir inesperat: "Sentia un soroll intern que em deia que això no era el que jo havia vingut a fer aquí".

"De jove portava amagada la meva orientació", explica. De fet, d’adolescent era discriminat: "Els machitos del poble no em deixaven anar a les festes perquè era maricón". I va decidir posar-se a les comissions de festes.

Així doncs, després d’una etapa molt feliç al banc va decidir apostar per la seva passió. Poca és el fundador de Locamente, la promotora més important de l’Estat d’esdeveniments dirigits a la comunitat LGBTIQ+: "He vingut aquí a crear espais perquè no li passi a ningú el mateix que em va passar a mi, ser exclòs per ser efeminat o per vestir d'una manera determinada".

"El meu pare, quan li vaig dir que deixava el banc, em va dir que anés al psicòleg, que tenia un problema de disfunció cognitiva i durant un any vam estar sense parlar-nos, en una situació molt tensa", confessa. I la seva àvia, que li ha fet de mare, encara li diu que ja estava bé on treballava abans, però ell té clar que no: "No canviaria el que faig per res del món". Poca va prendre la decisió després de passar per una malaltia complicada: "Quan em vaig reconstruir em vaig replantejar què era la vida: ¿què hi he vingut a fer jo, aquí?".

Amb més de 300 esdeveniments, Poca és el propietari d’una empresa amb 25 treballadors que dona feina a més de 250 persones: "Donem feina a persones del col·lectiu. Hi ha gent que en un altre lloc no hauria trobat feina, persones trans, persones que s'han dedicat a la vida, o a altres feines".

D’altra banda, Poca és el president del comitè organitzador del Pride Barcelona: "No és un càrrec remunerat, al contrari, recorro a la meva gent, perquè reunir mig milió de persones una vegada l'any requereix uns esforços que una entitat petita com la del Pride no pot assumir". A més, el president està emocionat perquè Barcelona està posicionada com a ciutat candidata a acollir el World Pride 2030.

"Quan treballava al banc mirava quan cobrava la nòmina cada mes, però ara no. I no és perquè tingui una gran nòmina, sinó perquè soc tan feliç que no penso en la remuneració", explica l’empresari. De fet, assegura que treballa com mai: "Dormo més de 200 nits a l'any fora de casa", fent viatges de feina.

Dificultats durant la pandèmia

També ha patit econòmicament, sobretot durant la pandèmia: "Havíem fet inversions, havíem tret productes nous, ens havíem endeutat molt i, de sobte, vam passar de facturar X a facturar zero". Amb escassos diners al compte, ell avalava la companyia: "Va ser molt dur, vaig plorar molt i vaig tenir molta ansietat. Me'n sentia molt responsable", sobretot pels treballadors. "141 euros era el que em quedava per passar el mes i me'n recordo que el meu pare em passava diners perquè s’ho imaginava", afegeix, cosa que Poca agraïa. Per solucionar-ho l’empresa es va endeutar: "Ja només queden quatre o cinc quotes de l'últim crèdit".

En aquest sentit, assegura que la companyia s’ha de mirar en conjunt: "Hi ha verticals que van molt bé i donen molt rendiment, i d’altres que no tenen el retorn que esperem. Però pensem que una cosa compensa l'altra". En aquest cas, es refereix a la gira Gran Hotel de les Reines: "És una barbaritat portar 40 persones de tour per tota Espanya, caríssim". Però assegura que no li sap greu: "Va ser molt deficitària en les seves tres edicions. Però hem fet història: és la primera gira íntegrament feta per persones del col·lectiu, trans, drag-queens. Fins i tot els tècnics. Vam portar el moviment drag als teatres".

Pel que fa a habitatge, té només un pis a Barcelona que es va comprar quan treballava al banc per les facilitats que tenia: "Continuo pagant la hipoteca. No ho amortitzaré anticipadament, per mi viure té un cost i ho entenc així. No em compraré un altre pis per llogar-lo, no crec que hàgim d'especular amb l'habitatge". "Per molts diners que hagi fet, mai m'he comprat una segona residència ni ho faré. Ho ficaria a l'economia social, a fer créixer una altra empresa o ho destinaria com sempre he fet a Locamente, que no hem repartit beneficis en els seus onze anys d'història. Tots els diners s'han reinvertit", sentencia.