L'acomiadament post lluna de mel que va donar lloc a un imperi

El maig del 2020, enmig de la pandèmia i encetant la desescalada del confinament, es va produir una notícia històrica en el món de la construcció espanyola: la firma Agromán, que tenia gairebé un segle d’història a les seves espatlles, va desaparèixer per sempre més després que el seu propietari, la multinacional Ferrovial, decidís eliminar la marca de la filial on encara persistia un nom tan antic. Així doncs, Ferrovial Agromán, va passar a dir-se Ferrovial Construcción i, tot d’una, noranta-tres anys d’història van quedar volatilitzats. Per cert, probablement hi haurà gent que pensi que la denominació de la constructora extinta tenia alguna relació amb el món agrari, però res més lluny de la realitat, com veurem més endavant.

El futur enginyer de camins José María Aguirre va néixer a Sant Sebastià l’estiu del 1897, i el 1921 ja tindria el títol universitari que li obriria de bat a bat les portes del món professional, en concret de la Compañía Metropolitano Alfonso XIII, la companyia que construïa les primeres línies del suburbà madrileny. Segons explicava ell mateix, l’any 1925, i després de tornar d’una llarga lluna de mel, va veure com l’empresa li rescindia el contracte per sorpresa. Abans del casament, els directius de la companyia li havien assegurat que ell, el seu responsable i un tercer enginyer serien els únics que mantindrien el lloc de treball després que les obres d’ampliació del Metro haguessin finalitzat aquell mateix any. Davant de la situació, Aguirre va optar per sadollar les seves ganes de ser empresari i, juntament amb el seu antic responsable al Metro, Alejandro San Román, van muntar des de zero una empresa dedicada a elaborar projectes d’enginyeria. El primer nom de la firma va ser San Román y Aguirre Ingenieros, però després va evolucionar cap a Agromán (per aquest motiu abans indicàvem que el nom de l’empresa no tenia cap relació amb el món agrari, sinó que era la conjunció dels dos cognoms).

Amb la creació d’Agromán, el 1927, es va posar la primera pedra d’una de les principals constructores espanyoles durant moltes dècades. Ben aviat van aconseguir contractes importants, com el del port de Bilbao, el de la ciutat universitària de Madrid i un de caràcter ferroviari també a la capital de l’Estat. El 1934 va fundar l’Instituto Técnico de la Construcción y Edificación (ITCE), amb la col·laboració de diversos enginyers, entre ells el cèlebre Eduardo Torroja Miret, fill d’un matemàtic català, autor de l’elogiada visera de formigó del camp de futbol de les Corts i avi de la cantant de pop Ana Torroja Fungairiño (aquest enginyer té una plaça dedicada a la ciutat de Barcelona).

També durant la República, Aguirre va haver de passar una temporada fugaç a la presó per un conflicte patronal, però després de la Guerra tot li va anar força més bé, perquè Agromán, juntament amb Dragados (una empresa que amb el canvi de segle acabaria en mans de l’ACS de Florentino Pérez) es van repartir el pastís de la reconstrucció de l’Espanya de la postguerra. Per cert, a Agromán i en concret a un departament que dirigia el fill d’Aguirre, hi va treballar durant molt de temps un personatge extremament singular anomenat José Luis Jordán Peña, pare d’una de les trames més delirants elaborades mai a Espanya, segons la qual durant els anys cinquanta, seixanta i setanta corrien pel país uns extraterrestres d’aspecte escandinau que provenien d’un planeta anomenat Ummo.

Hiperactiu i banquer

També la postguerra va ser l’època en què Aguirre va posar el peu a la banca, primer com a conseller del Banco Guipuzcoano (1941) i després entrant al consell del Banesto (1942), dues entitats amb què tindria una llarga relació. La seva hiperactivitat empresarial queda palesa al seu currículum, perquè diuen que va formar part del consell d’administració de més de cinquanta empreses, entre elles Renfe, Sevillana de Electricidad, Enher, Acerinox (empresa que va fundar ell mateix el 1970), Siemens o Nestlé, a més de ser accionista de diversos mitjans de premsa escrita. Resulta molt difícil trobar algun sector on no hagués posat el peu. Pel que fa al sector bancari, el 1956 va ser nomenat president del Guipuzcoano –un càrrec que va mantenir fins a la mort– i el 1970 va arribar també al cim del Banesto, on va romandre fins al 1983. D’ell es diu que va ser l’ideòleg de la creació del famós club dels Set Grans de la banca estatal. El 1953 va ser proclamat president –el primer de la història– del Col·legi d’Enginyers de Camins.