El 18 de març del 1990, Jordi Pujol estava vivint “el moment més difícil dels seus darrers deu anys de mandat”. Així ho interpretava El Periódico de Catalunya en una dura portada que situava contra les cordes l’aleshores president de la Generalitat. Dies enrere, la Fiscalia de Barcelona havia obert una investigació penal contra el secretari general de la Presidència, Lluís Prenafeta. Segons el fiscal, l’home de confiança de Pujol havia estat compatibilitzant el càrrec amb la seva cadira de conseller a Iberia de Seguros. Al cap de pocs dies, Prenafeta presentava la dimissió i enterrava una crisi que havia monopolitzat portades durant dies. Semblava que, a casa de Convergència, de mica en mica hi tornava la tranquil·litat. Fins que, tan sols un mes i mig més tard, va caure-hi una nova galleda d’aigua freda, encara més grossa que l’anterior.
El maig del 1990, la Fiscalia obria una nova causa contra CiU. Amb el retrovisor enfocat a la dècada dels 80, situava al punt de mira el funcionament de la Comissió d’Ajuda per a la Reconversió Industrial de Catalunya (CARIC), una de les primeres iniciatives aprovades pel primer govern de Pujol. L’organisme, dependent del departament d’Indústria, pretenia promoure la modernització de la indústria catalana atorgant ajudes econòmiques a empreses que es trobaven en dificultats. “A finals dels anys 70, Espanya vivia una greu crisi que havia deixat el teixit empresarial al límit -contextualitza Jacint Jordana, professor de ciències polítiques de la UPF-. Les empreses estaven molt debilitades i, a Catalunya, es va decidir impulsar un sistema d’ajudes públiques per empènyer-les cap a la reconversió, seguint l’estela d’altres països”. Però l’aposta va fer aigües.
“Les ajudes de la CARIC es van convertir en el primer escàndol econòmic del pujolisme”, opinen els periodistes Jordi Oliveres i Félix Martínez al llibre ¿Quién es Jordi Pujol? Durant anys, l’organisme va signar avals que mai va poder recuperar perquè les societats que rebien els préstecs tancaven al cap de pocs mesos. Si a finals del 1986 la CARIC havia concedit crèdits per valor de 5.243 milions de pessetes, 1.231 d’aquests milions s’havien convertit en crèdits fallits, segons informava El País.
Els números no sortien i, alhora, l’ombra de corrupció va començar a planar sobre l’organisme. “Pujol va actuar des de la Generalitat de la mateixa manera que ho havia fet des de Banca Catalana: concedint préstecs avantatjosos a amics de la causa per Catalunya”, asseguren Oliveres i Martínez. Divuit milions de l’erari públic van anar a parar a l’empresa on treballava l’esposa de Prenafeta com a membre del consell d’administració; cent més, a la societat dirigida per Josep Granell, diputat de CiU, i vint milions més, al negoci de la família d’Antoni Subirà, cosí polític de Pujol, entre d’altres.
Tot va quedar en un no res: quan els deutes van ser reclamats judicialment per la Generalitat, havien prescrit. Adduint aquest argument, el fiscal general de l’Estat tampoc va moure fitxa, si bé va admetre que tot l’escenari semblava desprendre una certa “olor de corrupció”. Arran d’això, el CARIC va desmantellar-se.
La lliçó
“Amb la crisi dels 70, els governs van haver de fer front a una allau de tancaments empresarials -recorda Jacint Jordana, professor de ciències polítiques de la UPF-. Per fer-hi front van aplicar receptes com les del CARIC, que, si aquí no va acabar de funcionar, a països com el Japó els va anar bé: no era un mal model”.
