El banquer que va ser amic de l'arxiduc Carles, Mussolini i el mariscal Tito

Diumenge 21 de maig del 1922 els aficionats catalans al motor tenien una cita inexcusable al calendari perquè en aquella data se celebrava la segona edició del Trofeu Armangué de cotxes. La competició estava batejada en honor a Josep Maria Armangué Feliu, pioner de la velocitat que va morir prematurament en un accident d’aviació (li vam dedicar un perfil d’aquesta sèrie el 25 de setembre del 2022) i servia per aplegar pilots tant locals com estrangers. La principal atracció de la cursa eren els prometedors Austro-Daimler, especialment el pilotat per Alfred Neubauer, que havia fet un paper molt digne a la Targa Florio disputada unes setmanes abans. Al final de la primera volta pel circuit tarragoní, quan Neubauer havia marcat el millor temps, un tràgic accident amb diversos morts va obligar a aturar la cursa i el txec es va quedar sense victòria. No seria mai una gran estrella sobre les pistes, però sí que va ser un cap de curses fonamental de Daimler durant molts anys. Qui li havia donat la possibilitat d’entrar en el món de la velocitat i qui finançava l’equip de competició d’Austro-Daimler era Camillo Castiglioni, un banquer considerat l’home més ric d’Europa central en els temps de la Primera Guerra Mundial.

Nascut a la ciutat de Trieste, avui Itàlia, però aleshores part de l’Imperi Austrohongarès, era el fill del gran rabí de la ciutat. Després d’una joventut amb certa tendència a la dissipació, el pare el va enviar a Istanbul, on tenia un parent, perquè aprengués de negocis. De tornada a Europa, instal·lat a Viena, va aprofitar les vinculacions de la família amb el món del cautxú per començar a treballar en una multinacional del sector que tenia vincles precisament amb un fabricant de pneumàtics de la capital otomana. Va ser el primer contacte amb la indústria de l’automòbil que més tard el faria milionari. En aquesta etapa vienesa va freqüentar la cort reial, fins al punt de travar amistat amb l’arxiduc Carles.

Ben aviat es va aficionar a la naixent indústria aeronàutica, com ho prova la seva implicació en la creació del Wiener Aero-Club, fundat tres anys abans del primer vol dels germans Wright. En veure les grans possibilitats de negoci que oferia tant l’afició als globus aerostàtics com la flamant aviació va posar en marxa la seva pròpia empresa aeronàutica. L’experiència acumulada en el sector va ser clau, quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, per situar-se en una posició de privilegi pel que fa a la fabricació d’avions de combat a través de la seva firma, la Hansa und Brandenburgische Flugzeugwerke. El següent pas va ser, com hem començat a l’inici, l’adquisició del fabricant de cotxes Austro-Daimler, que li va fer guanyar molts diners. Més tard repetiria l’operació amb una altra marca d’automòbils, BMW, que va desenvolupar fins a esdevenir una de les grans d’Europa, un pla en què va tenir la col·laboració clau del seu cap d’enginyeria, Ferdinand Porsche, que més tard bastiria el seu propi projecte amb gran èxit. Durant el conflicte bèl·lic havia multiplicat el seu patrimoni especulant als mercats financers, però el 1924 les seves apostes sobre divises van resultar equivocades i dos anys més tard el seu imperi financer es va ensorrar com un castell de cartes emportant-se també el Depositenbank austríac, que ell presidia. Disposar de passaport italià li va ser molt útil per poder fugir de les autoritats financeres austríaques.

A la ciutat de Milà va intentar començar de nou, i allà hi va fundar un banc que li va permetre tornar a construir la seva fortuna. També va establir llaços molt estrets amb Mussolini, a qui, segons algunes fonts, va intentar convèncer –sense aconseguir-ho, com se sap– que es mantingués neutral durant la Segona Guerra Mundial. Per cert, just a l'acabar la gran conflagració europea, i per causa de la seva amistat amb el mariscal Tito, va aconseguir un préstec internacional que va salvar in extremis les finances de Iugoslàvia, però posteriorment Tito no li va abonar la comissió pactada i la relació va acabar als tribunals i amb un gran edifici de Belgrad embargat per saldar el deute.

Tant a la seva època austríaca com a la italiana va destacar per destinar grans quantitats de diners a l’art i a la cultura, prova d’això és el suport financer que va proporcionar al Theater in der Josefstadt, a Viena, i també al Mozarteum, a Salzburg. La seva col·lecció d’obres d’art va ser la més important d’Europa en el seu temps, però va quedar del tot fragmentada arran de la seva caiguda a mitjans dels anys vint.