El fugaç president de Foment que volia reduir la jornada laboral

Durant un bon grapat d’anys, al número 48 del carrer de Casp, a Barcelona, podíem trobar-hi un dels millors restaurants de la ciutat, el Casa Calvet. Avui dia, al mateix lloc hi ha un restaurant asiàtic, el China Crown Barcelona, que gaudeix com a carta de presentació del fet d'estar ubicat en una finca dissenyada ni més ni menys que per Antoni Gaudí. La construcció va ser encarregada per la família Calvet al genial arquitecte del Baix Camp, i l’any 1900 –quan l’obra va finalitzar– va guanyar el premi al millor edifici de la ciutat. La seva funció no només era residencial, sinó que a la planta baixa hi van instal·lar les oficines i el magatzem de l’empresa cotonera de la qual eren propietaris.

Però qui eren aquests Calvet, que es podien permetre contractar Gaudí per a una obra familiar? Com hem avançat, la seva fortuna procedia del cotó, una circumstància molt freqüent en aquest país. El patriarca, Pere Calvet, havia heretat una fàbrica tèxtil del seu pare a Vilassar de Dalt, a la qual la tercera generació –el nostre protagonista i els seus germans– va afegir les de Camprodon (Ripollès) i Orís (Osona), aprofitant el curs del Ter com a font d’energia. Els Calvet, originaris de França, s'havien emparentat amb les principals famílies de Vilassar a finals del segle XIX, just quan el seu vapor era dels tres més importants de la localitat, juntament amb els de les famílies Vives i Mañé.

En pocs anys, Eduard Calvet va fer una carrera molt sòlida, tant en el món empresarial com en l’institucional: per una banda, gràcies al seu impuls, l’empresa familiar va arribar als 700 treballadors, i, per l'altra, el 1911 va presidir el VIII Congrés Cotoner Internacional, que es va celebrar a Barcelona. De fet, Calvet acostumava a representar el col·lectiu de cotoners espanyols a la Federació Internacional Cotonera (1904), la principal institució del sector en l’àmbit internacional. Un any després d’aquell congrés va ser elegit president de l’organització patronal Foment del Treball.

Com era habitual en aquell temps, també va posar un peu a la política, on va tenir una ràpida evolució des de posicions conservadores fins al republicanisme catalanista. Havia començat amb el càrrec de vicepresident de la Lliga Regionalista (1906), però dos anys més tard va protagonitzar una escissió per formar el Centre Nacionalista Republicà, acompanyat de grans personatges com Ildefons Suñol Casanovas (empresari del sucre i oncle de Josep Suñol Garriga) i Jaume Carner Romeu. El 1910 va fer un pas més per integrar-se a la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), de caràcter catalanista i d’esquerres. L’òrgan del partit era el diari El Poble Català, del qual Calvet va ser president. La carrera política el va dur a ser diputat a Madrid entre el 1907 i el 1910, i senador entre el 1914 i el 1915. Un dels darrers càrrecs que va assumir va ser el de membre de la junta municipal de la UFNR el gener del 1915. A partir d’aquí, va començar a desaparèixer de la primera línia de l’activisme, probablement per la malaltia que el va assolar els darrers anys de la seva vida.

Polític i empresari catalanista

Com a prova del seu compromís amb el país, va presidir l’Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, una institució pedagògica fundada per Flos i Calcat el 1898 que tenia per objectiu modernitzar el sistema educatiu del país. Cal dir que mentre ocupava el càrrec de president de Foment va donar suport a les reivindicacions obreres relatives a la reducció de la jornada laboral, fet que li va proporcionar molts maldecaps amb la resta d’empresaris. Al qui alguns mitjans havien batejat com a “prestigiós i catalaníssim economista”, la presidència de Foment només li va durar un any.

Amb una sincronia sorprenent, en dos dies consecutius van desaparèixer dues figures fonamentals del catalanisme polític del moment: el primer d’agost del 1917 moria el president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba, mentre que l’endemà moriria el nostre protagonista. Tenien 46 i 42 anys, respectivament. Per cert, Eduard Calvet té un carrer dedicat a la seva vila natal de Vilassar de Dalt, però, en canvi, el carrer Calvet que hi ha a la ciutat de Barcelona no té res a veure amb la seva família.